Història d'Iron Maiden

Història del grup de heavy metal, Iron Maiden.

El Naixement de la Donzella de Ferro

El 1975 en el Regne Unit no hi havia lloc per a una altra cosa que no fos el típic so punk. L'epicentre local de l'acció punk era qualsevol club que tingués característiques antisocials, com ho era el club conegut com Cart & Horses, ubicat en un suburbi agitat londinenc anomenat Leytonstone. Igual com el moviment punk, un altre moviment s'estava gestant en el centre del local i tres dels principals involucrats en el mateix -el baixista Steve Harris, el guitarrista Dave Murray- es comptaven entre els més ardorosos defensors del reviscut heavy metal. El propi Paul Dianno va ser en els seus inicis seguidor de la música i estètica "punk".

Iron Maiden va obtenir llavors la seva primera presentació. Presentació marcada per privacions de tot tipus i alguns cops de puny, però amb la suficient força com per aconseguir un nom i una reputació. Va ser així que, nit a nit, davant d'un públic fred i descregut, la "Donzella de Ferro" va aconseguir asseure precedent per a que les seves actuacions al The Cart & Horses fossin cada vegada més assídues.

En el transcurs dels anys que van seguir les seves primeres presentacions en aquell reducte, el punk va anar poc a poc cedint territori i el nou heavy metal va poder fortificar-se amb una suficient quota de credibilitat. Va ser així que Steve Harris i Dave Murray van aconseguir contactar amb els amos dels principals bars del West End londinenc, cita obligada per als executius discogràfics anglesos i on les possibilitats d'aconseguir un contracte d'enregistrament eren molt més grans que a Leytonstone.

La política dels segells estava clarament orientada cap al suport indiscriminat al punk i la new wave. A més calia sumar la reticència d'alguns propietaris a incloure bandes metàl·liques en les programacions dels seus locals. A força de constància i tenacitat, Iron Maiden va aconseguir a mitjan 1978 un contracte en el club West End per trenta lliures diàries, gràcies al qual la banda va poder gaudir d'una relativa tranquil·litat econòmica. Steve Harris recordava: "Sempre vam estar segurs que arribaria la nostra hora i, per damunt de tot, que viuríem prou com per gaudir-ne. Fins i tot m'atreviria a confessar que vam tenir sort. No ens oblidem que Iron Maiden va néixer en una Anglaterra dominada àmpliament per sectors punk.

Primer Demo

Després de 24 hores d'enregistrament del 30 al 31 de desembre de 1978 el grup va gravar quatre temes, Iron Maiden, The Prowler, Invasion, Strange World. Els temes van ser enviats a Neal Key, un discjòquei de renom com a cultor i difusor del metal britànic, el qual, visiblement impressionat pel so eixordador de l'agrupació, va convèncer els amos del Band Wagon Soundhouse per presentar-los al local. La repercussió obtinguda per la banda en el seu debut li va donar la possibilitat d'obtenir un contracte d'actuació. En retribució, Iron Maiden va batejar el demo amb el nom de The Soundhouse Tapes, després del qual va haver premsa de manera independent i distribuït en les discoteques de Londres. Cinc de les sis mil còpies registrades es van vendre en una setmana, i malgrat les contínues comandes de reposició el maxi-simple mai va ser reeditat.

Neal Key seria el productor del disc Metal For Muthas, per a alguns alguna cosa així com la bíblia de la NWOBHM (New Wave Of British Heavy Metal), conformat per les bandes més representatives des de llavors. En aquest àlbum Iron Maiden gravarà en realitat les seves dues primeres cançons per a EMI Sanctuary i Wrathchild i iniciarà una gira al llarg i ample de Gran Bretanya.

Al 1979 i per mera casualitat un d'aquells simples va caure en poder d'un exmembre de MAM Agency, Roderick Charles Smallwood, que havia estat vinculat a l'agència en qualitat de promotor. Smallwood va sentir la necessitat de reunir-se amb la banda i després de la nit de l'encontre es va convertir en el representant d'Iron Maiden. Smallwood va aconseguir contractar ràpidament una quantitat important de concerts als llocs més variats del territori anglès a fi d'atreure l'atenció de la premsa i del públic.

