Gai Aufidi Victorí
Gai Aufidi Victorí (Caius Aufidius Victorinus) fou un orador romà, amic i conseller de Marc Aureli, distingit pels seus principis i la seva eloqüència en la que fou el més notable del seu temps.
Nascut a Pisaurum, a Úmbria es va casar amb la filla de Marc Corneli Frontó, amb la que va tenir tres fills, un dels quals fou Marc Aufidi Frontó, cònsol dues vegades.
de 162 a 166 fou llegat a Germània on tenia ordres de repel.lir la invasió de Germània participant en les Guerres Marcomanes en les que va rebre distincions militars.
De l'168 a l'169 fou llegat de Dàcia, i el 170 de la Hispània Bètica, que va governar amb la Tarraconense els anys 171 i 172. Va fer front a l'expedició mauritana de 171 amb la legio VII Gemina,[1] que van penetrar a la província Bètica assetjant Híspalis; també va acudir el governador de la Mauritània Tingitana; les forces romanes van aniquilar als moros.
Fou procònsol d'Àfrica del 173 al 175 i del 177 al 179 governador de Síria. Després de la seva Prefectura de la ciutat, probablement del 179 al 183,va ser de nou cònsol amb Còmode.[2] Còmode, probablement a instàncies del poderós prefecte del pretori Tigidi Perennis, el va tractar de matar. Va morir per 185 de mort natural després de la ruïna de Perennis. Se li va erigir una estàtua a la seva memòria.
Referències
- ↑ (castellà) Laura Arias Ferrer, La hispania del siglo II
- ↑ (llatí) Corpus Inscriptionum Latinarum, 6|2099