Hişar

Hişar o Hissar (moderna Hisor al Tadjikistan) fou una antiga ciutat i regió a la Transoxiana a la riba del riu Khanaka, afluent del Karfinihan (avui Korfanihon). El territori, al sud de la serralada de Karatigin (entre aquesta serra i l'Oxus), estava delimitat pel riu Zarafshan i el Kizil Su i la ciutat n’era la capital. Al segle VIII, quan fou conquerida pels àrabs, la ciutat i regió s'anomenava Shuman, i era un petit principat independent que fou conquerit al segle X pels prínceps de Čaghaniyan. El 948 un príncep local de Čaghaniyan, Abu Ali, (a qui s'assenyala com a membre de la dinastia Muhtadj, de la qual es desconeix la relació que tenia amb l'antiga dinastia dels Čaghan-Khudat de Čaghaniyan), governava també a Tirmidh, Shuman i Kharun, i va perdre aquests territoris retirant-se al Čaghaniyan. Shuman era el darrer punt de suport en contra dels turcs; durant dos segles (XI i XII) es va mostrar hostil a un govern estable. Hişar estava llavors unida a Washgird i les dues juntes eren més petites que Tirmidh. Va passar als khwarizmshahs i als mongols el 1221, formant part de l'ulus de Txagatai. En temps de Tamerlà, al segle XIV el nom de Shuman va desaparèixer i el va substituir el de Hişar-i Shadman, i aviat només Hissar (Hişar) o Hissarak (Hişarak).

Sota els khans txagatais i el timúrides tenia un beg o amir local. Fou magatzem d'armes (zarradkhana) de Tamerlà. Va romandre en possessió dels timúrides. El 1503) Khosru Shah, un turc del Quiptxaq, es va apoderar d'Hissar, Khatlan, Kunduz i Badakhxan i fou atacat pel khan uzbek Muhammad Xaibani que va marxar llavors cap a Balkh governada encara pel timúrida Badi al-Zaman fill de Mirza Husayn Baykara d'Herat; va assetjar Balkh durant el hivern sense èxit i després va retornar a Samarcanda; Hissar pertanyia anteriorment a Muhammed Hussein Doghlat de Ura Tepe, el pare del historiador Haydar, que havia estat expulsat d'Hisssar per Khosru, i era un vassall del khan de Mogolistan.

Per alguna raó els turcmans orientals estaven descontents de Baber el hivern del 1513 al 1514, i van intentar enderrocar-lo i matar-lo; però Baber va poder escapar i arribar a Hissar. Els turcmans van agafar posicions als turons de Karatigin i van assolar les terres entorn d'Hissar; aquestos saquejos van provocar una gran fam a la ciutat d'Hissar que va fer estralls i es van produir escenes de canibalisme bastant generals, a la que va seguir la pesta, i milers de dones i nens uzbeks van ser venuts com esclaus; el hivern a més fou sever. Només uns 600 habitants van sobreviure. Llavors el príncep Ubayd Allah (Ubaid Al·là), governador de Bukharà, va marxar amb un exèrcit per castigar als saquejadors. Aquestos, sabent que no podien esperar ajut de Baber, van agafar posicions a les muntanyes de Surghab i Waksh, on quedaven protegits per les serres pels dos flancs i per molta neu al front; un sobtat desglaç va obrir camí als uzbeks; els turcmans van intentar fugir pel riu i molts es van ofegar, i la resta que van enfrontar als uzbeks van morir lluitant; una part foren fets presoners i la resta va poder arribar a Andijan. Hisar va caure en mans dels uzbeks i Baber va deixar a Khan Mirza a Badakhxan, i es va retirar cap a Kabul (1514) i ja no va retornar mai més a Transoxiana.