El naixement de l'Eddie

Mentre Iron Maiden afirmava la seva popularitat i acceptació davant del món metal·ler, es va anar delineant acuradament un espectacle concorde a la magnitud de les seves aspiracions. I així va arribar Eddie, de la mà de Dave Beasley, la mascota redissenyada després per Derek Riggs, que va anar guanyant-se un lloc tan especial com important en la història del grup. Eddie es va convertir en el sisè i potser el més famós integrant d'Iron Maiden.

Els esbossos inicials d'Eddie van merèixer l'aprovació de tots els integrants del grup, després de la qual cosa Beasley es va lliurar amb absoluta dedicació al perfeccionament d'aquest personatge. El febrer de 1980 i a només un mes de la comanda original, la versió final de la mascota va quedar acabada, i la imatge d'Eddie va començar a recórrer el món.

El personatge va anar sent objecte de retocs nombrosos i continus, i si bé és cert que Dave Beasley ha de ser considerat com el seu pare natural, no menys cert és que Derek Riggs va ser qui va saber transformar-la en l'inquietant símbol amb què es coneix Iron Maiden.

Riggs va prendre com a punt de partida els trets bàsics d'Eddie i va treballar sobre ells, oferint a cada un dels posteriors àlbums d'Iron Maiden un Eddie constantment renovat i a to amb les diferents etapes musicals del grup.

A causa de la pressió a què va ser sotmès Riggs, no va voler realitzar més portades d'Eddie per a Iron Maiden, encara que si va crear una fémina d'Eddie per al disc del grup de versions compost per noies, The Iron Maidens. Melvyn Grant qui ja realitzés la portada de Fear of the Dark, va ser l'elegit per realitzar la portada del disc en directe Death on the road.

Primers llançaments

Smallwood va aconseguir que Brian Shepherd, president del segell EMI, presenciés un show de la banda en el Marquee, i una setmana més tard Iron Maiden firmava contracte amb la discogràfica.

El 8 de febrer de 1980, Paul Di'Anno en el cant, Steve Harris en sota i cors, Dave Murray en guitarra, Clive Burr (provinent del grup Samson) en bateria i Dennis Stratton en guitarra van celebrar l'edició del primer simple "oficial" i, als pocs dies, Running Free escalava ràpidament els rànquings britànics fins a posicions al lloc quaranta-quatre.

Després de Running Free, la premsa britànica va anar evidenciant un gradual gir en la seva actitud cap al grup.

Canvis fonamentals

Llavors van llançar el seu primer àlbum Iron Maiden (11 d'abril de 1980). Per a molts fans és un disc genial, ple de clàssics com Prowler,Sanctuary, i Phantom Of The Opera. Tanmateix la banda no va quedar així que com, ja que van considerar que el productor Will Malone no va treballar prou en el so. El disc té un so cru i la rudesa de la veu de Paul. Després del primer àlbum el guitarrista Dennis Stratton, que ingressés en la setena alineació del grup, va ser expulsat de la banda a causa de diferències musicals. En el seu reemplaçament va entrar Adrian Smith, el qual era amic personal de Dave Murray, i que anteriorment havia rebutjat unir-se ja que la seva banda Urchin estava tenint èxit. Adrian és un guitarrista que posteriorment va demostrar capacitat com a compositor i que va aportar molt a la banda en els anys posteriors.

Després va venir l'àlbum Killers (2 de febrer de 1981). El productor va ser Martin Birch, que havia treballat amb grups com Deep Purple, per exemple. En escoltar el material del grup, Birch li va preguntar a Steve Harris per què no l'havien cridat per al primer disc. La resposta va ser "Pensem que una banda nova no t'anava a interessar". Comparat amb el primer disc, Killers és molt més aconseguit en el que és el so, però menys elaborat en la part musical, més rocker que progressiu, per dir-ho d'alguna manera. La veu d'en Paul, plena de passió i d'agressivitat, queda molt bé plasmada en temes com Wrathchild o Killers. Paul no tenia una gran capacitat vocal ni registres molt alts, no era el típic vocalista de heavy metal que cridava fins i tot arribar a les notes més altes possibles, però el seu estil "punk" i la seva manera de cantar despreocupada i agressiva produïa un contrast distintiu amb l'elaborada música composta per Harris.

