Manuel Delgado Ruiz

Manuel Delgado Ruiz (Barcelona, 1956) és un antropòleg i professor universitari. Llicenciat en Història de l'art i doctor en Antropologia per la Universitat de Barcelona.

Trajectòria professional

Va cursar estudis de tercer cicle a la Section de Sciences Réligieuses de l’École Pratique des Hautes Études (Sorbona de París). Des de 1986 és professor titular d'etnologia religiosa en el Departament d'Antropologia Social de la Universitat de Barcelona. És coordinador del doctorat Antropologia de l'Espai i del Territori, membre del GRECS (Grup de Recerca en Exclusió i Control Socials) de la Universitat de Barcelona i del Grup de Treball Etnografia dels Espais Públics de l'Institut Català d'Antropologia. A més, coŀlabora com a docent en el Màster d′Antropologia Visual de la Universitat de Barcelona.

Ha impartit classes i conferències a universitats a diversos països europeus i americans, així com a Egipte, Japó o Filipines.

Col·lega i admirador del poeta i antropòleg Alberto Cardín i de l'etnògraf Lluís Mallart, hereu intel·lectual de l'estructuralisme francès de Claude Lévi-Strauss i de l'obra de Marcel Mauss, profund coneixedor de l'obra d'Émile Durkheim i de l'Escola de Chicago (Robert Ezra Park, Ernest E. Burgess i altres), Delgado ha sabut construir un discurs propi caracteritzat per un prosa acuradíssima, l'erudió bibliogràfica i el rigor científic. Al llarg dels anys ha aconseguit conciliar la docència universitària, la divulgació de la seva disciplina a través de xerrades, col·loquis, conferències i seminaris arreu del món, i una febril activitat literària.

Fa gairebé trenta anys que publica llibres d'antropologia, la temàtica dels quals ha girat al voltant de la violència ritual i la festa, l'etnologia religiosa, l'anticlericalisme, la persecució dels immigrants per part de l'administració pública i l'antropologia urbana. Resultaria esgotador seguir la pista del llarg reguitzell de capítols, pròlegs i col·laboracions de diferent mena en llibres col·lectius i obres d'altres autors.

És director de la col·lecció "Biblioteca del Ciudadano" de l'Editorial Bellaterra i de la col·lecció "Breus clàssics de l'antropologia", de l'Editorial Icària, col·lecció que recull obres dels antropòlegs Xavier Roigé, Susana Narotzky, Dolores Juliano i Ubaldo Martínez, entre d'altres. Actualment forma part de la junta directiva de l'Institut Català d'Antropologia, i és membre del consell de direcció dels Quaderns de l'ICA i de la Revista de Antropología Experimental que dirigeix José Luis Anta Félez des de la Universitat de Jaén.

L'any 1991, en col·laboració amb el realitzador Miguel Ángel Martín, va idear per a la segona cadena de Televisió Espanyola, en la seva programació en català, una nova sèrie titulada "Camaleó", que consistia en simulacres de programes televisius. Aquesta primera entrega de ficcions televisives va ser un exemple de televisió "interruptiva", és a dir d'informatiu que sobtadament irrompia en la programació ordinària per oferir un notícia molt important. En aquest cas, l'informatiu sobrevingut dona comptat d'un cop d'estat que s'estava produint a l'URSS i en el decurs del qual podria haver mort assassinat el president Gorbatxov. Com a conseqüència d'aquell programa i de l'escandol provocat (incloent-hi una queixa formal del consolat soviètic) la sèrie va ser suspesa i els seus responsables acomiadats o apartats durant un temps de les seves responsabilitats. Entre el represaliats va estar el cap de programes de TVE a Sant Cugat, Joan Ramon Mainat, que va ser destituït. Un mesos després, l'agost d'aquell mateix any, es va produir un cop d'estat a l'URSS que reproduïa els esdeveniments pràcticament tal i com havien estat "profetitzats" per aquell primer episodi de "Camaleó"

L'any 1996 va ser el comissari de l'exposició La ciutat de la diferència que la Fundació Baruch Spinoza i el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) van presentar a Barcelona amb una guia didàctica a càrrec d'Antoni Moga i Jordi Dolcet. L'exposició va passar també per Madrid, Marsella, la Corunya i Sant Sebastià.

L'any 1999 va guanyar el XXVII Premi Anagrama d'Assaig amb el llibre El animal público.

