Fuga
Fuga, en música, és un tipus de composició de contrapunt i també de semipunt i, a la vegada, una tècnica de composició polifònica per a un nombre determinat de parts, normalment anomenades veus.
Tal com suggereix el nom, en tractar-se d'una tècnica i una textura contrapuntística en la qual una veu fa sentir allò que uns moments abans ha fet sentir una altra, l'efecte resultant és que s'imiten, i/o que unes veus fugen de les altres.
Malgrat el fet que la fuga escolàstica estigui tan ben determinada, no hi ha acord entre els teòrics a l'hora d'establir si la fuga és més una forma musical o bé una textura musical.
La versió petita de la fuga rep el nom de fughetta.
Estructura
La fuga presenta, normalment, una estructura monotemàtica. Aquest tema (el "subjecte") és pres per totes les veus de l'obra, fent-lo modular. Després que el tema va sonar en totes les veus, hi ha un episodi de desenvolupament, on el compositor fa servir tota una serie de procediments contrapuntístics més o menys establert, i, finalment, el tema torna a ser exposat.
Edat mitjana
El terme era àmpliament emprat per anomenar qualsevol treball d'estil canònic; en el Renaixement, arriba a denotar treballs específics d'imitació.
Segle XVII
El terme fuga ha descrit el que es coneix com el procediment més complet i desenvolupat d'imitació del contrapunt. Una fuga comença amb un tema principal, el subjecte, que llavors sona successivament en cadascuna de les veus en imitació; l'esposició es completa quan han entrat totes les veus; normalment després segueix un passatge de connexió, o episodi, on es desenvolupa material que ja s'ha escoltat; altres entrades del subjecte s'escolten alternades en tonalitats relatives. S'alternen episodis i entrades fins a l'entrada final del subjecte, punt en què la música ha tornat a la tonalitat principal, al qual sovint segueix el material que tanca o coda. En aquest sentit, la fuga és un estil de composició, més que una estructura fixa. Encara que hi ha certes pràctiques establertes, en l'escriptura de l'exposició, per exemple, els compositors s'acosten a l'estil en molts graus de llibertat i individualitat.
Barroc
La forma evolucionà durant el dissetè segle de diversos tipus de composicions de contrapunt, com capritxos, canzonas i fantasies. En el mitjà i tardà barroc, els compositors com Dietrich Buxtehude (1637-1707) i Johann Pachelbel (1653-1706) contribuïren notòriament al desenvolupament de la fuga, i la forma va atènyer la màxima maduresa en els treballs de Johann Sebastian Bach (1685-1750). Amb el declivi de sofisticats estils contrapuntístics a la fi del Barroc, la popularitat de la fuga minvà, eventualment donant pas a altres gèneres en què predominaven textures menys polifòniques i estructures més tancades com en el cas de la sonata.
Des del clacisime cap a l'actualitat
Malgrat tot, compositors des del 1750 fins al dia d'avui escriuen i estudien la fuga amb diversos propòsits. Apareix en els treballs de Mozart (kirie Eleison) o a la fi del Missa Solemnis de Beethoven, i molts compositors com Anton Reicha (1770-1836) i Dmitri Xostakóvitx (1906-1975) van escriure cicles de fugues; així com també es poden trobar fugues com moviments de sonates, entre altres.
En la música popular
Durant el segle XX diversos músics populars es van fer servir d'aquest procediment compositiu en les seves obres, amb més o menys llibertat. És coneguda la Fuga y misterio del bandoneonista argentí Ástor Piazzolla, així com també les execucions de peçes de Bach per virtuosos de la guitarra elèctrica del món del Heavy Metal. Els britànics Emerson, Lake & Palmer, musics de Rock Progressiu amb formacio clàssica, han fet servir aquesta forma musical amb frequència.