Història d'Isfahan

La història d'Isfahan és molt extensa per la seva condició de ciutat central de Pèrsia i de capital en alguns períodes.

Història antiga

El territori d'Isfahan fou part del regne d'Elam. Després fou una de les principals ciutats de Mèdia amb el nom d'Aspandana. Dels medes va passar als perses aquemènides, d'aquestos als grecs macedonis sota Alexandre el Gran, i després fou part del regne asiàtic d'Antígon el Borni i de Seleuc i l'Imperi Selèucida; dels selèucides va passar a mans dels parts arsàcides i fou el centre d'una important província.

Els arsàcides foren eliminats pels perses sassànides sota els quals fou governada pels anomenats "espuhrans", o membres de les set grans famílies del imperi. En aquest tremps fou un centre militar amb poderoses fortificacions; hi havia un nombre rellevant de jueus i cristians en l'època sassànida. Sota els sassànides la ciutat és deia Djay. Quan s'acostaven els àrabs estava sota comandament d'un dels quatre pashospans perses, i després d'alguns combats va capitular a canvi d'un tribu anual. Sota els àrabs el nom Djay es va perdre i va predominar el d'Isfahan, "Els Exèrcits".

Califa

Sota el califat dels raixidun i els omeies va dependre del govern de Bàssora o del de l'Iraq. El 687 / 688 fou assetjada pels azraquites (kharigites extremistes) però foren derrotats per Attab ibn Waraka i rebutjats cap als Fars i Kirman. Després del 694 el nomenament dels governadors d'Isfahan va correspondre a al-Hadjdjadj el governador de Kufa. El 744 / 745 el rebel alida Abd Allah ibn Muawiya va ocupar la ciutat i la va conservar dos anys fins que en fou desallotjat per Amir ibn Dabara que va proclamar la restauració dels omeies. El 747 els rebels abbàssides manats per Khataba, el general d'Abu Muslim, va derrotar a la rodalia un exèrcit omeia i el 748 un potent exèrcit omeia manat per Amir ibn Dabara fou derrotat altre cop al mateix lloc. El 749 la ciutat va caure en mans dels abbàssides i foren nomenats governadors.

Sota els abbàssides fou atacada el 755 / 756 per Djumhur ibn al-Idjil, revoltat contra el califa al-Mansur. El 804 / 805 la regió de Qom fou separada de la província. després de la guerra civil que va acabar el 813, fou part del govern d'Hasan ibn Sahl de Khurasan; del 815 al 817 es va patir una gran fam i en els anys següents la recaptació va baixar considerablement. Vers el 833 els khurramites que operaven a Azerbaidjan es van estendre a Isfahan i fou necessari enviar un exèrcit per restablir la tranquil·litat.

El 867 Abd al-Aziz ibn Abi Dulaf, governador del Djibal, va rebre el govern d'Isfahan; el seu fill Dulaf, el va succeir i hi va morir el 878 / 879 en lluita contra un rebel; el seu germà i successor Ahmad va derrotar a Isfahan al saffàrida Amr el 886 / 887 per orde del califa. Ahmad va morir el 894 / 895 i la successió fou disputada pels seu germà Bakr i el seu fill Umar que finalment es va imposar després de força temps de lluita; els dos que se sàpiga foren lleials al califa. Al pujar al poder el darrer dulàfida al-Harith, el califa va voler recuperar el Djibal, i va poder derrotar a al-Harith el 897 / 898; el dulàfida va morir a causa d'una caiguda de cavall durant la batalla.

El 907 / 908, amb suport dels kurds, es va revoltar el governador Abd Allah Ibrahim al-Mismai que feia uns cinc anys que exercia. El califa va enviar un exèrcit dirigit per Badr al-Hammami que va sufocar al rebel·lió. Badr va assolir el govern fins el 912 en que el va succeir el daylamita Ali ibn Wahsudan, que va rebre el govern d'Isfahan i Fars. El 913 el samànida Ahmad II ben Ismail (907-914) hi va fer reconèixer la seva autoritat però per poc temps i després de la seva mort (914) va passar a un governador abbàssida de nom Ahmad Saluk, que es va revoltar (916) i va resultar mort en la lluita. Altres governadors califals van ser nomenats, gaudint d'amplia autonomia.

