Estudià al Conservatori Reial de Brussel·les, i als 15 anys és convertí en organista de la basílica de la seva ciutat natal. Al mateix temps estudiava piano, solfeig i harmonia, carreres que acabà de manera brillant als 29 anys. Després perfeccionà els estudis amb el professor Paul Gilson. El 1921 rebé el premi d'Agniez i el 1922 el Rubens. La seva personalitat començà a formar-se sota l'influx de la música de Schönberg, Milhaud i Hindemith. El 1923 fou nomenat director de l'Escola de Música d'Etterbeek, que transformà en una escola pilot d'estès prestigi a Bèlgica, i on romangué fins al 1958. El 1930 fou nomenat professor d'harmonia pràctica en el Reial Conservatori de Brussel·les i, nou anys després, ingressà com a professor a la Capella Musical Reina Elizabeth. Fundà amb Charles Reirens la Revue Internacionale de Musique, que tindria una importància considerable en el món de parla francòfona fins a la seva desaparició el 1940. Publicà l'estudi Els postulats de la música contemporània el 1973, amb un pròleg de Darius Milhaud; en ella analitza els components de la música atonal i politonal, desenvolupava interpretacions lògiques, i finalment, formulava una justificació del sistema tonal. El 1968 fou designat president de la Reial Acadèmia de Bèlgica i director de la seva secció de Belles Arts. Les seves obres principals són: Hommage a Lekev, Variations Symphoniques (concertino per a violoncel), Jeanne d'Arc (poema simfònic), Gran suite hommage a Schumann, Àlbum a Colorier, Le zodiaque, un joc radiofònic, Pierre Breughel l'Acien, Rapsodie Flamande, una suite de danses búlgares i les cantates Philatelia i Les Benedictions, entre altres. També va crear melodies sobre textos d'Apollinaire, Cocteau, Paul Fort, Langston Hughes, Valéry, entre d'altres, a més de peces compostes sobre textos de poetes belgues. Era director honorari de l'Acadèmia de Música Jean Absil d'Etterbeek, batejada amb el seu nom en reconeixement als trenta cinc anys que va dedicar a ensenyar-hi.
Bèlgica
