Harpo Marx
Harpo Marx (23 de novembre de 1888 - 28 de setembre de 1964) va ser un dels cinc germans Marx. El seu veritable nom era Adolph Marx, encara que posteriorment se’l canvià per Arthur.
Es va fer famós gràcies al seu paper de mut, amb la perruca característica de color taronja, la gavardina amb les butxaques sempre plenes i la botzina, mercès a la qual podia emetre sons.
Malgrat que no acabà el segon grau dels estudis, va alternar sempre amb les persones més destacades de la cultura americana de l'època, moltes de les quals gaudien de la seva amistat. D'aquesta manera va formar part de la Taula Rodona del Algonquin, on es reunien els més brillants autors, editors, crítics, artistes, compositors, etc. D'entre les seves amistats cal destacar Alexander Woolcott, crític de Broadway molt famós en la seva època, amb el qual va tenir una relació molt especial, fins a tal punt que va posar el nom d'Alexander a un dels seus fills.
La seva principal característica era la innocència i sinceritat, com li va dir al seu fill, ell mai va viure una segona infància perquè mai havia sortit de la primera. Va deixar l’escola molt d’hora ja que era el centre de totes les pallisses dels irlandesos. El tiraven per la finestra quan la professora marxava, fins que un dia es va cansar i no va tornar a entrar.
Passava d’un treball a un altre, va fer de aplegapilotes de Marie Wagner, apilava fusta en la pastisseria Goodkind en la Tercera Avinguda, treballava en Geiger’s Dairy and Dried Fruits, va estar de botons en l’hotel Seville i com noi dels cigarrets en el club German Freundschaft per vint-i-cinc cèntims diaris més totes les hamburgueses que es pogués endur. Ho més a prop del món de l’espectacle va ser quan passejava els gossos d’una estrella anglesa del vodevil, Cissie Loftus.
Va aprendre a tocar el piano amb el seu germà Leonart, però no va aprendre més que dues cançons “Waltz Me Around Again, Willie” i “Love Me and the World is Mine”, el seu únic repertori en el piano. Eren les úniques cançons que tocava en els seus treballs com a pianista quan substituïa al seu germà Leonard. Mai va ser capaç de llegir les partitures però les seves interpretacions en l’arpa, clarinet i piano eren impecables.
No es sabia ben bé com acabaria la seva vida perquè l’única manera de aconseguir diners que tenia era amb el seu germà Leonart amb la bestreta de rellotges de cuco o vendre gats amb Juilius. Es va trobar amb un estafador que el portava de viatge amb ell, li donava menjar, hostalatge en hotels que no pagava, amb la única condició que les seves habitacions estiguessin al seu nom. L’habitació no es pagava i molts cops feia que acabés les nits en la presó. Però al dia següent apareixia amb una feix de diners i l pagava la fiança. Fins que finalment el seu pare el va rescatar d’aquell home.
Una de les claus del seu personatge va ser perquè es mirava la vida a la ciutat, les seves meravelles i bogeries: el gandul, el murri, que persegueix a les dones. Durant la seva joventut veia com un fabricant de cigars Gehrke, treballava en la seva tenda amb una camisa de ralles sense coll, que murmurava per si mateix mentre treballava i estava tant capficat en el seu treball que no era conscient de la cara tan graciosa que feia. Formava un rotllo amb la llengua, inflava les galtes i els ulls se li sortien de les òrbites mentre ajuntava els ulls com un guenyo. Ell practicava fer el mateix que feia el dependent anomenat Gookie, fins que aquest aixecava el cap i veia a Adolph imitar-lo.
