Llaüt
|
Per a l'embarcació de vela llatina, vegeu Llagut. |
| Tipus |
|
|---|---|
| Tessitura | Fitxer:Segon el tipus |
| Instruments relacionats | Arxillaüt Balalaica Baglama Buzuki Charango Guitarra Mandola Mandolina Bandúrria Ud Pipa Saz Sitar Tanbur Tiorba Viola de mà |
| Intèrprets destacats | Aben Al-Mawsili Ishaq (Pèrsia, s. VIII). |
| Vegeu també | Tapa harmònica Ordre (música) |
El llaüt (de l'àrab العود al-ʿūd) és un instrument de corda pinçada amb la caixa de ressonància en forma de mitja pera -és a dir, amb el fons còncau, corbat, constituït per diverses lames de fusta, unides entre elles- unida a un mànec.
Història
Al segle VI els búlgars van portar el komuz de coll curt als Balcans, i al segle IX els musulmans van dur l'oud a la península ibèrica, seguint l'evolució. Fou molt utilitzat entre els segles XIV i XVIII i va ressorgir de nou al segle XX amb el moviment denominat de la música antiga. El seu període d'esplendor, però va ser el del Renaixement[1] i el del Barroc. Des del segle XVI fins a mitjans segle XVIII, aproximadament, va ser l'instrument més popular a tot Europa. La seva popularitat només -potser- va ser igualada per la viola d'arc, excepció feta de la Península Ibèrica on l'instrument de corda polsada per antonomàsia era la viola de mà que complia les mateixes funcions i prestacions que el llaüt però amb un so diferent.
-
Àngel tocant un llaüt en el retaule "Mare de Déu de llet" de Llorenç Saragossà. Darrer quart del segle XIV. MNAC.
-
Quadre de Julius Schnorr von Carolsfeld.
-
“El tocador de llaüt” de Caravaggio.
Parts
El llaüt consta de les parts següents:
- Claviller.
- Clavilla.
- Celleta.
- Trasts.
- Mànec.
- Batedor o diapasó.
- Caixa de ressonància.
- roseta.
- Cordes.
- Pont.
- Cordal.
Afinació
L'afinació de les cordes del llaüt va variar en els diferents models més difosos en l'època en màxima difusió de l'instrument, entre el Renaixement i el Barroc. Aquí es mostren algunes de les afinacions més utilitzades:
| Instrument | Afinació |
|---|---|
| Llaüt del Renaixement, de sis ordres | Llaüt del Renaixement, de sis ordres |
| Llaüt del Renaixement, de vuit ordres | Llaüt del Renaixement, de vuit ordres |
| Llaüt de transició cap al Barroc, de 10 ordres | Llaüt de transició cap al Barroc, de 10 ordres |
| Llaüt barroc de 13 ordres | Llaüt barroc de 13 ordres |
Altres significats del nom
Actualment, en el context de la música tradicional, en diversos indrets de la Península Ibèrica també s'anomena llaüt un instrument de corda polsada i amb una caixa de ressonància que també té un perfil en forma de pera, però amb el fons pla, amb claviller igualment pla, semblant a la de la guitarra, amb sis ordres dobles, i que habitualment forma part de les rondalles.
Per extensió, també s'anomena llaüt tot aquell instrument en què les cordes se situen en un pla paral·lel a la caixa durant tota la llargada d'un mànec ixent. En aquest cas s'acostuma a parlar, més aviat de la família dels llaüts. Corresponen als instruments de l'apartat 321 de la classificació numèrica de classificació de Hornbostel-Sachs
El llaüt àrab
El llaüt utilitzat als països àrabs i a tot l'Orient Mitjà no té trastos, ja que impedirien la realització dels quarts de to, necessaris en les escales orientals. Té el mànec una mica més curt en comparació amb el llaüt europeu i una caixa de ressonància més grossa. Normalment compta amb un bordó, o corda greu, i quatre dobles cordes. El seu registre és de dues octaves i mitja. Aquest instrument és utilitzat en la musica clàssica i popular de tots els països àrabs, a més de Turquia, l'Iran, el Pakistan, Armènia i Grècia.
Llaütistes destacats
- ↑ A History Of Western Music by Donald Jay Grout (First Published 1962 (UK) by J.M. Dent & Sons Ltd, London) - Chapter 7: New Currents In The Sixteenth Century - p202 "By far the most popular household solo instrument of the Renaissance was the lute"