Isostàsia

Isostàsia (del grec ίσος, "igual", i στασις, "estabilitat") és un terme utilitzat en geologia que fa referència a l'estat d'equilibri gravitacional entre la litosfera i l'astenosfera terrestres, en el sentit que les plaques tectòniques "suren" amb una elevació determinada en funció del seu gruix i de la seva densitat.

Hipòtesis d'Airy (1) i de Pratt (2)

S'anomena procés d'isostàsia al enfonsament de sediments a l'astenosfera, a causa del pes d'aquests i la plasticitat de la capa, que permet l'elevació graduada de relleus. El procés d'isostàsia depèn de si les plaques tectòniques suren sobre l'astenosfera en funció de la seva densitat i del seu gruix. Aquestes teories sobre la compensació isostàtica i les plaques tectòniques van començar a sorgir al segle XX:

• La primera teoria, d'Airy, intenta a explicar que tots els continents són blocs de materials que suren sobre una capa terrestre. L'altura dels continents –blocs-, per tant depén de la seva densitat.

El que suposava Airy era que, tal i com indica el principi d'Arquímedes, les zones terrestres més elevades eren aquelles que estaven més enfonsades, ja que, degut al seu gran pes, la capa sobre la qual sura s'hi oposa i l'eleva.

• I la segona teoria era la de Pratt indica que els continents són blocs recolzats sobre una superfície, a la mateixa altura, que sura sobre una capa terrestre de característiques plàstiques com l'astenosfera. En conseqüència els continents més elevats són els més densos.

Aquestes dues teories pretenen fer referència a la compensació isostàtica que es dona al centre de la terra amb l'escorça.

Més endavant Joseph Barrell, el 1914, va determinar que a sota de l'escorça terrestre existia una capa anomenada astenosfera, la qual (degut a les seves característiques plàstiques) permetia la elevació de terreny a mesura que s'enfonsaven els sediments, tornant a explicar les teories de compensació isostàtica. Actualment, per exemple, la península d'Escandinava s'ha aixecat diverses desenes de metres, i ho continua fent, a mesura que es desfà el casquet polar, i aquest procés demostra que existeix un equilibri isostàtic, ja que a mesura que una part de la superfície terrestre s'enfonsa permet que una altra s'elevi.