Va veure que l’art era més rendible que vendre cacauets. Per això mentre treballava de noi dels encàrrecs en una casa de Brooklyn on es celebrava una vetlla, va veure que hi havia un piano i va tocar “Waltz Me Around Again, Willie”, els familiars, borratxos li van llençar nombroses monedes. Per això, va contestar a un anunci que es buscava pianista per a un bar, anomenat La Taverna dels temps feliços, en el 1907. La primera resposta de la dona va ser un rebuig dient-li “Vés-te’n d’aquí, petit jueu fill de puta”, llavors va canviar d’opinió i el va contractar. Havia de tocar el piano en un establiment de Long Island mentre les noies parlaven amb els clients. Quan hi havia baralles havia de tocar més fort. Adolph sospitava que hagués un negoci brut al darrere, ja que la senyora Schang, la seva cap, el seu fill i el seu soci Max desapareixien de manera regular per les nits. Fins que un dia Max va desaparèixer del tot i la senyora Schang li va dir a Arthur que els portes en cotxe fins a l’Olla d’or per matar a un home. Ell els va dur cap allà però aquell home no va aparèixer, tornant, el seu cavall es va morir, i Adolph va agafar xarampió i les noies el van treure d’allà i el van posar en un ten de tornada a casa. Més tard, va veure en els diaris que la senyora Schang era la líder d’una banda de lladres. El seu germà li va explicar perquè el va rebre amb tanta hostilitat, ja que Leonart ja havia tocat en aquella Taverna i l’havien acomiadat, i com s’assemblen molt els dos germans, el va confondre amb ell. Segons ell, aquest fet el va fer veure’s més com un home que com un nen.
En el 1908, la seva mare el portava a dalt dels escenaris amb els Rossinyols. La manera de portar-lo en els escenaris es bastant diferent segons qui la expliqui. Segons la versió d’Adoplh, la seva mare va entrar enmig d’una pel•lícula amb el rostre de desesperació i se’l va endur. En canvi, en la versió de Julius, la seva mare va tenir la idea de anomenar-los els Quatre Rossinyol, per això, va fer cantar a Adolph, davant la replica d’Adolph dient que ell no sabia cantar, ella li va contestar que obrís la boca i així ningú es donaria compte.
La primera vegada que va estar a sobre d’un escenari estava tant terroritzat que es fa orinar els pantalons, perquè com va dir ell es va veure davant de moltes cares hostils sense res a què agafar-se. En el 1911, es va canviar el nom de Adolph a Arthur per por a represàlies, ja que en aquella època hi havia un gran odi cap a la gent alemanya.
En el 1912, es veu que en el número Arthur toca l’arpa, perquè era necessari algun tipus de música. Va rebre un telegrama de la seva mare dient que no se n’anés de la ciutat fins que li arribés el paquet per cotxe de carga. A l’arribar al depòsit va veure un monstruosa caixa on hi havia l’instrument musical que mai havia vist en la seva vida. No era l’arpa de la seva àvia sinó una que costava quaranta-cinc dòlars. L’arpa de la seva àvia no funcionava. Li va costar un any aprendre a tocar el seu primer solo en l’arpa, és a dir que va començar a tocar-la en temps dels Rossinyols. Va aprendre a saber on es col•locava l’arpa en un aparador d’un àngel tocant l’arpa, en l’espatlla dreta, no en l’esquerra com feia ell. Van contractar a un famós mestre d’arpa, però aquest el va animar a seguir tocant tal i com ho feia. Va dominar les cançons de “Annie Laurie” i “Lucia”. En el 1916, Arthur ja havia fixat l’estil del seu personatge i s’havia quedat mut. Segons el seu germà Julius, va ser quan un empresari d’un tuguri de l’oest va multar a Julius amb deu dòlars per fumar un cigar en el seu teatre. Quan aquest s’ho va dir als seus germans, aquests van decidir en fer vaga i no seguir mentre l’orquestra anunciava l’espectacle. El senyor Wells, l’empresari, es va impacientar. Llavors Arthur va dir:” Agafem deu dòlars, vostè uns altres deu i els llencem al cest de l’Exèrcit de Salvació de la cantonada”.
Set deis més tard quan es disposaven a sortir de la ciutat dos ajudants de l’empresari van aparèixer amb 112,50 dòlars en penics. Quan marxaven en el tren Arthur va dir: “Adéu senyor Wells. Espero que el seu teatre cremi sencer!”. La sorpresa va ser quan al matí següent el teatre del senyo Wells s’havia cremat. Des de llavors, no van deixar parlar més a Arthur perquè la seva xerrada era massa perillosa.
