Malnoms dels barcelonins

Hi ha tot un seguit de malnoms genèrics dels barcelonins que fan servir principalment persones de fora de l’àmbit metropolità amb un caire despectiu o burleta i que sorgeixen de raons històriques, lingüístiques o sociològiques. Els més comuns són: de Can Fanga, pixapins, camaco o quemaco (aquesta última vocal sona u, com en tot el català oriental) i xava.

de Can Fanga

El malnom de Can Fanga, referit a la ciutat de Barcelona i per extensió als seus habitants, s'inicia al principi del segle XX. En aquella època encara no es coneixia l'asfalt, i el sauló o la sorra eren els únics paviments del carrer i la voravia. Era molt habitual doncs que, quan plovia, la ciutat s'enfangués i les persones que passejaven s'embrutessin els camals dels pantalons. El malnom el va crear la revista barcelonina L'Esquella de la Torratxa, i van ser els barcelonins els primers de fer-lo servir per referir-se no pas a Barcelona sinó a tot Catalunya, i a les seves circumstàncies polítiques: "a una classe dirigent que va voler nedar i guardar la roba, sense adonar-se que en aquestes circumstàncies les camises —fins i tot les de color blau Maó— acostumen a quedar tacades de fang, i d’altres excrescències encara més inconfessables". Això sí, a la porta de moltes cases de Barcelona, com a les de moltes ciutats europees, per tal de netejar-se les sabates hi havia unes peces en forma d'H, anomenats llevafangs, d'uns 20 centímetres d'alçada, fetes de ferro colat. Encara se'n poden veure en algunes cases de Ciutat Vella i de l'Eixample. El malnom encara perdura en l'imaginari català i als habitants de la ciutat se'ls coneix com a fanguers o de Can Fanga.

Pixapins

Amb l'adopció generalitzada del cotxe el segon terç del XX, el fenomen de l'estiueig i de les escapades de cap de setmana va iniciar una gran afluència de gent de les zones més poblades, com ara la metropolitana de Barcelona, cap a d'altres comarques i paratges més rurals. Moltes vegades, la percepció que es tenia o es té d'aquests invasors temporals és la de persones que desconeixen la natura i els costums de la pagesia i són, per tant, subjectes de befa.

El terme pixapins s'aplica en aquest context i es refereix al fet de trobar, bé als boscos, o arbredes propers a una carretera, a individus fent les necessitats a l'ombra d'un arbre, i per la gran quantitat de pins que es troben a Catalunya, probablement un arbre d'aquesta espècie.

Camaco o quemaco

En el subdialecte central barceloní hi ha una expressió d'admiració molt habitual que maco! que, exagerant-ne la pronúncia, es converteix en camaco! (aquesta última vocal sona u, com en tot el català oriental). Els habitants d'altres zones de Catalunya senten les lloances dels barcelonins cap als seus paisatges i han adoptat aquesta expressió com a malnom dels habitants de la metròpoli.

Xava

Un dels parlars socials barcelonins és el xava, que tradicionalment feien servir els habitants de barris com el Poble-sec. Per extensió, aquesta apel·lació d'una modalitat lingüística s'ha aplicat a tots els habitants de la metròpolis, tot i que no parlin pas d'aquesta manera. El xava es caracteritza per la pèrdua de sonoritat de les sibilants sonores (/z/,/ʒ/), l'obertura en [a] de les vocals neutres, el tancament de les vocals obertes (/ɛ/, /ɔ/), i l'absència dels pronoms febles 'hi' i 'en'. Són fenòmens clarament atribuïbles a la influència del castellà en la fonètica i la sintaxi de la llengua catalana. Vegeu l'article Interferències gramaticals del castellà sobre el català.