Heptarquia anglosaxona
.svg){kind=link}
.svg){kind=link}
.svg){kind=link}
.svg){kind=link}
.svg){kind=link}
.svg){kind=link}
L'Heptarquia anglosaxona (del grec επτά hepta, "set", i αρχία arkhia, "poder, autoritat") és el nom donat al període de la història britànica, comprès entre els anys 475 i 827, caracteritzat per l'existència d'un conjunt de set regnes establerts pels pobles angles, saxons i juts que des del Segle V van envair la part meridional de l'illa de la Gran Bretanya, quan ja feia gairebé 70 anys que aquest territori havia estat abandonat per les legions romanes.
Els anglosaxons van anomenar als territoris conquistats Angleland, és a dir, "Terra dels angles", d'on deriva el nom d'Anglaterra (England en anglès).
Regnes
Els set regnes eren Kent, Sussex, Wessex, Essex, Northúmbria, Ànglia Oriental i Mèrcia.
Aquests regnes es van unir o van lluitar entre si alternativament, i de vegades el monarca d'un d'ells legitimava la seva hegemonia sobre els altres adjudicant-se el títol de Bretwalda, o rei dels britànics. Poc després de començar a sofrir invasions dels víkings a la fi del segle VIII, el conjunt d'aquests territoris es va integrar al regne d'Anglaterra l'any 827 de la mà de les conquestes de Egbert de Wessex.
Història del concepte
El concepte d'"heptarquia anglosaxona" va ser acunyat al segle XII per l'historiador anglès Henry of Huntingdon, i s'usa de forma habitual des del segle XVI. El terme es considera imprecís en l'actualitat, ja que en realitat hi havia més de set regnes en aquell període històric, a més de què alguns estats de l'època, menys coneguts i amb una categoria inferior a la de regne, van jugar un paper tant o més important que alguns dels integrants de l'Heptarquia.