Després va venir la seva primera gira per Japó. El maxi-simple gravat al Japó (Maiden Japan, 23 de maig de 1981) li va valer al grup la conquesta del primer Disc d'Or. Aquest ascens vertiginós a llocs|parades i rànquings no va frenar els canvis que es produirien al si de la banda. Paul Di'Anno és expulsat a causa de què l'estil de vida que portava (excessos, alcohol, drogues, etc.) el tenien físicament i psicològicament destruït. Paul havia estat detingut en ocasions pels seus abusos i havia fallat a la banda en moments clau.

Bruce Dickinson (un altre ex Samson) va arribar per ocupar el lloc de vocalista.

Arriba la fama

La definitiva consagració d'Iron Maiden va arribar amb el seu tercer àlbum, The Number Of The Beast (22 de març de 1982). La gira promocional del disc va ser titulada The Beast On The Road i va començar a Anglaterra per culminar deu mesos més tard al Japó en la seva segona visita. Amb el single Run To The Hills, Iron Maiden va arribar fins al número 7 en el Top Ten britànic.

L'edició en 1983 de Piece of Mind (literalment Tros de ment, es pronuncia igual que Peace of Mind - pau mental), va marcar un període gloriós per a Iron Maiden. Però encara restava un canvi més en la seva alineació. Clive Burr va abandonar el grup i va ser reemplaçat per Nicko McBrain, la intervenció del qual en el disc va deixar constància de les seves qualitats com a instrumentalista i va afegir una nova dimensió al so del grup. Amb aquest àlbum van aconseguir discs d'or i de platí a diversos països. El 1984 llancen l'àlbum Powerslave, en la mateixa línia musical que l'anterior, que va servir de marc per posar en marxa un altre projecte: "The World Slavery Tour 84-85". La gira va incloure 23 països i va constar de 191 concerts en 331 dies. D'aquesta forma, Dickinson, Harris, McBrain, Smith i Murray van acceptar el desafiament. El 5 de juliol de 1985 "The World Slavery Tour" va concloure als Estats Units.

Amb el llançament de Powerslave (1984), Amèrica del Sud els va rebre durant el festival Rock in Rio que es va realitzar al Brasil el 1985.

Vida després de la mort

Durant el transcurs de la "World Slavery Tour" va ser registrat Live After Death, àlbum doble en directe, el 14 d'octubre de 1985. La portada del disc va incloure una citació de Lovecraft, escriptor nord-americà d'horror metafísic, d'alguns músics del gènere. L'àlbum comença amb el discurs que el primer ministre Sir Winston Churchill va pronunciar com encoratjament el poble britànic davant de la imminència del bombardeig de Londres per part de l'exèrcit nazi durant la Segona Guerra Mundial; una introducció per al tema Aces High. Així mateix, Bruce Dickinson va utilitzar una citació de l'"Himnari Anglès" ("English Hymnal") de Gilbert Chesterton com a obertura del tema Revelations.

En algun lloc del temps

El 29 de setembre de 1986 va ser llançat en venda el nou disc d'estudi de la banda, Somewhere In Time. Amb aquest es va posar de manifest que en l'interior d'Iron Maiden s'estaven produint alguns canvis: Dickinson va reduir el seu aportament creatiu, Adrian Smith va passar a escriure algunes lletres i Harris va semblar abstreure's encara més en l'elaboració acurada de la nova proposta Maideniana. L'aportament de Dickinson a Iron Maiden havia anat incrementant-se a tal punt que va passar a ser el col·laborador principal de Steve Harris, l'a la baixa i fonamental pilar creatiu de la banda. Però en aquest últim disc cap dels temes inclosos no li van pertànyer. L'aparició de sintetitzadors aportant un aire modernista, va generar un debat que va dividir els fans.