Va ser membre de la Comissió d'Estudi sobre la Immigració del Parlament de Catalunya, creada el març de l'any 2000 a proposta de la Mesa del Parlament i d'acord amb la Junta de Portaveus.

El 2003 comença la publicació d'una sèrie de llibres que són a la vegada crítics amb l'actual model de ciutat que es vol imposar des de l'administació, i homenatges a la condició ciutadana i a l'espai públic.

El 18 de juliol de 2004 va participar activament en el desembarcament pacífic de pasteres que els activistes crítics amb el Fòrum de les Cultures de Barcelona van fer a la platja del recinte firal.

Militància política

Ingressà a les Joventuts Comunistes el 1974 provinent de Bandera Roja. Aquell any és detingut per la seva pertinència a Comissions Obreres de banca. El 1975 és detingut de nou en una protesta contra les condemnes a mort de militants antifranquistes i empresonat a disposició militar per a ser sotmès a consell de guerra. Beneficiat per l’amnistia de 1977, s’incorpora de nou al PSUC i després a Iniciativa per Catalunya, que abandona el 1995. Participa activament en diversos moviments socials, sobre tot contra l’especulació immobiliària. El 2007 és novament imputat per la seva participació en una protesta contra un sorteig de pisos de l’Ajuntament de Barcelona. És membre de l’Associació Catalana d’Expresos polítics. El 2008 demana el seu ingrés al PCC.

Bibliografia

De la muerte de un dios: La fiesta de los toros en el universo simbólico de la cultura popular. Ed. Nexos, 1986. ISBN 84-297-2457-5

El llibre és una proposta seriosa i rigurosa de clarificació del que van ser i encara són els ritus de sacrifici del toro a Espanya. Lluny del tractament acrític o evasivament 'artístic' al que molt sovint se la sotmet, la mort ritual del toro expressa un dens discurs simbòlic on les categories relatives al sexe, a la mort i al sagrat ocupen un lloc central. Aquest tipus de rituals, la condició religiosa dels quals apareix sovint explícita, són abordats en aquest llibre com a formes poderoses d'acció social i com a vehicle de manifestació d'una ideologia cultural aliena a l'oficial. La inserció d'aquest ritual de la mort del toro en les formes de vida de les classes populars i en el seu particular univers simbòlic és, a la vegada, la clau de la seva gramàtica i també la justificació última del secular afany per neutralitzar la festa des del Poder.

La sexualidad en la sociedad contemporanea: Lecturas antropológicas. Fundación Universidad-Empresa, 1991. ISBN 84-7842-055-X

Manuel Delgado és el responsable de la primera part del llibre, titulada "La reconquista del cuerpo. Ideologías sexuales". Al llarg de tres capítols defensa la idea que la sexualitat és concebuda avui dia en termes de reajustament i expiació respecte a un període anterior marcat per la momentània hegemonia d'idees que exaltaven una sexualitat sense brides. A banda que aquella revolució sexual mai arribés a produir-se, el que importa és que la seva evocació és esgrimida com la de quelcom que realment succeí. L'era postmoderna apareix com una recolonització del cos insurrecte, un apaivagament i, en alguns casos, una liquidació de la sexualitat. Al servei d'aquest nou sexe sense sobresalts s'observen disposades diferents estratègies culturals de vigilància social i autocontrol de la sexualitat.

Entre bichos anda el juego. Edicions B, 1991.

Un llibre humorístic amb il·lustracións del dibuixant José Luis Martín. Delgado reflexiona al voltant dels animals domèstics i de conceptes com ara la fidelitat i la identificació entre amo i mascota.

La magia: La realidad encantada. Ed. Montesinos, 1992. ISBN 84-7639-138-2

Un llibre petit però rigorós, estructurat al voltant de deu capítols. Amb freqüència els mots "màgia" i "màgic" tenen un caràcter peioratiu i ens remeten a rituals propis de col·lectius iletrats, tradicionals, supersticiosos, irracionals o no cultivats. Delgado trenca l'aparent contradicció entre màgia i raó i ens explica com participen l'una de l'altra i com i per què els mecanismes màgics tenen una eficàcia simbòlica, donat que sempre el mag està obligat a resoldre un contenciós d'ordre intel·lectual.

