L'estro armonico
L'estro armonico és una col·lecció de dotze concerts per a corda escrits per Antonio Vivaldi el 1711.
Vivaldi va néixer a Venècia el 1678 i allí desenvolupà la major part de la seva vida professional. S'ordenà sacerdot, però restà eximit de dir missa degut a una afecció pulmonar. Això no li va impedir de treballar com a violinista, compositor i professor.
Impartí ensenyaments en el Pio Ospedale della Pietà, un orfenat per a nenes, moltes de les quals assoliren un nivell notablement elevat. Vivaldi va compondre més de 500 concerts, molts d'ells per les seves alumnes, i definí l'estructura formal que acabà convertint-se en norma.
La majoria dels concerts es divideixen en tres moviments: ràpid-lent-ràpid, dels quals el primer i l'últim es presenten en forma de ritornelo d'una obertura per a orquestra, seguits d'episodis solistes que alternen en breus “petits retorns” de materials de l'obertura. Els moviments lents solen ser melodies amb certa passió, similars a àries.
Els dotze concerts d'Estro armonico (que podrien traduir-se més o menys com La inspiració harmònica) exerciren una gran influència perquè es publicaren a Amsterdam (1711) i es difondrien per a tota Europa. Johann Sebastian Bach en va transcriure cinc d'aquests per a clavicèmbal i un altre per a orgue.
La sèrie està concebuda en subconjunts de quatre: un concert per a quatre violins s'avança a un altra per a dos, després del qual ni ha un altre per a violí solista; però, sobre aquesta pauta general, s'inscriu una altra segona la qual les obres alternen un to major amb un altra menor, excepte en el final, on un to menor savança a un altra major.
En aquells moments, l'energia, l'estil i l'estructura de la música bastava per merèixer l'apel·latiu de “concert”, sense necessitat de que un solista es contraposes a una gran orquestra. Aquesta es l'elecció que acostumen a elegir els grans músics, perquè ofereix vitalitat i una nitidesa gloriosa en els allegros i gran calidesa i expressivitat en els moviments més lents.
Referències
- 1001 discos de Música Clàsica que hay que escuchar antes de morir, pag. 88 de Matthew Rye-Luis Suñén. Editorial Grijalbo.