Julio Álvarez del Vayo

Julio Álvarez del Vayo (Villaviciosa de Odón, 1891 - Ginebra, 1975) va ser un jurista, periodista, diplomàtic i polític espanyol. Llicenciat en Dret per la Universitat de Madrid, es doctorà en la de Valladolid i va ampliar els seus estudis en la London School of Economics. Durant aquest temps es va afiliar al Partit Socialista Obrer Espanyol i es va oposar a la col·laboració del mateix amb la dictadura de Primo de Rivera. Abans d'iniciar la seva carrera política va estar de corresponsal per a diversos diaris -entre ells La Nación de Argentina, El Liberal i El Sol d'Espanya i The Guardian del Regne Unit- a Estats Units i Europa, cobrint la Primera Guerra Mundial. També va viatjar a la Unió Soviètica, els records de la qual plasmo en La nueva Rusia i La senda roja.

AL proclamar-se la Segona República, primer va servir com ambaixador en Mèxic i va ser escollit diputat al Congrés. A l'esclatar la guerra civil, va ser designat Comissari General de l'Exèrcit i escollit per dues vegades Ministre d'Estat: de 1937 a 1938, substituint Augusto Barcia Trelles, i al final de la guerra en 1939. En la seva labor com Ministre va tractar d'evitar el boicot cap al govern de la República fent veure que l'Alemanya nazi i la Itàlia feixista no respectaven els acords de la Societat de Nacions. Va tractar igualment de convèncer Neville Chamberlain de les conseqüències que tindria el Comitè de No Intervenció i va negociar amb Stalin l'enviament de subministraments bèl·lics en la guerra. Va afavorir també la creació de les Joventuts Socialistes Unificades.

Fidel a Largo Caballero durant un temps, va ser partidari de la resistència enfront de les tropes revoltades. Després de la caiguda del front de Catalunya va marxar a França juntament amb Juan Negrín i va tornar amb ell immediatament a la província d'Alacant per a mantenir el govern en la denominada Posició Yuste fins a la fi de la guerra pocs dies després. Va partir a l'exili des d'un aeròdrom situat en Monòver. Durant l'exili -a Mèxic i Estats Units- es va aguditzar el seu radicalisme, raó per la qual va ser expulsat del PSOE el 1946 juntament amb 35 militants més, encapçalats per Juan Negrín. Va fundar la Unió Socialista Espanyola i posteriorment el Front Espanyol d'Alliberament Nacional, que juntament amb el Partit Comunista d'Espanya (marxista-leninista), van crear el FRAP, del que en fou escollit president, càrrec que va ocupar fins a la seva defunció.

Referències

• Beevor, Anthony. La guerra civil española. Edit. Crítica. ISBN 84-8432-665-9