Una altra teoria es que en fer el guió de “De nuevo en casa”, Arthur interpretava el paper de mut, i llavors es va quedar amb el personatge de l’observador silenciós.
Segons el mateix Arthur, va ser per les crítiques que deien que tenia una veu poc apropiada pel seu estat físic, que era més entretingut quan no parlava. Per això, els va fer cas i no va parlar mai més en l’escena. En 1914, es va canviar el nom artístic definitivament per Harpo.
Després de tornar de Anglaterra van caure un altre cop en la misèria, perquè el musical que estaven fent va quedar censurat per problemes administratius. Es va veure sol sencer saber que fer, ja que tots s’havien buscat la vida menys ell. El dia després de l’estrena de “I’ll Say She Is”, Groucho el va trucar i li va dir que havia rebut una molt bona crítica de Alexander Wollcott. El qual al dia següent va rebre una visita seva. Des de llavors, es van fer íntims amics i va entrar en el seu cercle d’amistats. En la Taula Rodona de l’hotel Algonquin.
Després de l’èxit de “I’ll Say She Is” va començar a jugar al golf i es va independitzar. En el 1925 va interpretar un petit paper en la pel•lícula Too Many Kisses. Segons la llegenda, estava visitant a uns amics en el plató i va acabar ficant-s’hi. S’entrebanca amb un home lligat que li diu desa-te’m! I ell li contes: “Estàs segur que no et pots moure?”, i el noqueja amb un cop de puny.
Per estar aprop de la seva família es va fer una “casa d’estiu” en Long Island. Però va estar poc temps en aquella casa, perquè sempre estava a la casa d’estiu de Woollcott, en una illa privada,en Neshobe, on amb molts famosos jugaven al croquet. En 1928 va marxar amb Aleck, Alice Duer Miller i Beatrice Kaufman a la Rivera francesa, on va conèixer a Bernard Shaw.Pero va retornar als EUA per començar amb “El Conflicto de los Marx”.
Al iugal que el seu germà Groucho, ell també ho va perdre tot, gairebé un quart de milió de dòlars, i necessitava 10.000 dòlars per evitar la seva demanda legal. Es va vendre tot excepte la seva arpa i el seu joc de croquet. Segons ell, les seves possessions valia el mateix que una bossa mitjana de llaminadures. Però el seu germà Zeppo va sorgir en el seu ajut i el va portar a un vaixell en el riu Pittsburgh, per jugar a un joc infantil anomenat “Pinchie Winchie”. En aquest joc, un home pessigava a l’altre en el mateix lloc per torns. Harpo, en jugar-hi es va tocar el dit amb un suro cremat perquè la víctima acabés completament tacada de negre. Harpo s’ho va fer a un ric, aquest va riure tant que li va dir a un alte que jugués i així fins fer que Harpo i el seu “Pinchie Winchie” fossin el centre d’atenció. Tal va ser la diversió que el maquinista del vaixell,va aparèixer amb els diners que necessitava Harpo, els 10.000 dòlars, per a Harpo. Així la seva gran Depressió va durar quatre dies.
En 1939, va conèixer a Salvador Dalí, pintor surrealista, en París. A qui li va enviar per Nadal una arpa amb cordes de filferro amb culleres penjant. I fins i tot, va voler participar i conèixer millor als germans, però la seva comunicació va ser limitat perquè els dos parlaven idiomes diferents. Però encara amb aquest inconvenient Dalí va escriure un guió d’una pel•lícula pels germans Marx titulat “Jirafas a lomos de una ensalada”, la qual el text es va perdre quan Harpo va separa els dibuixos del text per penjar-los en el seu saló.
Va ser accionista del “New Yorker”, accions guanyades gràcies a les partides guanyades al backgammon i al cribbage a Harold Ross i a Woollcott, que li va permetre fer-se tresorer de Harpo Realty Company.
