Joan de la Via
Joan de la Via, mercader provinent d'una família de juristes gironins[1], fou el cònsol català a Constantinoble del 28 de juny de 1445 fins el el 29 maig del 1453, quan la capital de l'imperi bizantí va caure en mans dels otomans de Mehmet II i Joan de la Via va ser executat junt amb els seus fills per ordre del soldà.
Biografia anterior al seu Consolat
Degut a la manca de documentació específica anterior al seu nomenament com a Cònsol de Catalans a Constantinoble, així com a la presència de diversos personatges amb el mateix nom, és difícil destriar el passat d'aquest personatge. Havia de ser bon coneixedor de l'Orient[1], però tot fa pensar que tenia poca relació amb l'alfòndec català de Constantinoble. Això explicaria la seva manca de suport entre la gent de la Ciutat.
Fou escollit Cònsol de Catalans de Constantinoble (possiblement també de Florentins, malgrat que no està clar fins a quin moment va durar l'a pretesa aliança entre els mercaders catalans i florentins [2]) pel Consell de Cent, l'òrgan dirigent de Barcelona, en resposta a les queixes continuades que mercaders catalans, mallorquins i sicilians de la capital bizantina enviaven a Barcelona.
Els Dos Cònsols: Pere Rocafort contra Joan de la Via
L'anterior Cònsol, Pere Rocafort, cavaller catalano-sicilià[3], havia estat designat a instàncies del rei Alfons V el Magnànim, que tenia molt d'interès en controlar l'Egeu i no amagava el seu caràcter expansionista i controlador. Els mercaders catalans de Constantinoble, capitanejats per Guillem Portel·la[4] varen enfrontar-se a Pere Rocafort de manera quasi sistemàtica. Sembla que Rocafort patia atacs constants i que va haver d'augmentar els aranzels als alfòndecs catalano-aragonesos per tal de protegir-se a ell mateix i a les mercaderies dels seus recolzadors. Confistacions de béns, obstrucció de la labor dels marmessors de comerciants morts i arbitrarietat fiscal foren la major part de les acusacions que se li feien al cònsol Rocafort. Guillem Portel·la fins i tot l'acusava d'haver enverinat l'anterior Cònsol de Catalans, Joan de Junyent.[5]
El 1445, el Consell de Cent barceloní va considerar que tant l'arbitrarietat de Rocafort com les decisions del Rei Alfons, sempre favorable a aquest, eren inadmissibles, i va procedir a deposar Pere Rocafort i nomenar enlloc seu un home de la seva confiança, Joan de la Via. Malgrat notificar-ho al Rei, el Magnànim no va acceptar la decisió del Consell barceloní, el qual reclamava el seu dret a nomenar i deposar cònsols de mar i criticava la intromissió del Rei en afers que no són de la seva incumbència.
A partir d'aquest moment, Joan de la Via és Cònsol nominal de Catalans a Constantinoble, però no arriba a la Ciutat fins el 24 de març de 1447[6], demorant-se per raons desconegudes. Mentrestant, Rocafort demana al rei Alfons d'intercedir a favor seu, aconseguint un gran suport per part tant d'alguns mercaders catalans com de la Cort imperial bizantina.
En arribar, Joan de la Via va trobar-se amb un panorama hostil. L'Emperador bizantí va tardar tres mesos en acceptar-lo, i només com a cònsol dels barcelonins, tot considerant que el seu nomentament pel Consell de Cent responia només als súbdits de la ciutat de Barcelona, i mantenint Pere Rocafort com a cònsol dels altres súbdits d'Alfons V. L'únic suport ferm que trobà De la Via a Constantinoble fou el dels genovesos de la colònia de Pera, a l'altra riba del Corn d'Or, que frisaven per debilitar la posició dels mercaders catalans i per perjudicar Alfons el Magnànim, que era el seu enemic més implacable. [7] Constantí XI, el nou Emperador Bizantí, preferí no ofendre el Rei Alfons i reconegué Pere Rocafort. No fou fins el 29 de gener de 1451 que Joan de la Via va ser reconegut definitivament com a Cònsol únic pel rei Alfons V, per raons poc clares, ja que fins llavors el Magnànim havia defensat el seu home, Rocafort, a ultrança. Va caldre una ambaixada al Rei, composta per representants del Consell de Cent i per comerciants de diverses nacions a Constantinoble, per intercedir a favor del candidat del Consell de Cent i acabar amb un conflicte que estava perjudicant els mercaders catalans de Constantinoble.
A partir de llavor, Joan de la Via pogué deixar de refugiar-se entre els genovesos i exercir plenament com a Cònsol de Catalans a Constantinoble.
El Setge de Constantinoble
Entre 1451 i 1452 la pressió entre el nou soldà, Mehmet II, i el nou Emperador bizantí, Constantí XI, va esclatar definitivament, tot provocant el famós setge de la Ciutat, que va iniciar-se el 6 d'abril de 1453.
Durant el setge, a banda dels mateixos bizantins es trobaven defensant la ciutat un destacament de genovesos, comandats per Giovanni Giustiniani Longo i una flota veneciana. Als catalans de Pere Julià se'ls va encomanar defensar la zona del Palau Bukoleon, al sud-est de la ciutat tocant al mar. Ell i el seus soldats van morir en batalla, mentre que Joan de la Via fou executat juntament amb els seus fills per ordre del nou Soldà.
Les minses dades biogràfiques que tenim d'aquest personatge i de la presència d'aquesta esquadra catalana les trobem a diversos poemes i trenòdies que canten la caiguda de Constantinoble, on primer s'enumeren els pobles que ajudaren a la defensa i després es demana a la resta de pobles d'Occident l'ajuda negada en el moment crucial.
Referències
Fonts
- AHCB, Consell de Cent, Lletres Comunes Originals (fonts primàries)
- Daniel Duran i Duelt, Monarquia, Consellers i Mercaders: Conflictivitat en el consolat català de Constantinoble a la segona meitat del segle XV, dins de les Actes del Seminari: Maria Teresa Ferrer i Mallol, Damien Coulon (Eds.), L'expansió catalana a la Mediterrània a la Baixa Edat Mitjana, CSIC i Institució Milà i Fontanals, 1999.
- Steven Runciman, La Caída de Constantinopla, 1453, Ediciones Reino de Redonda, 2006