Vés al contingut

Il matrimonio segreto

De Viki.cat
El matrimoni secret
Títol original: Il matrimonio segreto
Llengua original: Italià
Gènere: opera buffa
Música: Domenico Cimarosa
Llibret: Giovanni Bertati
Font literària: The Clandestine Marriage de George Colman i David Garrick
Actes: tres
Estrena: 7 de febrer de 1792
Teatre: Teatro di Corte de Viena
Estrena a Catalunya: 23 de maig de 1793, Teatre de la Santa Creu, Barcelona (estrena a Espanya)
Estrena al Liceu: 9 de novembre de 1916
Personatges:

Il matrimonio segreto és una òpera amb música de Domenico Cimarosa. El llibret, basat en The Clandestine Marriage de George Colman i David Garrick, va ser escrit per Giovanni Bertati. Va ser estrenada a Viena, el 7 de febrer de 1792.

Origen i context

Un exemple molt popular d'òpera buffa al seu dia, ja no és interpretada amb freqüència. El llibret es basa en el format estàndard de situacions impossibles i final feliç. Sense exhibir la profunditat de les òperes de Mozart, l'obra és un bon exemple d'òpera buffa del segle XVIII. L'òpera comprèn una sèrie d'àries, duets i trios intercalats i connectats pel recitatiu. La influència de Mozart és evident als finals de cada acte amb un conjunt de vibrants estesos que impliquen tots els cantants.

Il matrimoni segreto si bé, d'una banda, estava influïda per l'òpera mozartiana, en aquell clima, amb aquella orquestra i aquell públic que havia aclamat a Mozart, va obtenir una confirmació del seu valor, més significativa encara si es té en compte la rèplica demanada per l'emperador. Per l'òpera italiana del segle XVIII, Il matrimoni segreto representa la conclusió d'una època i no pocs indicis d'obertura cap al futur del melodrama, descomptant el que ja havia fet Mozart, un operador poc o gens conegut pel públic italià, però que Cimarosa havia escoltat atentament a Viena. A la simfonia (obertura), val la pena comparar els acords inicials de Il matrimoni segreto amb els acords inicials de La flauta màgica.

Cimarosa va escriure dues òperes més per Viena, però les partitures s'han perdut. Se sap que no van ser tan aplaudides com Il matrimoni segreto, fet que va influir en la seva decisió de tornar a Nàpols. La primera d'aquestes òperes es va dir La calamita dei Cuori, amb un llibret de Carlo Goldoni que el 1753 Baldassare Galuppi havia musicat per al Teatre San Samuele de Venècia i que De Gamerra havia reelaborat per Salieri el 1744. La versió cimarosiana es va estrenar a la Hofoper a la tardor de 1792. La segona òpera, Amor rende sagace, amb llibret de Bertati, va ser estrenada també en la Hofoper el 4 d'abril de 1793 i reposada un dia després al Teatre di Porta Carinzia.

De tornada a Nàpols el 1793, Cimarosa va assistir al clamorós èxit de Il matrimonio segreto, a la qual havia afegit peces noves. L'òpera es va representar cent deu vegades en cinc mesos.[1]

Representacions

L'estrena va ser molt reeixida, fins al punt què Leopold II va ordenar que se servís el sopar als actors per tenir una repetició completa de l'obra aquell mateix vespre; un esdeveniment únic en la història de l'òpera. L'obra fou representada àmpliament per tota Europa durant la vida del compositor i també posteriorment. Més tard seria una de les favorites de Verdi.

Els intèrprets de l'estrena van ser Dorotea Bussani (Carolina), Anna Morichelli Bosello (Elisetta) i el còmic toscà Pietro Benucci, un cantant que Mozart havia volgut per al paper protagonista de Le nozze di Figaro i per al de Guglielmo en Così fan tutte.

Referències

  1. ↑ La Gran Opera. Barcelona: Planeta-De Agostini, 1989. ISBN 84-395-1303-8. 

Vegeu també