La festa a Catalunya, avui. Ed. Barcanova, 1992. ISBN 84-7533-747-3

Sota la premissa de quin paper juguen les festes a la vida de la societat catalana d’avui, Manuel Delgado en aquest llibre, assenyala les claus que fan de la festa a Catalunya, l’expressió de l’àmbit de les realitzacions humanes que es poden trobar universalment. Amb la voluntat d’allunyar-se de molts dels tòpics i retòriques que imperen en molta de la literatura actual (heretada del passat) i també al carrer, sobre la terminologia de la “festa”, al llarg d’aquesta obra, l’autor anirà ampliant en quins aspectes entén el terme “festa”. Festes populars, oficials, tradicionals, religioses i profanes, entre molts d’altres, són alguns dels exemples d’aquests tòpics que l’autor assenyala com a desencadenants dels falsos problemes que hi ha sobre aquest tema a estudi. El contingut simbòlic que impregna la festa arriba molt més lluny dels límits de l’espectacular o del pintoresc que la pugui caracteritzar; és l’expressió normativitzadora de l’acció i l’energia social; és una representació de la imatgeria col•lectiva, que manipula formalment allò social.

Las palabras de otro hombre: Anticlericalismo y misoginia. Ed. Muchnik, 1993. ISBN 84-7669-181-5

Després de publicar amb l'editorial Humanidades "La ira sagrada" (1992), Delgado continua donant sortida als materials de la seva tesi doctoral amb aquest segon volum sobre l'anticlericalisme a Espanya, i no serà l'últim. D'entre tots els arguments extrapolítics i extraeconòmics implícits en el discurs anticlerical a Espanya, un rep en aquest llibre especial atenció: aquell que es presenta obsessionat amb la idea que el catolicisme -els seus rites, els seus espais i els seus funcionaris- estava sacramentant una divisió simbòlica dels sexes que condemnava la masculinitat al fracàs i la subordinava a una suposada hegemonia femenina a la llar. Era en els temples i sota la direcció ceremonial del cler, no menys que a les festes populars patrocinades per l'església, on s'escenificaven els episodis centrals d'un procés socialitzador que els homes vivien com la domesticació de la seva sexualitat. Per últim, el personatge del sacerdot apareixia com el d'un intrús que, en una mena d'adulteri simbòlic amb la dona, s'interposava entre el matrimoni i feia minvar l'autoritat del pare.

Antropologia social. Diversos autors. Ed. Proa, 1995. ISBN 84-8256-054-9

Juntament amb els professors d'antropologia de la Universitat de Barcelona, Joan Frigolé, Xavier Roigé i Jesús Contreras, l'editorial Proa publica un manual dirigit a estudiants universitaris. Cada autor es fa responsable de la seva àrea. Delgado signa el quart i últim capítol: "Idealisme i pragmatisme en l'antropologia de la religió", un bloc on el que es pretén es confeccionar un relat esquemàtic del recorregut nuclear de les principals teories que, des de l'antropologia, s'han plantejat sobre quina és la suposada naturalesa essencial de la religió. El punt de partida és rescatar l'esfera religiosa -ritus. mites, creences, etc.- del menyspreu a què l'evolucionisme social l'havia condemnada i vindicar-la com a jurisdicció científica singular que pertocava als antropòlegs d'avaluar.

Ciutat i immigració. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, 1997. ISBN 84-88811-29-2

Manuel Delgado apareix ara com a editor d'un llibre que és un recull d'articles d'autors molt diversos, entre els quals trobem a Tomàs Vidal, CArlota Solé, Jesús Contreras, Horacio Capel, Bruno de Meulder, Ubaldo Martínez, Jairo Montoya, Isaac Joseph, Javier de Lucas, Saskia Sassen i Nathan Glazer. El volum recull les intervencions registrades en el Debat de Barcelona de l'any 1996, celebrat al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona els dies 8 i 9 de novembre. En el seu decurs diferents especialistes en ciències socials, filosofia, dret i urbanisme van discutir sobre la incidència de les avingudes migratòries en la configuració social i formal de les ciutats. Les qüestions abordades van ser, entre d'altres, la dels models societaris i urbanístics assajats per la integració dels immigrants, el paper culturitzador d'aquells que tan sovint són presentats com a aculturats, les formes específiques de territorialització urbana que es deriven dels processos migratoris, la lògica dels discursos que estigmatitzen els immigrants i en fan un grup social temerós i inferioritzat, les ambigüitats que envolten nocions com ara multiculturalitat o interculturalitat, etc. Delgado obre el volum amb l'article "Qui pot ser immigrant a la ciutat?" Aquest mateix article, traduït al castellà, també serà recollit anys després en una altra obra coral, "Exclusión social y diversidad cultural" (Gakoa Liburuak, 2003, ISBN 84-87303-71-4)

