Manuel Cardona i Castro
Manuel Cardona i Castro (Barcelona, 7 de setembre de 1934) és un físic català, especialitzat en física de l'estat sòlid. Les seves investigacions més destacades s'han dedicat a l'estudi dels superconductors i la interacció de la radiació electromagnètica amb els materials semiconductors.
Biografia
Nascut a la ciutat de Barcelona el 1934 es graduà en Ciències Físiques el 1955 per la Universitat de Barcelona, on va rebre el premi nacional al millor historial acadèmic de totes les facultats espanyoles de ciències. En 1956 va obtenir una beca per a treballar com a graduat a la Universitat de Harvard, on va començar a desenvolupar la seva tesi d'estudis sobre les propietats dielèctriques de diversos elements com el germani o silici, amb la qual obtindria el doctorat per la Universitat de Madrid en 1958. Va continuar treballant i a l'any següent va aconseguir un altre doctorat, en física aplicada, aquesta vegada per la Universitat de Harvard.[1] Premi Klemens de la Conferència sobre fonons 2012. Premi Luis Federico Leloir, Argentina, 2012
Després de treballar per als Laboratoris RCA de Zuric entre 1959 i 1964, va exercir de docent a les universitats nord-americanes de Brown (1964-1971) i Pennsylvania (1963), així com en la Universitat de Buenos Aires (1965). En 1971 va ser nomenat director del recentment creat Institut Max Planck d'Investigació sobre Física de l'Estat Sòlid en Stuttgart, Alemanya.[1]
Va ser a més membre del Consell Revisor per a Física de la Matèria Condensada de la Fundació Nacional Alemanya de la Ciència, del Consell de la Societat Alemanya de Física, del Consell Científic de DESY (Hamburg), i de l'Acadèmia de Ciències d'Estats Units i la de Barcelona, entre altres institucions.[1]
El 1982 va rebre la Medalla Narcís Monturiol juntament amb Oriol de Bolòs, Ramon Margalef i Joan Oró. El 1988 fou guardonat amb el Premi Príncep d'Astúries d'Investigació Científica i Tècnica, juntament amb Marcos Moshinsky, pels seus importants descobriments en Física de materials, base de moltes de les noves tecnologies, i perquè la seva obra combina interessants aportacions a la ciència bàsica amb idees claus per a aplicacions posteriors.
Honors
- 1982, Medalla Narcís Monturiol
- 1988, Premi Príncep d'Astúries d'Investigació Científica i Tècnica, amb el físic mexicà Marcos Moshinsky.[1]
- 2003, Medalla Matteucci.[2]
- 2004, Medalla Blaise Pascal.[3]
- 1987, Membre, Acadèmia de Ciències dels Estats Units
- 2008, Membre, Accademia Nazionale dei Lincei (dels Linx), Itàlia
- 2009, Membre, Reial Societat del Canadà
- 1985-2010, 11 doctorats honoris causa
- Honoris causa 2010-08-23 Mèxic CINVESTAV IPN
- Medalla d'or Bernadski de l'Academia de Ciències d'UcrÀnia
- Fellow de la Reial Societat del Canadà
Obra
Manuel Cardona és autor de més de mil dos-cents articles científics, i de les següents monografies:[1]
- Espectroscopía de Modulación (1969)
- Dispersión de la luz en sólidos (9 volums)
- Fotoemisión en sólidos (2 volums)
- Fundamentals of Semiconductors, (4a edició, 2010)
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Fundación Príncipe de Asturias. «Premios Príncipe de Asturias en Investigación Científica y Técnica 1988». [Consulta: 17 setembre 2009].
- ↑ Academia Nazionale delle Scienze. «Medalla Matteucci» (en (anglès)), 2004. [Consulta: 6 novembre 2009].
- ↑ European Academy of Sciences. «The Blaise Pascal Medal 2004» (en (anglès)), 2004. [Consulta: 6 novembre 2009].
Enllaços externs
- (castellà) Fundació Príncep d'Astúries, Príncep d'Astúries d'Investigació Científica i Tècnica 1988
- Manuel Cardona al web de l'Institut Max Planck.