El 14 de novembre de 1933, Harpo es va embarcar en un viatge en solitari cap a l'URSS, la idea va ser de Alexander Wollcott, un apassionat del New Deal de Roosevelt, perquè la nova administració de l’Estat amb la victòria de Roosevelt als EUA, era una represa de les relacions diplomàtiques amb els soviètics. Harpo va acceptar per la insistència de Woolcott i per les idees socialistes inculcades pel seu germà Groucho. Es van reanurar les relacions entre EUA i URSS el 17d’aquell mateix mes, el mateix dia que es va estrenar “Sopa de Ganso”. En aquell viatge Harpo va haver de passar per Alemanya on va veure el despotisme nazi. Veia els aparadors de les botigues estrelles de David i pintat la paraula “Jueus”. Harpo va quedar sorprès pel poc tràfic en la ciutat i les cues gegants en les tendes per comprar menjar. Va deixar sorprès al públic amb el seu “Gookie” i el joc dels ganivets que li surten de la màniga. Va fer el número amb el actual ministre d’Exterior rus, Maxim Latinov om va aconseguir treure unes grans rialles.
La visita de Harpo va ser un pas diplomàtic important en la guerra freda, ja que no feia ni més de catorze anys que anglesos i americans lluitaven contra l’Exèrcit Roig. En el camí de tornada va fer d’ “espia”, va portar una carta secreta als EUA de l’ambaixador dels EUA. La va portar amagada en la seva cama, dins dels pantalons. Això va fer que anés sempre amb els mateixos pantalons.
Va anar de gira per promocionar “Una Noche en la Ópera” on va anar a Roma, Milà, París i Londres, on va visitar els barris baixos amb el futur rei Eduard VIII.
En el 1932 va conèixer a Susan Fleming amb qui va tenir una gran relació, però no va voler casar-se perquè ell no creia en el matrimoni, però en tornar de la gira es va trobar que ella havia remodelat la seva casa i van decidir casar-se el 28 de setembre de 1936. Aquest matrimoni va ser secret i no va sortir a la llum fins la nit de la segona elecció com president a Franklin D. Roossevelt .
Després de la separació del grup còmic va ser un gran home de família. Com que la seva dona no podia tenir fills van començar a adoptar fills, primer bill i després Alexander, James Arthur i Minnie.
Inclòs va participar en una funció amb els seus amics de l’Algonquin, i va dir les seves primeres paraules en escena, després de la fama, perseguint a una noia per l’escenari: “T’estimo bojament, bojament. Has escoltat el què he dit? Bojament! No t’espantis de la meva passió. Fes-me un petó! Sento la sang calent latent per les teves venes varicoses!” . Junt amb el seu germà Harpo, es va embarca en les llargues gires d’estrelles de l’espectacle per entretenir les tropes i els treballadors dels campaments de l’exèrcit on les tropes americanes eren enviades als surrealistament anomenats “teatres” de la guerra. Això li va fer recordar la mateixa sensació que quan va anar a l'URSS.
Harpo durant el rodatge de la seva última pel•lícula amb els seus germans “Amor en conserva”, perquè en teoria era una pel•lícula on només apareixeria ell, però els productors no la van voler fer si no actuaven també els altres dos germans. Va passar la resta de la seva vida vivint dels diners estalviats, usant els diners en la seva llar i família. Continuava tocant l’arpa cada dia i es va dedicar a pintar naturalesa morta i paisatges.
Protagonitzat en 1960 un episodi del “Show de June Allyson” on Harpo veu un assassinat però es incapaç de poder-ho explicar ala policia. Això es un paral•lelisme dels assassins que veuen que el seu delicte mai serà enxampat amb la situació actual del país, el món de la por atòmica i la guerra freda, abans de la guerra del Vietnam i l’assassinat de John F. Kennedy. En 1959 va patir el seu primer atac lleu de cor. Va deixar-ho tot va deixar de tocar l’arpa de pintar de fer qualsevol de les coses que feia, després d’atacs “reiterats”, però va decidir que la inactivitat era massa perillosa i va tornar a fer la seva vida.
En 1964 va veure de nou un empitjorament del seu cor, i es va veure obligat a operar-se i ficar-se un bypass. Però a les sis de la tarda del mateix dia de la operació, el 28 de setembre, va tornar a patir un altre atac, i tots els esforços per reanimar-la van ser envà. Va morir amb la presència de la seva dona i dos dels seus fills.
Va escriure les seves memòries en el llibre ¡Harpo Parla! (1961).
