Institut d'Estudis Valencians
Institut d'Estudis Valencians (IEV) és una institució fundada el 9 de febrer de 1937 a València, a l'estil de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), a iniciativa de la Conselleria de Cultura del Consell Provincial Valencià, presidida per Francesc Bosch i Morata (PVE). El president fou Josep Puche i Álvarez, rector de la Universitat de València, i el secretari general Carles Salvador i Gimeno. Era dividit en quatre seccions:
- Històrico-Arqueològica, presidida per Isidre Ballester i Tormo
- Filologia valenciana, presidida per Lluís Gonzalvo i París.
- Ciències, presidida per Josep Puche
- Estudis Econòmics, presidida per Rafael Font de Mora.
Fou el primer organisme valencià amb competències normativitzadores, com assenyala Josep Daniel Climent[1]: "l’únic organisme oficial que els valencians vam tenir al llarg del segle XX amb autoritat sobre la llengua". Així, la decisió més important de l’IEV fou adoptar les Normes de Castelló com a normativa oficial per al valencià. La conselleria de cultura li hi va adscriure el Museu de Prehistòria i el Centre d'Estudis Econòmics Valencians. Va promoure la fundació de la Biblioteca del País Valencià, però la guerra civil espanyola va impedir bona part de les activitats i desaparegué el 1939. La Generalitat Valenciana mai no el va restablir com a entitat pública, sinó que la seua denominació va ser utilitzada per a la constitució d'una nova entitat, de caràcter associatiu privat, tot i que amb orientació secessionista i blavera, sota la presidència de Carles Recio Alfaro[2]
Referències
- ↑ Les Normes de Castelló; Josep Daniel Climent, pàg. 277; edita Acadèmia Valenciana de la Llengua, València, 2007
- ↑ Entrevista a Carles Recio, 14-2-2008