El 927 / 928 la va ocupar Mardawidj ibn Ziyar que hi va deixar com a governador a Ahmad ibn Kayghulugh; el 931 la va perdre davant el daylamita Lashkari, però Ahmad la va reconquerir i va matar a Lashkari. El califa hi va nomenar governador a Muzaffar ibn Yakut que no va poder prendre possessió i Mardawidj hi ha instal·lar un forta guarnició (932). Poc després el califa al-Qàhir va escriure a Mardawidj i li va proposar el seu reconeixement com a governador de Rayy i Djibal (Qazwin i Qom) a canvi d'evacuar Isfahan, cosa que fou acceptada i el califa va enviar com a governador a Muhammad ibn Yakut, que va poder entrar pacíficament a la ciutat.

Buwàyhides

L'any següent el cap militar daylamita Ali ibn Buya (conegut després a la història com Imad al-Dawla), governador de Karadj, que havia reunit una tropa important i moltes riqueses arrabassades als khurramites, al saber que Mardawidj planejava el seu assassinat va marxar cap a Isfahan que ara estava dominada per Yakut, governador abbàssida; les forces d'aquest eren superiors en nombre a les d'Ali però a l'hora de la lluita van desertar. Isfahan fou breument ocupada, però Yakub va refusar rendir-se i al acostar-se les forces de Mardawidj, Ali va haver d'evacuar la ciutat que va passar provisionalment a mans de Mardawidj. Ali va haver de fugir tanmateix de Karadj, però es va apoderar de la fortalesa d'Arradjan, entre Fars i Khuzistan, on es va mantenir rebel (933). La deposició del califa al-Qàhir va permetre a Mardawidj conservar Isfahan.

El 934, Imad al-Dawla, amb l'ajut de Zaid ibn Ali al-Naubandagani, un ric terratinent, va expulsar del Fars al governador del califa, el mateix Yakut, tot i l'ajut que aquest va rebre del governador califal autònom de Bàssora, Abu Abd Allah Ahmad ibn al-Baridi. El maig o juny del 934 va entrar a Shiraz. Amenaçat per diversos enemics va aconseguir del califa el nomenament oficial com a governador (mukta) de Fars (setembre o octubre del 934), per tot seguit intentar negociar a Mardawidj.

Assassinat aquest darrer per les tropes turques, Imad al-Dawla va enviar al seu germà Hasan (conegut després com Rukn al-Dawla) a Isfahan (936). Inicialment els ziyàrides dirigits per Wushmgir ibn Ziyar (germà de Mardawidj), ocupats lluitant contra els samànides, van oposar mínima resistència a Isfahan, que fou ocupada per Rukn al-Dawla, però diversos conflictes en les forces buwàyhides i un contraatac de Wushmgir, van obligar a Rukn al-Dawla a evacuar (939) la ciutat, que va quedar en mans del ziyàrida. Tot i que Ali (Imad al-Dawla) no va enviar gaire suport al seu germà, aquest va passar a l'ofensiva i va reconquerir Isfahan (940) i després de derrotar a Wushmgir en una batalla, va entrar a Rayy (que els ziyàrides havien arrabassat als samànides).

Hasan (Rukn al-Dawla) va governar a Isfahan fins a la seva mort el 976, excepte dos breus ocupacions: la primera el 950 / 951 per part de les forces samànides del Khurasan manades pel governador d'aquest província Mansur ibn Karategin; la segona el 954, també procedent del Khurasan, manada pel poderós noble iranià i governador samànida de la província, Bu Ali Čaghani.