L'edició internacional de Somewhere In Time no va complir les expectatives comercials creades entorn del seu llançament i la poca repercussió del disc va despertar una al·luvió de versions separatistes. Els rumors de separació van començar a ser cada vegada més audibles i un mitjà de comunicació nacional anglès va anunciar que "les coses no caminen del tot bé a Iron Maiden". També va explicar amb detalls que Steve Harris havia decidit postergar el seu treball amb Iron Maiden a fi de dedicar-se a treballar amb la cantant Anita Dobson, a qui estaria produint i per a qui no solament va compondre alguns temes sinó que a més participaria de la seva banda durant l'enregistrament del seu àlbum individual, arribant a interpretar a duet amb ella el clàssic de Sonny i Cher I Got You Babe.

Després, una revista especialitzada del mateix origen va comentar que Harris no era l'únic disconforme al grup, ja que Dickinson hauria decidit seguir els seus passos i treballar en forma independent "fart de les tibantors internes que imperen a Maiden".

Una notícia emanada del segell discogràfic que té fitxat al grup va venir a llançar més llenya al foc: l'edició del nou àlbum d'estudi seria postergada indefinidament sent reemplaçada pel rellançament en barreja digital de l'àlbum Killers.

Tanmateix, Dave Murray va sortir al pas tractant de detenir aquestes versions i va passar a convertir-se en la veu cantant del grup davant dels mitjans. Murray va dir: "La premsa va aconseguir entrar al terreny de la fantasia. Ningú no arriba a integrar una banda que es manté en primera línia per ser precisament un idiota. I qualsevol que està en aquesta situació sap perfectament que no hi ha mèrit prenent decisions que puguin posar en perill l'estabilitat del seu grup. Steve sí que està produint i treballa amb Anita Dobson, que és un vell amic seu. Tenen el projecte des de fa molt i l'han vingut dilatant perquè estaven ambdós ocupats. Però van decidir que ja tenien suficient material i ara treballaran en això, en tant les seves ocupacions li ho permetin. Allò de fer un duet és una mentida total, un invent. Steve és un músic conscient de les seves limitacions i de les seves possibilitats i mai no es posaria en ridícul fent un duet vocal amb algú…".

El disc conté peces com 'Wasted years, Stranger in a strange land, Heaven can wait o Alexander the great.

Jugant amb la bogeria

Abans del llançament de l'àlbum d'estudi Seventh Son Of A Seventh Son el 1988, el grup va precedir el mateix amb el d'un single promocional Can I Play With Madness? al que va afegir un vídeo, del qual es va ocupar personalment Terry Gilliam (director del film Brazil) i al que va definir com "un encreuament entre A la recerca de l'arca perduda i Monty Python, alguna cosa realment mai no vist".

En sortir el disc, va escalar un fulminant primer lloc en el rànquing anglès ubicant-se després i per moltes setmanes en el Top-5 britànic. En començar la gira les vendes es van anar multiplicant.

En matèria de posades escèniques, Iron Maiden va introduir en el seu xou diferents innovacions. Per exemple, en el tram corresponent al material nou (Moonchild, Infinite Dreams Can I Play With Madness) va poder veure's a Harris fent cors a capella i un teclista convidat (Michael Count Kenney).

En el vídeo Maiden England es pueder veure la gira, amb una bitlla gravada en Birmingham on es pot veure hora i mitjana|mitja del seu xou ja que els bisos no van ser inclosos.

Un dels colofons finals a aquest "Seventh Tour of a Seventh Tour" va ser l'actuació com a caps de cartell en el prestigiós festival "Monsters of Rock" que es va celebrar a la localitat anglesa de Donnington, que comptava també amb Kiss, Megadeth, Dave Lee Roth, uns jovencisimos Guns n' Roses i Helloween.

Missatge satànic?

