Ludmilla Pitoëff
  | |
|---|---|
| Nom real: | Ludmilla Samanoff |
| Naixença: | 25 de desembre de 1899 Tbilissi  Geòrgia
|
| Defunció: | 5 de setembre de 1951 (als 51 anys) Rueil-Malmaison  França
|
| Nacionalitat: | Geòrgia, després França
|
| Cònjuge/s: | Georges Pitoëff |
| Pàgina sobre Ludmilla Pitoëff a IMDb | |
Ludmilla Pitoëff, de soltera Ludmilla Smanoff (Tbilissi, Geòrgia, 25 de desembre de 1899 – Rueil-Malmaison, Seine-et-Oise, França, 5 de setembre de 1951) fou una actriu de teatre, naturalitzada francesa.
Primeres passes
Ludmilla era d'ascendència georgiana per línia paterna i grega per la materna. Es traslladat a París en companyia dels seus pares quan acabà els estudis. Ja a la capital francesa, estudià cant, declamació i dansa. És curiós mencionar que, després de rebre lliçons de dicció de Paul Monet, es presentà al concurs d'entrada al Conservatori, recitant una escena d'una Jeanne d'Arc en vers, i no assolí ser admesa perquè el jurat considerà inadequada la seva actuació.
Noces i anada a Suïssa
Poc temps després es trobà amb Georges Pitoëff, procedent també de Tbilissi, amb el que va contraure matrimoni el juliol de 1915. Els recent casats marxaren a Ginebra, ciutat en la que els hi naixerà el seu fill Sacha, i on Georges Pitoëff, al front d'una companyia teatral integrada per aficionats eslaus, muntà un espectacle de beneficència en llengua russa. Als pocs mesos de romandre a Ginebra reberen la visita de Jacques Copeau, que volgué que Pitoëff llegís la traducció, que acabava d'ultimar, de l'obra d'Anton Txèkhov, Oncle Vania; així ho feu Pitoëff, pregant a la seva esposa que li'n donés la rèplica dels papers femenins, i això fou com el descobriment de les excepcionals dots de comediant de Ludmilla, donant motiu a què Jacques Copeau escrivís: «Malgrat que només l'hagués escoltat aquella nit, mai més hagués oblidat el so d'aquesta veu ni el joc d'aquests ulls». Davant la insistència de Copeau, Pitoëff accedí a què Ludmilla treballés al seu costat, i aquesta feu la seva presentació, en francès, en el paper de Colombine, de Tréteaux, d'Alexander Block, continuant després a l'escenari de la sala comunal de Plainpalais fins el 1919. Aquell temps la companyia Pitoëff feu un breu viatge a París, per la presentació de l'obra de Henry-René Lenormand, Le temps est un song, en la qual Ludmilla s'enfrontà per primera vegada amb el públic parisenc en el Théâtre des Arts. Assoliren un èxit rotund. De retorn a Ginebra, hi prosseguiren llurs campanyes artístiques els Pitoëff, interrompudes només per curtes estades a París.
Per fi assentament a París
El gener de 1922 s'acomiadaren del públic ginebrí, per a presentar-se en la Comédie des Champs Élysées, de la capital francesa, amb Le mangeur de rêves, de Lenormand, l'1 de febrer de 1922, obra en què Ludmilla Pitoëff assolí un gran triomf personal, fins el punt que la crítica posà una fita a la seva tasca escènica, amb la de les més cèlebres actrius franceses de l'època contemporània. El seu prestigi artístic s'afirmà i amplià en els diversos personatges que interpretà, destacant l'èxit clamorós que aconseguí el 12 de gener de 1923 a Mademoiselle Bourrat, de Claude Anet, en què el seu realisme impressionant, per sobri i sincer, incità la crítica a evocar el nom gloriós en els annals teatrals de Gabrielle Réjane.
Cap gènere teatral tenia dificultats per la Pitoëff, i així, després de presentar en la Porte Saint-Martín la comèdia L'Amour, de Kistemaeckers, el 1924, l'abril de 1925 es revelà com una actriu dramàtica insuperable en la Sainte Jeanne, de Bernard Shaw, en una identificació total, que arribava a plasmar una genial concordança de realisme i sobrenatural espiritualitat.
Prosseguiren les seves realitzacions teatrals acompanyades sempre del fervor del públic i de la crítica, constituint un dels moments culminants de la carrera artística de Ludmilla Pitoëff l'estrena de Trois soeurs, d'Anton Txèkhov, el gener de 1929, i a continuació, el maig del mateix any, el de Le vrai procès de Jeanne d'Arc, relat dels interrogatoris verbals dels procés de la santa, per aquest motiu rebé Ludmilla Pitoëff tributs d'admiració del públic i de la crítica, com poques vegades s'han donat en els annals del teatre.
Sempre amb el mateix èxit, seguí actuant en diferents escenaris fins el 1934, en què la companyia Pitoëff passà al Théâtre des Mathurins, on actuà sense interrupció fins l'estiu de 1939, interpretant Ludmilla els papers més variats i les més diverses obres, sempre amb eficaç i complet encert, sense el menor entrebanc ni desmai en la seva labor professional. El setembre de 1939, poc temps després d'haver arribat a Ginebra, morí Georges Pitoëff als braços de la seva esposa i companya inseparable en la vida i en l'art. Obligada per les circumstàncies, Ludmilla recomençà poc temps després les activitats teatrals amb el concurs del seu fill Sacha, reposant i estrenant diverses obres, entre les que hi figurava Le Paindur, de Paul Claudel, que s'ha de contar entre les seves grans creacions.
Llarga estada per Amèrica del Nord
El setembre de 1941 anà als Estats Units i en les primeries del 1942 es dirigí a Montreal (Canadà), on muntà Le vrai procès de Jeanne d'Arc, per després tornar a Nova York, alternant llur actuació en aquestes ciutats fins l'any 1944, en què es traslladà a Hollywood, on passà dos anys de descans, tornant a Montreal el 1946.
Retorn a casa seva
Retorna per últim a França l'octubre d'aquest any 1946. Actuà en diferents teatres, i l'octubre de 1949 donà cim a un altra de les seves grans creacions: Miss Mabel, de Robert Cedric Sheriff, amb què després de representar-la llargs mesos a París, en el teatre Saint-Georges, feu una campanya per l'estranger, visitant Bèlgica, Suïssa i Àfrica del Nord. Ja propera a finir, donat que la malaltia que patia avançava implacablement, encara va tenir forces per a regalar al públic una última i inoblidable creació: la figura de Charlotte Brontë en la producció dramàtica de Michel Philippot, Survivre, que estrenà el 17 d'abril de 1951.
Fi d'una vida dedicada a l'Art
L'agost, ja esgotada i vençuda per la malaltia, es refugia a Rueil, on s'extingí envoltada dels seus fills. Fou una comediant excepcional, única i personal en l'amplitud i profunditat del seu art, que li permetia abraçar tots els gèneres i tots els tipus, en una renúncia absoluta a la pròpia personalitat per a entregar-se en cos i ànima al personatge interpretat.
Referències
- Suplement 1949-1952, pag. 324 del Suplement de l'Enciclopèdia Espasa