Mort Rukn al-Dawla va passar al seu fill Muayid al-Dawla (976-984) sota l'autoritat del cap de família, el seu germà gran Adud al-Dawla. Va tenir com a wazir a Ismail ibn Abbad que va tenir un govern encertat. El seu germà Fakhr al-Dawla (que va conservar el mateix wazir) va governar Isfahan (984-997) i a la seva mort el 997 el va succeir el seu fill de 4 anys Madj al-Dawla (o Madjid al-Dawla) que va governar sota tutela de la seva mare. El 1006 el jove sultà es va voler desfer de la tutela materna sense èxit.

El 1007 Abu Djafar Muhammad ibn Dushmanziyar, conegut pel seu làqab d'Ala al-Dawla, el cosí (fill de l'oncle) de la regent, fou nomenat governador d'Isfahan, que va administrar de manera intermitent fins a la seva mort el 1041 / 1042 però en fou expulsat quatre vegades: el 1016 / 1017 pel buwàyhida Ibn Fulad, fins que la va reconquerir el 1021 / 1022; i el 1029 quan la va ocupar el gaznèvida Masud I ibn Mahmud que hi va deixar un governador, però quan se'n va anar va esclatar una revolta popular i el governador va morir, havent de retornar Masud que va fer una matança entre la població, per acabar perdent la ciutat l'any següent enfront de Ala al-Dawla; el 1030 fou expulsat per Anushirwan ibn Manushihr ibn Kabus amb suport de les forces gaznèvides però la va recuperar el 1032 i va aconseguir ser reconegut al cap de poc per Masud I ibn Mahmud de Gazni a canvi d'un tribut; la darrera vegada fou el 1033 o 1034 quan els gaznèvides el van expulsar per no pagar el tribut, i es va retirar a Firaydan i Khansar on va reunir forces amb les que va reconquerir Isfahan el 1035 / 1036; a més a més el 1027 / 1028 Isfahan fou assetjada durant uns quatre mesos per l'ispahbad del Tabaristan Ali ibn Umran i per Manučir o Manushihr ibn Kabus, però no la van poder ocupar. Amb Masud ibn Mahmud de Gazni van arribar a la zona els primers contingents ghuzz, establerts llavors a la regió de Dinawar, contra els que Ala al-Dawla va haver de combatre el 1038 / 1039.

Seljúcides

A la mort d'Ala al-Dawla el va succeir el seu fill Fararmuz ibn Muhammad (1041/1042) i a l'any següent (1042 / 1043) Toghrul Beg el seljúcida va avançar cap a Isfahan i va rebre tribut de Fararmaz que va fer llegir la khutba en el seu nom. Però quan Toghrul es va retirar, Fararmuz es va aliar al buwàyhida Abu Kalidjar i va desconèixer al seljúcida; aquest va retornar el 1046 / 1047 i va assetjar la ciutat; Fararmuz es va tornar a sotmetre en les mateixes condicions que abans i altra cop quan Toghrul va marxar el va desconèixer. Toghrul va retornar per tercera vegada el 1050 i va assetjar Isfahan que va capitular al cap d'un any (maig del 1051). El sultà seljúcida va nomenar un governador i va eximir a la ciutat d'imnpostos per tres anys. La ciutat va prosperar i Toghrul hi va instal·lar la seva capital (fins aleshores a Rayy). Fou governada directament pels sultans i mai no fou concedida en ikta o feu. Va ser ocupada per Kawurd ibn Čaghri Beg, pretendent al sultanat, a la mort d'Alp Arslan (15 de desembre de 1072), però no va tenir èxit en la seva reclamació. La ciutat va prosperar fins a la mort de Màlik-Xah I el 1092; després, com que restava la capital, fou encara políticament valuosa però menys important econòmicament. Es van produir alguns pogroms i repressions contra els ismaïlites que sota el dai Abd al-Malik ibn Attash, havien establert sòlides posicions a Isfahan.

A la mort de Màlik-Xah el seu fill Mahmud ibn Malik Shah de 4 anys fou reconegut a Bagdad per la vídua Turkhan Khatun i pel favorit Tadj al-Mulk mentre l'altre favorit Nizam al-Mulk afavoria a Barkyaruk, fill de Zubayda Khatun. Aquest fou fet presoner però alliberat pels mamelucs de Nizam i es va fer fort a Isfahan; Turkhan Khatun i Tadj al-Mulk es van dirigir a aquesta ciutat i Barkyaruk la va abandonar, però tot seguit va retornar per posar-hi setge. La sobtada mort de Turkhan Khatun li va permetre recuperar la ciutat.