Als Estats Units, gràcies als serveis de Tipper Gore i el PMRC, conjuntament amb l'aportament del reverend Jimmy Swaggart, va començar la lluita entre la censura i Iron Maiden. La situació va passar a prendre un color poc translúcid i va ser així que el PMRC va aconseguir vetar i qualificar les cobertes dels àlbums metaleros. Fins i tot el mateix reverend va arribar a emprar una foto d'Harris per il·lustrar la coberta d'un llibre referit als abasts demoníacs i degenerants del heavy-metal pel que Harris va iniciar judici contra Swaggart per haver emprat aquesta sense el seu permís.

Després de meditar sobre el tema Iron Maiden va fer pública la seva determinació: arrasar els Estats Units i obtenir no només el reconeixement que mereixien sinó també acabar amb el moviment de censura antimetal·ler. Harris va dir: "No puc creure que al món hi hagi gent capaç de què ella es posi en marxa coses tals com el PMRC i ficar-se en la vida personal dels altres. És per això que centrarem nostra pròxima campanya promocional del nou àlbum en EUA i romandrem en aquest país quant temps sigui necessari, promocionant el disc fins i tot forçar el mercat (que mai no ens va acabar d'acceptar com sí ens accepta l'europeu) i aconseguir tenir tant èxit com avui el té Whitesnake. … Jo mateix he vist com molts nois es quedaven com si res quan se'ls explicaven les lletres adherides a les cobertes dels àlbums metaleros en EUA. Una joventut indiferent és símbol d'un país sense esperança i em resisteixo a pensar que les coses hagin arribat tan lejos…".

La partida d'Adrian Smith

A mitjan 1989 va transcendir la notícia que Adrian Smith posaria en marxa un projecte solista, una cosa que venia madurant des de feia molt temps i que diverses vegades va haver de postergar per les obligacions que suposa ser membre d'Iron Maiden. Així Smith va llançar Silver and Gold. La banda es va dir Adrian Smith And Project o A.S.A.P. (les sigles coincideixen amb l'expressió burocràtica as soon as possible és a dir, el més aviat posible) i la va integrar amb uns vells amics i ell mateix es va fer càrrec de la vocalització.

Bruce Dickinson també va posar en marxa el seu projecte personal i va llançar el seu disc Tattoed Millionaire', que poc i res ha de veure amb Maiden i que està més emparentat amb un estil rocanrol·ler.

Després d'una sòlida carrera el grup de molts anys la Donzella de Hierro començava a donar senyals de desigs individuals.

A inicis de 1990, any signado per l'anunciada absència de Maiden dels escenaris i en el que celebrava els seus primers deu anys com a estrella de la companyia discogràfica EMI, Adrian Smith deixava la banda. Smith va manifestar que ja no desitjava continuar treballant "en una ona tan pesada com la d'Iron Maiden". La separació es va realitzar en termes completament amistosos i la banda va deixar en llibertat el seu exguitarrista. Als set dies es va donar a conèixer un comunicat que l'exWhite Spirit i Gillan, Janick Gers havia estat elegit com a reemplaçant de Smith. Gers havia treballat amb Dickinson al seu disc solista i ja es trobava treballant amb el grup en el material que formés part del nou disc de Maiden, 'No Prayer For The Dying' (9 d'octubre de 1990).

Sense plegaries…

No Prayer For The Dying va debutar en les llistes britàniques en el posat número dos. Després de dos anys sense sortir del cercle la "Donzella de Ferro" va començar la gira "No Prayer On The Road", tornant als escenaris reduïts i deixant de costat les produccions gegantines d'anys anteriors.

En aquesta gira es va poder veure un Janick Gers que en viu va marcar una gran diferència amb Adrian Smith i que a causa del seu entusiasme i "pallassades" sobre l'escenari va ser la gran sorpresa de cada xou.

La gira va haver d'acabar abans del planejat cancel·lant-se les visites al Japó i Austràlia a causa del començament de la Guerra del Golf. Finalment la gira va finalitzar en Salt Lake City, Utah el març de 1991.

Nou Eddie

1992 va ser l'any del llançament del nou àlbum d'Iron Maiden Fear of the Dark. El disc va ser llançat el maig i en ell pot veure's a un Eddie molt més terrorífic que en anys anteriors. El nou Eddie no va ser dissenyat per Derek Riggs (les seves idees no coincidien amb el que volia la banda en aquest disc) sinó per un noi jove anomenat Melvyn Grant. Aquest àlbum també li va donar al grup el seu tercer número 1 en les llistes britàniques.