Diversitat i integració: Lògica i dinàmica de les identitats a Catalunya. Ed. Empúries, 1998. ISBN 84-7596-571-7

¿Com preservar el patrimoni cultural de les minories davant els grans processos de mundialització, sense posar en perill les conquestes de la modernitat en matèria de coneixement, justícia social i participació democràtica? ¿Què cal fer davant la creixent diversitat cultural que veiem desplegar-se al nostre voltant i quins són els mecanismes d'integració que haurien de limitar-la? ¿Fins a quin punt nocions com multiculturalisme o dret a la diferència no dissimulen les noves astúcies del racisme i esdevenen coartades per legitimar les desigualtats i les exclusions que afecten, per exemple, els immigrants? Aquestes són algunes de les qüestions que es tracten en aquesta obra, remetent-les al cas específic de Catalunya, un país en que la pluralitat porta dècades mostrant els seus beneficis, però on s'aprecien signes d'alarma pel que fa a la convivència entre els que reclamen el seu dret a ser, al mateix temps, culturalment diferents i socialment iguals.

El animal público. Hacia una antropología de los espacios urbanos. Ed. Anagrama, 1999. ISBN 84-339-0580-5

Què és lo urbà sinó una forma de vida feta de sociabilitats minimalistes, pactes sobre la marxa, vincles precaris que proliferen i es connecten entre si fins a l'infinit? La societat urbana no la formen comunitats homogènies, congruents, atrinxerades cadascuna en la seva respectiva quadrícula territorial, sinó els actors desconeguts d'una alteritat que es generalitza. Per aquesta raó, es planteja en aquest llibre la urgència d'una antropologia que atengui a tot el que en una ciutat pot ser vist flotant a la superfície, estructures líquides, eixos que organitzen la vida social al seu voltant, però que poques vegades són institucions estables, sinó una pauta de fluctuacions, la tasca interminable d'una societat sobre si mateixa. Una antropologia així concebuda seria una disciplina que estudiés els espais públics, aquelles extensions en les que es donen tot tipus d'enllaços i bifurcacions, escenificacions que no s'hauria de dubtar en qualificar de coreogràfiques. El seu objecte: l'animal públic, aquest personatge de múltiples cares que passa el seu temps desplegant trucs, confonent-se amb el terreny, aprofitant els accidents dels paisatges pels que transita.

Aquesta obra enceta el camí cap a unes ciències socials que s'ocupen d'allò més incert, incalculable i oscil·lant que hi ha a la vida quotidiana, el més inconsistent i humà que emergeix incansable i inesperadament aquí i allà al carrer.

Ciudad líquida, ciudad interrumpida. Medellín: Universidad de Antioquía, 1999.

Luces iconoclastas: Anticlericalismo, espacio y ritual en la España contemporanea. Ed. Ariel, 2001. ISBN 84-344-2215-8

Quan semblava que l'interés científic de Delgado havia derivat definitivament cap a l'antropologia urbana, l'autor reprèn de nou la seva antiga passió per la iconoclàstia i l'anticlericalisme, completant així una mena de trilogia que començava l'any 1992 amb "La ira sagrada" i que continuava un any després amb "Las palabras de otro hombre".

Les imatges decapitades, els temples incendiats, els sacerdots assassinats litúrgicament... Els disturbis anticlericals significaren els desplegament d'una energia extraordinària que s'acarnissava amb els llocs, els símbols i els oficiants del culte catòlic, que s'articulava amb els avatars de la lluita per l'Estat, però que desacatava moltes vegades la seva lògica. Agitant-se entre els punts i espais de la coherència política -però distorsionant-los amb freqüència-, la violència de les masses iconoclastes travessa la història contemporània d'Espanya i s'endinsa de ple en el seu segle XX.

Superant el seu aspecte irracional es proposa en aquest llibre una explicació de la fúria anticlerical que la veu com a part del procés de modernització, que fa d'ella una maquinària destinada a desactivar d'una vegada per totes el vell poder del ritual, que la reconeix impugnant l'eficàcia simbòlica de les imatges sagrades i que la col·loca en el nucli de les lluites pel control polític sobre l'espai, tot plegat situant els atacs sacrílegs en el mateix sistema de representació que tan violentament estava sent agredit.