De moment va dominar la ciutat sense oposició però el 1097 a causa del conflicte amb el seu germà Muhammad ibn Malik Shah se li va oposar i el 1098 / 1099 part del seu exèrcit es va passar a Muhammad i se li van tancar les portes d'Isfahan, havent de marxar al Khuzistan. La lluita entre els dos germans va seguir en els següents cinc anys. Attash Ahmad ibn Abd al-Malik, fill del dai ismaïlita (o batinita) Abd al-Malik ibn Attash (abans esmentat), va aprofitar aquestes lluites no sols per ampliar el poder de la secta sinó per dominar la fortalesa de Shahdez (que va conservar fins el 1107); els ismaïlites van començar a recaptar impostos a l'entorn de la fortalesa i es van apoderar de la fortalesa de Khan Lindjan. Barkyaruk va ordenar una ofensiva contra la secta i es va produir un nou pogrom a Isfahan i altres llocs. El 1102 Muhammad fou derrotat prop de Rayy per les forces de Barkyaruk i es va refugiar a Isfahan on fou assetjat durant nou mesos. Reduïda la ciutat per la fam, Muhammad va fugir a Azerbaidjan perseguit per Barkyaruk; després d'unes mesos més de guerra es va signar la pau i Barkyaruk va retornar a Isfahan, però va morir allí (a la rodalia) l'any següent (1105) i Muhammad va poder tornar a Isfahan. La seva primera tasca fou atacar als ismaïlites i encara que per un temps Attash Ahmad ibn Abd al-Malik fou autoritzat a restar a Shahdiz com a cap de la guarnició en nom del sultà, finalment la fortalesa fou conquerida el 1107 i Attash executat. El poder ismaïlita a la regió va quedar molt afectat.

Isfahan fou la capital seljúcida de Muhammad fins a la seva mort el 1118, però després, amb Sandjar, el centre del imperi es va desplaçar al Khurasan i Isfahan va quedar en mans dels seljúcides de l'Iraq i els seus atabegs. El 1164 / 1165 hi va haver disturbis entre kharigites i altres sectes que van causar incendis i destruccions.

Khwarizmshahs

El 1194 Isfahan va ser conquerida pel khwarizmshah Tekish cridat pel califa per ajudar-lo contra el seljúcida de l'Irak, Toghrul (II). En les campanyes que van seguir Isfahan va canviar de mans diverses vegades entre els dos contrincants, però va restar en mans dels khwarizmshah fins a la mort d'Ala al-Din Muhammad el 1220. Entre 1220 i 1224, quan es va produir la inesperada restauració del khwazismshah Djalal al-Din Manguberti, la situació es incerta.

Mongols i ilkhànides

El 1226 s'hi van acostar els mongols dirigits pel general Tchormaghan però foren derrotats i rebutjats el 1228 per Djalal al-Din Khwarizmshah. El 1230 Ogodei va enviar a Pèrsia un fort exèrcit de 30.000 homes per combatre al khwarizmshah, i va posar al seu front al general Tchormaghan . Al hivern del 1230 al 1231 va arribar al Iran pel Khurasan i Rayy, i es va dirigir de dret a l'Azerbaidjan abans de què Djalal al-Din Manguberti, que generalment vivia a Tabriz, pogués reunir les seves forces. Djalal es va esverar i va fugir cap a la plana del Moghan o Mukan, i cap a l'Arran, prop de la desembocadura dels rius Araxes i Kura, i de allí va passar al Diyarbekir, perseguit pels mongols, i a les muntanyes d'aquest regió fou obscurament assassinat per un camperol kurd (15 d'agost de 1231). Isfahan no va caure en mans dels mongols fins el 1240 / 1241 quan els defensors de la ciutat es van passar als mongols. Poc després Tchormaghan, governador mongol de Pèrsia, moria i el substituïa (1242) el general Baydu.