La nova gira mundial d'Iron Maiden, cridada "From Here To Eternity", es va iniciar el maig d'aquell any i la inauguració oficial va ser en Reykjavík. Després la banda es va traslladar als EUA prosseguint el seu itinerari en Mèxic i alguns països sud-americans (inclosos Veneçuela, Brasil, Uruguai i Argentina). Novament, l'escàndol va rondar el grup.

Tenint data confirmada per actuar en Xile, grups religiosos d'aquest país, entre ells l'Església Catòlica i l'Església Evangèlica, novament van començar a acusar-los de "satanisme", fins al punt que el concert va ser suspès. L'esmentada data, era intermèdia entre Buenos Aires i Porto Alegre, pel que, gràcies a productors Uruguaians, l'esmentada data va ser coberta a Montevideo, a l'Estación General Artigas, que és una estació de trens abandonada. En l'esmentat lloc, el grup va quedar fascinat, sobretot quan van conèixer l'arquitectura de l'estació (típica anglesa), i van trobar moltes màquines i vagons del mateix origen, bastant antigues. En aquest lloc es va realitzar una sessió fotogràfica, que no ha vist la llum, llevat d'una foto a l'aeroport (en arribar a territori uruguaià) al llibret que acompanya al doble àlbum en directe A Real Live / Dead One.

Conclòs el tram sud-americà, Iron Maiden es va dirigir a Europa, on va actuar a molts països i va ser cap de cartell en el Festival "Monsters Of Rock" que va tenir lloc en el circuit de Donington Park dissabte 22 d'agost de 1992, davant de desenes de milers de fans. El següent tram de la gira el va portar a Austràlia, Nova Zelanda i Japó per concloure al sud-est asiàtic amb els primers xous en Indonèsia, Corea, Taiwan i l'Índia.

La gran deserció

1993 va començar amb una notícia bomba, Bruce Dickinson abandonava Iron Maiden. Alguns seguidors es preguntaven si podria ser Bruce Dickinson sense Iron Maiden - La Donzella sense el seu coll de Ferro-. Sí, després de 10 anys, Bruce va anunciar que volia començar els seus projectes fora del grup i va renunciar al seu lloc com a vocalista d'Iron Maiden. Això sí, hi va haver temps per a tot, una nova gira "Real Live Tour", tres discs en directe (Live at Donington, A Real Live One, que incloïa temes pertanyents a l'era posterior a Live After Death i A Real Dead One que incloïa temes de l'era anterior a Live…), dates extres, video, etc.

Finalment l'últim show i comiat de Bruce Dickinson amb Iron Maiden es va realitzar en un lloc secret (els estudis Pinewood) i només per a set-centes persones convidades. Part de les entrades van ser per al club de Fans i per a concursos realitzats en ràdios i programes de televisió. El show va ser transmès en directe per la televisió codificada de diversos països i retransmès en tota la seva extensió una setmana més tard per la BBC. Al show va estar convidat l'il·lusionista anglès Simon Drake i tot el conjunt va fer d'aquest show un comiat especial.

La distància entre la banda i el vocalista va ser del més cavallerosa; n'hi ha prou amb comparar-la amb l'escàndol que va representar en la mateixa època l'allunyament de Rob Halford de Judas Priest, durant el qual ambdues parts es van dir de tot a través dels mitjans. Amb prou feines algun comentari posterior de Steve Harris deixa traslluir la incomoditat: "Suposadament, feia molt que no se sentia bé amb nosaltres, estava cansat i creativament desmoralitzat, la qual cosa és molt estrany perquè mai no ens va dir res. Si se sentia així, llavors s'hauria d'haver anat abans i jo mateix li hauria aconsellat que s'anés"

La nova era

Abans del comiat de Bruce, Iron Maiden va començar audicionar a diferents candidats a reemplaçar-lo. Ser anglès, tenir aspecte robust i desprolix semblant al de Dickinson, molta escena i adrenalina, i una veu interessant eren condicions de pes per aspirar al lloc|parada. Finalment la balança es va inclinar per Blaze Bayley, vocalista del grup Wolfsbane. Wolfsbane no solament tenia cert pes entre l'audiència heavy britànica, sinó que Blaze era amic de la banda des que ambdues van sortir de gira juntes el 1990. Com ja havia ocorregut en el passat i a l'hora dels canvis, Iron Maiden va privilegiar coneguts sobre els aspirants ignots.