Els khans uzbeks que governaven Hissar, Hamza Sultan i Mehdi Sultan, després de la derrota davant els perses a Jam (25 de setembre de 1529), van deixar aquest plaça en mans de Chalmeh, el fill de Ibrahim Djani, com a governador. Humayun, fill de Baber, que governava Badakhxan, sembla que seguint indicacions del seu pare, va intentar aprofitar per recuperar tot o part de Transoxiana, i va marxar a Hissar amb un exèrcit de 50.000 homes, acompanyat de Sultan Ways Mirza (Khan Mirza), de la dinastia dels mirzes del Badakhxan; un contingent d'aquest exèrcit manat per Shah Kuli (germà de Sultan Ways) es va apoderar d'Hissar; un altre manat per Tursun Muhammad Sultan, va marxar cap a Tirmidh i va ocupar Kabadian; i la resta va marxar cap a Samarcanda. Però Humayun va tenir notícies de que Baber s'havia posat malalt i no volia estar lluny de la capital si el seu pare moria, i ja no va seguir avançant; va ajustar la pau i va retornar cap al seu govern del Badakhxan, i tot seguit cap a l'Índia.

A meitat del segle XVI Hisssar estava en mans del príncep uzbek Gashim Sultan que també va governar a Karshi i a Xahr-i Sabz. El 1552 o 1553 el khan uzbek Abd Allah ibn Iskandar, després khakan, es va apoderar de Karshi, i també va ocupar la ciutat de Kish o Xahr-i Sabz. El 1554 Gashim Sultan les va recuperar. Abd Allah va conquistar Hissar el 1574.

A la caiguda dels xibànides al final del segle XVI, fou assetjada per Baki Muhammad, el primer khan de la dinastia djànida el 1601. Va passar llavors als turcmans Yuz, i com altres quatre beyliks, va poder conservar la independència de fet dels khans de Bukharà de la nova dinastia djànida o astrakhànida. En aquest temps disposava de poderoses muralles.

El 1648 el uzbek Shah Muhammad, fill de Burunduk Sultan, era príncep d'Hissar, durant la curta guerra contra els mongols (1648-1649). El 1694 el beg d'Hissar estava revoltat contra Subhan Kuli Khan de Bukhara (1681-1702) i el 1696 es diu que el khan va anar a combatre una rebel·lió a Hissar que durava ja set anys; Senkofki esmenta el cap rebel com Kara Alchin Beg, però Vambery l'esmenta com Bayat Kara i diu que era el cap de la tribu Bayat. El 1703 el khan Muhammad Ubaidullah I de Bukhara va enviar al seu atalik Rahim i al seu diwanbegi Massum contra Utkan, governador d'Hissar, que estava revoltat contra el khan de Bukharà. Pel camí van decidir una aliança amb Mekim al que van proposar una entrevista a una illa de l'Oxus anomenada Orta Erel, però Mekim, desconfiat, va decidir atacar a les forces del khan quan estarien atacant Hissar; aquest consell fou adoptat i Mahmud Atalik aliat a les forces d'Utkan, va infringir una greu derrota als bukharians a les portes d'Hissar i molts pocs van poder retornar a Bukharà.

El 1740 el governador de Hissar, al mateix temps que el de Karshi, es va sotmetre a Nadir Shah. A la meitat del segle XVIII Hissar gaudia d'àmplia (sinó completa) independència i es esmentat com un dels districtes que va refusar obediència a Muhammad Rahim, però no s'assenyala la data ni el governant. Diversos caps tribals es van erigir en independents i Shah Ghafran Ullah diu que els principats foren nombrosos a la rodalia de Khulm, Hissar i Kulab sent un dels principals el de Khurgan (Kurgan), dirigit per Allah Berdi Zauz que al final del segle XVIII era el terror de la regió i dels seus veïns; va assetjar Hissar i mentre ho feia fou atacat i mort en lluita pel governador de Karshi, un príncep uzbek de nom Allah Yar Beg que es va apoderar d'Hissar i Kurgan; el antic governant d'Hissar, Sayid Beg, va poder conservar el poder i hauria governat també a Khurgan que llavors fou inclosa al khanat d'Hissar. Llavors s'esmenta a Murad Beg i a Dost Muhammad com els begs (successius?) del veí districte de Kabandiam.