La dinastia ilkhànida es va establir el 1256 i sota Abaqa fou nomenat governador de l'Iraq i Isfahan Ala al- Din al-Djuwayni, fill de Baha al-Din Muhammad al-Djuwayni, governador mongol de les regions de l'Àsia occidental (mort el 1253); la ciutat fou carregada d'impostos i els malfactors i lladres foren severament castigats; la repressió fou forta però al final la tranquil·litat dominava tant a la ciutat com a la comarca.

Cobànides, indjúides, muzaffàrides

Mort Abu Said Bahadur Khan el 1335, el 1336 Isfahan va caure en mans dels cobànides fins el 1340 / 1341 o 1341 / 1342 quan, després de la conquesta de Shiraz pel cobànida Pir Husayn, aquest va compensar l'ajut en la conquesta del muzaffàrida Mubariz al-Din Muhammad, amb la cessió de Kirman, i el indjúida Abu Ishak Djamal al-Din fou instal·lat com a governant local d'Isfahan per servir de fre a una possible expansió muzaffàrida cap a l'oest. Pir Husayn només va governar dos anys a Shiraz. Passat aquest temps, vers el 1342, Abu Ishak es va aliar al seu germà Masud Shah Djalal al-Din, pretendent del Fars, i a membres dissidents de la família Cobànida, i va conspirar per recuperar Fars (i per venjar la mort del seu germà Amir Muhammad Shams al-Din que havia estat executat pel cobànida Pir Husayn el 1339); el seu aliat cobànida fou Màlik Aixraf ibn Timurtash ibn Coban, cosí de Pir Husayn i germà del ara governant a Tabriz, Hasan Kücük. Reunits els aliats a Isfahan el 1342 van derrotar a Pir Husayn que al no estar segur de les lleialtats amb les que podia comptar entre els feudataris a Fars i Yadz, va fugir cap a Tabriz on el seu cosí Hasan Kücük el va fer matar. Mentre Masud Indju, amb el suport d'un comandant cobànida de nom Yaghi Basti (que era l'oncle de Malik Ashraf ibn Timurtash i també oncle de Hasan Kücük de Tabriz) van avançar cap a Shiraz que va quedar en poder de Malik Ashraf, acampant a la vora de la ciutat. Però Abu Ishak d'Isfahan va poder entrar a la ciutat, i va tancar les portes al seu fins llavors aliat; era a Shiraz quan es van presentar Masud Shah i Yaghi Basti i Abu Ishak va renunciar a governar Shiraz i es va retirar cap a Shabankara, a l'est de la ciutat. Abu Ishak sembla que va conservar Isfahan.

Unes setmanes després Yaghi Basti va fer matar a Masud Shah que nominalment era el seu superior. Va esclatar una revolta popular a Shiraz que va durar vint dies (enfrontant-se bandes ciutadanes partidàries d'un o altra), i el general cobànida va quedar assetjat a la seu del governador; la revolta estava instigada per Abu Ishak, els partidaris del qual finalment van dominar la ciutat mercès a l'ajut del cap local del barri de Kazerun, que va empènyer fora de la ciutat a Yaghi Basti i els seus homes i va posar fi a la lluita. L'any següent Yaghi Basti i el seu nebot Malik Ashraf es van reunir i van atacar Shiraz amb el suport del muzaffàrida Muhammad de Yadz. Van conquerir Abarkuh (amb suport muzaffàrida) on van massacrar als seus habitants, però abans d'aconseguir el seu objectiu va arribar la noticia de la mort de Hasan Kücük, i la campanya es va abandonar. Els dos cobànides van retornar a Tabriz i Muhammad va tornar a Yadz deixant a Abu Ishak en el poder a Shiraz (Fars), a Isfahan i a la costa del golf.