Per al nou àlbum la Donzella no solament presentava nou cantant, sinó que també apareixia amb nou productor. Des de 1980 cada àlbum d'estudi de la banda havia estat produït o coproduït per Martin Birch. Però ara, ja retirat, es va decidir que Steve podia ocupar el paper de productor al costat de Nigel Green, operador de cinta als àlbums Killers i The number of the beast i en l'actualitat productor del seu propi segell discogràfic. Finalment, després d'un any d'ardu treball, l'octubre de 1995 va sortir en venda The X Factor (el factor desconegut) previ inici de la gira "X Factour" que els va portar per primera vegada a Sud-àfrica i Israel. La gira també va incloure l'Est d'Europa (Romania, Bulgària, Eslovènia, Hongria, Polònia i Txèquia), Europa Occidental, EUA, Canadà, Japó i Sud-amèrica.

Les vendes de The X Factor no van ser dolentes, però la crítica i la majoria dels fans no ho van acceptar com els seus anteriors treballs. El grup esperava una acollida escèptica per a un disc sense Bruce Dickinson, amb un Blaze Bayley les pobres del qual qualitats vocals no encaixaven en el conegut so Maiden. En aquest àlbum, les cançons són més llargues però mancades dels elements "ganxers" que van fer famós al grup en els anys 80. És possible que per això s'optés per no utilitzar una il·lustració de portada, com ha estat sempre costum del grup, a manera d'expressar la nova direcció musical que s'havia adoptat en el treball. Aquesta vegada el fan es troba amb una portada fotorealista en la qual es veu Eddie mentre està sent disseccionat. L'excel·lent treball de la portada i del llibret intern és obra del mestre Hugh Syme, autor també de l'art gràfic d'altres discs del panorama metal·ler com Moving Pictures, Roll the Bones i Counterparts de Rush, o també Countdown To Extinction i Youthanasia de Megadeth. Sens dubte The X Factor és el disc més diferent del clàssic estil d'Iron Maiden fins al moment, però un dels més ben presentats.

Al 1996 va veure la llum Best Of The Beast, una compilació del grup presentada en dues versions: un disc senzill de 16 temes o un disc doble de 27 temes. Com a al·licient s'inclou el tema inèdit Virus gravat durant les sessions de l'últim disc d'estudi.

Durant 1996 i 1997, en ple boom dels videojocs de consoles de 32 bits i de PC, Iron Maiden encarrega a l'empresa anglesa Virtual Studio la realització d'un joc basat en la seva mascota, Eddie, i amb temes del grup com a banda sonora, el seu nom seria Melt (mirror de l'antiga web oficial de Melt). El joc hauria d'haver sortit en dos formats, per a PC i per a PlayStation. Després de diversos retards, i encara que es va arribar fer una prereserva a través del club de fans oficial del grup, el joc va ser cancel·lat a causa de la baixa qualitat del mateix.

A continuació d'aquest disc, en 1998 va ser llançat Virtual XI que no va presentar grans novetats ni major repercussió. Mentre la banda gestava aquest àlbum, van encarregar a la companyia de desenvolupament multimèdia Synthetic Dimension la creació d'un videojoc basat en l'art gràfic que ha vingut acompanyant al grup al llarg de la seva carrera i que tingués com a protagonista a Eddie. El videojoc seria anomenat Ed Hunter' i es va publicar el 1999 acompanyat d'un recopilatori de 20 temes, encara que tampoc no va complir les expectatives dels videogamers.