S'esmenta que l'estat fou conquerit temporalment per Darwaz (un estat fronterer a Karatingin pel sud) però l'antiga dinastia va recuperar el poder. Haydar Tura fou emir de Bukharà del 1799 al 1826 i estava casat amb una filla del "khan d'Hissar" que era Sayid Beg que governava al final del segle anterior. Mumin Beg Dodkha, hi governava el 1826 i era partidari de Mir Muhammad Husayn de Bukarà que va tenir un efímer regnat. La dinastia local va restar al poder fins el 1839 quan el khan Madali Khan de Kokand va sotmetre el Karatigin i els estats propers de Darwaz, Kulab i Shignan, i sembla que després van romandre més o menys subjecte a aquest estat fins el 1870. Estats veïns d'Hissar eren els de Wattan, Shignan, Roshan, i altres entre Badakhxan i el Pamir. Karatigin, Darwaz, Shignan, Wattan, i Roshan estaven poblats per tadjiks, els sobirans dels quals reclamaven ser descendents d'Alexandre el Gran; aixó no passava a Hissar i a Kulab, situats a l'oest, on només una part de la població era tadjik però hi havia una important població uzbek (les tribus Kunkurat o Kungrat i Kataghan, que s'hi havien establert i havien expulsat a la població tadjik). Hissar era coneguda a Bukharà com "Uzbegistan" (Terra dels uzbeks).

A la segona meitat del segle XIX Hisssar apareix com a dependència del príncep de Kataghan Sari Khan, que governaba també Kulab. Era un personatge perillós que va forçar al príncep de Karatigin a refugiar-se a Kokand el 1869. El 1868 Bukharà havia esdevingut protectorat rus i a partir de llavors el poder del khan es va poder imposar al beylik d'Hişar; el mateix 1869 l'emir de Bukharà el va atacar i el va sotmetre. Els russos van modificar el nom de la ciutat d'Hissar a Gissar; finalment el 1874 el beg, que s'havia mantingut rebel, va reconèixer la sobirania del khan. La regió va conservar una certa autonomia i es va constituir en una província separada (Bukharà Oriental) sota un governador generalment un membre de la casa reial; la província estava formada per cinc districtes: el d'Hissar que estava format al seu torn per set bekliks: Shirabad, Baisan, Dehinau, Yurchi, Hissar, Kurghan-tübe i Kabadian; el de Kulab que estava format pels bekliks de Baljuan i Kulab; i els districtes de Derbend, Sarijui i Faizabad, que eren governats directament pels oficials de l'emir. Hi vivien tadjiks, a la zona més propera a les muntanyes, uzbeks a la resta, i turcmans repartits arreu; formava la part meridional del khanat al curs inferior del riu Wakhsh i el Kafirnihan. El 1875 Rússia hi va enviar una missió científica.

El 1920 era governador Ibrahim Beg de la tribu tadjik dels Lakai, que havia restat fidel al khan en els darrers conflictius anys; tot i l'enderrocament del khan el 1920, Ibrahim li va restar fidel i va defensar la ciutat contra els bolxevics fins el 1923, i va actuar com a guerriller fins el 1926 quan es va retirar cap a l'Afganistan. Des del 14 d'octubre de 1924 la ciutat i regió fou inclosa a la República Socialista Soviètica Autònoma Tadjik que va existir fins al 16 de desembre de 1929 quan fou elevada a República Socialista Soviètica del Tadjikistan.

Bibliografia

• Barthold, Turkestan
• Howorth, Henry Hoyle. History of the Mongols, from the 9th to the 19th Century. Part II division II. The so-called tartars of Russia and Central Asia. Londres: Longmans, Green and Co, 1880.