Abu Ishak va passar d'amir vassall a sultà. Va encunyar monedes i va llegir la khutba en nom propi. Inicialment Abu Ishak va negociar (1344) la pau amb Mubariz al-Din Muhammad ibn Muzaffar de Yadz i sembla que finalment fou acordada, el que consolidava a la dinastia indjúida a Fars, però la guerra es va iniciar el 1345 i després de diverses derrotes injúides els muzaffàrides van acabar conquerint Shiraz (1353). Abu Ishak va fugir al darrer moment i es va refugiar a l'oest, a la fortalesa de Kalat Safid, on fou també atacat i va fugir a Isfahan. El 1354 Muhammad es va dirigir contra Abu Ishak que era a Isfahan i va deixar al seu nebot Shah Sultan a Shiraz i al seu fill Shah Shudja a Kirman, dirigint el gruix de les seves forces cap a Isfahan. Un contraatac inesperat de les forces lleials a Abu Ishak del Shulistan, regió situada al nord-est de Shiraz, van atacar i ocupar la major part de la capital del Fars, i encara que finalment van ser rebutjats, van frustrar l'atac a Isfahan. El 1357 les forces de Muhammad entraven finalment a Isfahan i feien presoner a Abu Ishak, al que van enviar a l'emir que era a Shiraz. Davant d'una assemblea de jutges i nobles es va decidir la seva execució de la que fou encarregat Amir Kutb al-Din (fill d'un cap de barri executat pel sultà indjúida), el qual la va complir el maig del 1358.

Els muzaffàrides van tenir un govern beneficiós per Isfahan però les seves capitals eren Yadz i Kirman, i el centre polític es va desplaçar a aquesta viles. En lluites civils entre els muzaffàrides fou assetjada i ocupada més d'una vegada pels rivals en lluita.

Timúrides

El 1387 en l'expedició de Tamerlà a Pèrsia, el gran sultà va baixar cap el sud i va sotmetre a l'atabek Izz al-Din de Lur-i Buzurg i als emirs muzaffàrides de Fars, de Isfahan i de Yedz, però els avanços sufites al Khwarizm el van fer retornar. Al any següent (1388) va anar altra cop a Pèrsia i va rebre la submissió formal de Muzaffar Kashi d'Isfahan i de Shah Yahya de Yedz, establint-se una guarnició a Isfahan. En canvi Zain al-Abidin ibn Shah Shudja de Fars es va negar al acte formal de submissió, i Tamerlà va acordar negociar amb ell a Isfahan. Zain al-Abidin hi va anar i els ulemes van demanar un acord, i finalment es va negociar la pau a canvi d'un tribut important a pagar pels tres emirs muzaffàrides. Tamerlà va sortir de la ciutat i va deixar muhasils per recaptar el tribut, però llavors es va produir un altercat i els muhasils foren assassinats junt amb un cert nombre de soldats. Això va enfurir a Tamerlà que va marxar altra cop contra la ciutat i va matar a mes de seixanta mil ciutadans, suprimint l'emirat, i tot seguit va avançar cap a Fars. Zain al-Abidin va fugir a Bagdad i Tamerlà va cedir els seus dominis al fidel emir muzaffàrida de Kirman, Sultan Ahmad.

Sota els timúrides que van succeir a Tamerlà, Isfahan difícilment es va aixecar del cop patit. Xah Rukh hi va assetjar a Mirza Iskandar del dijous 24 de maig de 1414 al divendres20 de juliol següent quan fou conquerida i saquejada.

Qara qoyunlu i aq qoyunlu

El 1452 fou ocupada per Jahan-Xah dels qara qoyunlu que a l'any següent la va saquejar; després va passar als aq qoyunlu que tenien el centre a l'Azerbaidjan. El 1474 / 1475 fou visitada pels venecians Josapha Barbaro i Ambrogio Contarini i van trobar al sultà Uzun Hasan a la ciutat; la població s'estimava en menys de 50000 persones.