Per aquest llavors, alguns fans estaven molt disconformes amb Bayley, sobretot per la seva pobra actuació en viu, i els reports des del si de la banda tampoc no eren bons. Cap a finals de 1998 el grup finalitza la seva gira mundial en suport a Virtual XI, després a començaments de 1999, s'anunciava l'anada de Blaze, i un nou començament.

El nou començament

Escenari d'una actuació el 2005

Per a 1999, la Donzella tenia guardada una gran sorpresa, que molts fans havien esperat: el retorn de Bruce Dickinson. A això, cal agregar-li la tornada també d'Adrian Smith, conformant un trio de guitarres, que crearia moltes expectatives en els seguidors, sobretot, sobre el seu so en viu, amb els temes "vells".

Aquell mateix any, es va llançar el joc per a ordinadors Ed-Hunter', i com a promoció, es va realitzar la mini-gira "Ed-Hunter tour", que alhora va servir com|com a "gira del rencontre". Una vegada culminada, el grup es va embocar de ple a la preparació del que seria a la fi, el seu dotzè disc, titulat 'Brave New World' (2000). Com novetat, a més del trio de guitarres i la tornada de Dickinson, va ser la tornada|volta (almenys col·laborant) de Derek Riggs en el coveure. La gira va incloure diversos països de Sud-amèrica.

En 2003 Iron Maiden es dedica a gravar el nou àlbum d'estudi, Dance Of Death. El primer tema del disc, titulat Wildest Dreams, va ser presentat un temps abans a la gira "Give Me Ed… Til I'm Dead" que va començar a la ciutat espanyola de La Corunya i en la que es gravaria el concert en directe del festival "Rock-am-Ring" d'Alemanya. Posteriorment, aquest enregistrament va ser posat en Internet, al lloc oficial, com a promoció. A continuació es va llançar el single Wildest Dreams, incloent una versió orquestral de Blood Brothers, i una setmana després va ser llançat l'àlbum tan esperat. La portada va rebre crítiques per molts fans, fins a l'extrem de ser votada com la pitjor de la història del grup.

A més de l'abans esmentat Wildest Dreams, es va llançar un segon single, titulat Rainmaker, que inclou una versió orquestral del tema que dóna títol a l'àlbum, Dance Of Death.

Novament es van llançar a una gira mundial que va culminar al Japó i que es publicaria en 2005 un doble CD i DVD en directe titulat Death On The Road amb el concert de Dortmund, Alemanya.

Culminada la gira, va ser llançat un Souvenir EP anomenat No More Lies que a més de contenir 4 temes i un parell de videos, inclou una altra classe de "souvenirs" del grup.

Finalment, el novembre de 2004, van llançar un DVD doble: The Early Days, que mostra enregistraments inèdits dels primers anys, és a dir, l'època que va des del primer àlbum, fins a Piece of mind. Però el principal del DVD és l'aparició dels integrants de la banda en el període 1975-1983 (fins i tot els que mai no van arribar a gravar un disc amb Maiden). Per promocionar el DVD, es va fer en 2005 una gira que va incloure Europa i parteix de Amèrica en la que només es van interpretar temes dels quatre primers discs.

L'agost de 2006 va sortir A Matter of Life and Death, amb l'avanç del primer senzill: The Reincarnation of Benjamin Breeg. L'àlbum ha estat tot un esdeveniment al món, arribant a estar per primera vegada en el Billboard Top 10 en EUA, el que cap disc anterior no va aconseguir; a més de destacades posicions en els charts de vendes al món, per exemple:

1. Alemanya, Suècia, Itàlia, Finlàndia, Grècia, Eslovènia, República Txeca, Croàcia, Polònia, Brasil, Espanya
2. Canadà, Suïssa, Noruega, Hongria, Colòmbia
3. Xile
4. Regne Unit, Àustria, Índia
5. França, Irlanda, Aràbia Saudita
6. Islàndia, Bèlgica
7. Països Baixos
8. Dinamarca
9. Estats Units
10. Mèxic
11. Portugal, Japó
12. Austràlia
13. Hong Kong
14. Nova Zelanda

• (El nombre indica la posició en el rànquing de vendes)