Safàvides

El 1502 / 1503 va caure en mans del safàvida Ismail Shah que li va concedir algun privilegi, com va fer també el seu successor Tahmasp I (1524-1576). Fou breument ocupada (7 de setembre de 1514) pels otromans després de la seva victòria a Čaldiran, però el sultà Selim I es va haver de retirar per un motí dels soldats. El 1548, durant la revolta d'Ilkas Mirza, fou ocupada temporalment pels otomans i durant uns anys, fins el 1588 s'hi van produir disturbis ocasionals. Abbas I el Gran (1588-1629) la va erigir en capital safàvida el 1596 / 1597, i l'estructura de Isfahan va patir nombrosos canvis; noves construccions hi foren afegides pels seus successors. Els ambaixadors i viatgers occidentals la visitaven i va esdevenir la ciutat més famosa i romàntica de l'orient. Disposava de 162 mesquites, 48 col·legis, 1802 estacions de caravanes, 273 banys públics, i 12 cementiris. La població havia pujat a una quantitat a l'entorn dels 700.000 habitants vers 1630 i arribant al milió més endavant sota Safi (1629-1642), Abbas II (1642-1666) i Suleiman I (1666-1694). Durant el regnat de Sultan Husayn I (1694-1722) la decadència de la dinastia i de la ciutat fou evident.

Gilzai i afxàrides

Els afganesos revoltats van envair l'Iran central i després de la decisiva victòria de Gulnabad, prop d'Isfahan, van ocupar aquesta ciutat el 1722 després d'un dur setge de sis mesos en que els habitants van quedar reduits als extrems màxims. 80.000 persones van morir de fam i 20.000 en els combats; milers van marxar refugiats a l'Imperi Otomà i l'Imperi Mogol, i les terres de molts propietaris foren confiscades.

Nadir Khan va derrotar als afganesos a Murčakhwart i va entrar a Isfahan el 1729, restaurant nominalment al safàvida Tahmasp II. la ciutat s'havia buidat pels nombrosos morts i exiliats dels darrers 9 anys, i els impostos angoixants que l'afectaven. Després del regnat d'Abbas III de Pèrsia, Nadir Khan es va coronar com a xa el 1736 (Nadir Shah) i va traslladar la capital a Mashad. Isfahan una vegada més va patir dels impostos alts i les confiscacions decretades per Nadir; l'estat es va quedar amb nombroses terres; finalment el 1747, quan va pujar al tron, Adil Shah va revocar les lleis sobre les terres decretades per Nadir, però les falsificacions de títols, destrucció de registres i altres circumstancies encara van fer la situació dolenta per un temps.

Zand

El 1747 Isfahan es va revoltar contra el governador local que es va refugiar a la fortalesa de Tabarak on fou assetjat i on finalment fou mort pels seus propis ghulams. El darrer afshàrida, Ibrahim Shah, va enviar com a nou governador a Abu l-Fath Khan Bakhtiyari i mort Ibrahim (1749) aquest va reconèixer com a sobirà a Abu Turab Mirza de 8 anys, i net per via femenina, de Sultan Husayn I (1694-1722).

Ali Mardan Khan Bakhtiyari va atacar la ciutat poc després però fou rebutjat i es va retirar al Luristan per reunir reforços, i aliat als zand va tornar a atacar la ciutat el 1750. Abu l-Fath Khan Bakhtiyari no va poder obtenir dels ciutadans d'Isfahan els fons que li calien per una bona defensa i no va poder reunir prou forces, i Ali Mardan va entrar a la ciutat que fou saquejada per les seves tropes.

Breument Ali Mardan, Karim Khan Zand i Abu l-Fath van governar junts a Isfahan però el darrer fou assassinat pel primer que el 1751 / 1752 fou expulsat per Karim Khan, que va posar al govern al seu germà Sadik Khan Zand. Durant uns anys Isfahan va patir atacs de bandes de bandits, de zands, d'afganesos i de qajars fins a la gran fam de 1756 / 1757 que va matar a 40.000 persones.

El 1758 / 1759 Karim Khan va recuperar la ciutat i va nomenar governador (1759) a un notable local de nom Muhammad Rinan amb el que es va iniciar un període de pau i una administració encertada. No obstant la capital es va establir a Shiraz el 1766 / 1767.

Bakir Khan, kakhuda del Khurasan i governador d'Isfahan, davant de l'avanç de Djafar Khan Zand , va saquejar la ciutat el 1774 / 1775.

Qajars

L'any següent Agha Muhammad Khan Qajar va nomenar governador a Djafar Kuli Khan el 1775 / 1776. Els qajars es van començar a imposar a la mort de Karim Khan el 1779 i van triomfar finalment el 1794; la capital es va establir a Teheran però per un temps Isfahan fou com una capital comercial, fins la segona meitat del segle XIX quan fou suplantada en aquesta condició per Tabriz.

Poc abans del 1800 la població s'estimava en 50.000 habitants, i el 1810 en uns 60.000. El 1797 a la mort d'Agha Muhammad, Muhammad Khan Zand va intentar ocupar Isfahan (1797 / 1798) sense èxit. El 1801/[1802] s'hi va revoltar Husayn Kuli Khan qajar que va haver d'abandonar la ciutat davant les forces de Fath Ali Shah (1797-1834). El 1804 / 1805 va patir un altra epidèmia de fam causada per una plaga de llagosta; fou per aquesta època quan fou nomenat governador Muhammad Husayn Khan Nazim al-Dawla, un notable de la ciutat que havia acumulat una gran fortuna; sota la seva administració i després, quan fou nomenat per un altre càrrec (sadr-i azam), l'administració delegada del seu fill i successor Amin al-Dawla, Isfahan va recuperar la prosperitat. Mort Muhammad Husayn Khan Nazim al-Dawla el 1823 / 1824, el càrrec de sadr-i azam va passar a Asif al-Dawla que va exigir una sèrie de pagaments retardats a Isfahan, que no es van fer efectius i Amin al-Dawla fou destituït. El 1826 / 1827 els pagaments suposadament deguts foren perdonats i Amin al-Dawla va recuperar el favor de la cort i fou nomenat wazir del nou governador de la ciutat, Sayf al-Dawla i a l'any següent sadr-i azam, però a la mort del xa Fath Ali a Isfaham (quan anava de viatge a Fars) va caure altre cop en desgracia (1834). El governador de la província d'Isfahan, Farman Farma, va reclamar el tron però fou derrotat poc després prop de la ciutat.

Altres incidents es van produir el 1838 / 1839 i 1839 / 1840 que van causar serioses destroces a Isfahan i van obligar a Muhammad Xah Qajar (1834-1848) a anar personalment a la ciutat per reprimir els aldarulls; es van produir diverses detencions de partidaris dels Zand i l'orde es va restablir. Nous desordres es van produir el 1848 / 1849, però la visita que va fer el xa Nasr al-Din (1848-1896) a la ciutat el 1850 va retornar la tranquil·litat.

El 1871-1873 hi va haver una nova fam, que va reduir la població que s'havia incrementat els darrers anys. El 1874 fou nomenat governador Zill al-Sultan i el 1881 havia esdevingut senyor de gran part de Pèrsia meridional, amb un govern dur i autocràtic que no deixava cap marge a les dissidències; si va anar malament per les persones, va ser bo per la ciutat que va tornar a prosperar i va augmentar el nombre d'habitants i al cens del 1882 eren 73.654 habitants i uns deu anys més tard s'estimaven ja en 82.000 al menys. Zill va perdre tots els seus governs el 1888 excepte el d'Isfahan.

Sota Muzaffar al-Din (1896-1907) hi va haver alguns aldarulls violents i un atac dels babis el 1903 / 1904. La ciutat fou una de les capdavanteres en la revolució constitucional de 1909.

Història recent

Posteriorment va prosperar lentament fins a la segona meitat del segle XX quan va començar un creixement espectacular econòmic i social que l'ha convertit en la tercera ciutat del país. En la revolució islàmica la major part de la població va donar suport a l'aiatol·là Khomeini.

Bibliografia

• E. E. Beaudoin, Ispahan sour les grans chahs, París 1932