Movimientos juveniles en la Península Ibérica: Graffitis, grifotas, okupas. Diversos autors. Ed. Ariel, 2002. ISBN 84-344-4245-0

Carles Feixa, Carmen Costa i Joan Pallarés són els editors d'aquest volum. Recopilen aportacions d'autors molt diversos, a més de col·laborar amb un capítol propi. Trobem treballs de José Machado, Rafael Prieto, Oriol Romaní, Fidel Molina i un últim capítol de Manuel Delgado titulat "Estética e infamia. De la distinción al estigma en los marcajes culturales de los jóvenes urbanos".

Inmigración y cultura. Centre de Cultura Contemporània, 2003. ISBN 84-96103-35-8

Delgado torna a aparèixer com a editor en aquesta recopilació d'articles d'autors entre els quals trobem a Jesús Contreras, Horacio Capel, Francisco Fernández Buey, Manuel Cruz, Roberto Bergalli, José Luis Salido, Miguel Pajares, Mokhtar El Harras, Francesc Magrinyà, José Antonio Pérez Tapias i Horacio Vázquez. El llibre conté els resultats de dos àmbits de debat consagrats a l'anàlisi dels nous fluxos migratoris que tenen Europa com a destinació, amb un particular émfasi en les conseqüències de l'augment de la heterogeneïtat cultural en les societats receptores. Per una banda. s'ofereixen les conclusions a les que arribaren els membres del grup de treball permanent sobre immigració, que, impulsat pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, va desenvolupar les seves discussions al llarg de gairebé dos anys, des de setembre de 1999. Per altra banda, les aportacions produïdes en el marc del seminari de la Universidad Menéndez Pelayo que va tenir com a escenari el CCCB els dies 10 i 11 de juliol de 2001, sota l'epígraf general de "Inmigración y cultura". A més de redactar la introducció del volum, Delgado obre el llibre amb l'article "Anonimato y ciudadanía. Derecho a la indiferencia en contextos urbanos".

Carrer, festa i revolta: Els usos simbòlics de l'espai públic a Barcelona. Generalitat de Catalunya, 2003. ISBN 84-393-6216-1

Aquest llibre és el resultat i les conclusions de dos anys de feina del Grup de Recerca Etnografia dels Espais Públics de l'ICA. Presenta els resultats d'una vasta recerca sobre certes modalitats de sociabilitat efímera protagonitzades pels simples passants a la via pública, així com sobre algunes formes de vida urbana que els transeünts creen practicant-les. L'afer d'aquesta recerca és, en concret, la dimensió espacial d'aquestes activitats rituals col.lectives, alienacions socials transitòries, estats d'excepció que no neguen, sinó que acceleren i intensifiquen els usos que l'espai públic rep a la vida diària. Parla d'exarcerbacions de l'activitat habitual dels transeünts, elevacions al punt d'ebullició del que no deixa de ser la crònica inestabilitat humana que s'agita pels carrers, a qualsevol hora del dia o de la nit, i que, en la mesura que són manipulacions de la forma urbana, constitueixen modalitats mutants d'un urbanisme diferent de l'institucional, dissenys urbans ad hoc, arquitectures transitòries i transitants destinades a esvair-se al cap de poc d'haver-se generat.

La otra cara del Fòrum de les Cultures S.A. Diversos autors. Ed. Bellaterra, 2004.

L’Assemblea de Resistència al Fòrum 2004 va voler treure la màscara al Fòrum de Barcelona. El que des de l’administració se’ns venia com un esdeveniment a favor del diàleg entre les cultures del planeta i una aposta per l’ús sostenible dels recursos naturals era en veritat una operació urbanística encoberta i una estratègia política que pretenia difondre la marca Barcelona com a bé de consum per a especuladors, empreses multinacionals, bancs i circuits turístics.

El 30 d’abril de 2004 fou presentat el llibre La otra cara del Fòrun de les cultures S.A, de distribució gratuïta, que compila alguns dels textos que expliciten les posicions d’aquest grup de disidents i que intenta denunciar les contradiccions i les falsetats de l’esdeveniment. El llibre, que actualment encara pot descarregar-se en versió PDF des del web de l’editorial Bellaterra, aparegué per raons legals amb el copyright de Manuel Delgado, però es una obra eminentment col•lectiva.

El llibre el formen tres parts: un manifest, que resumeix en gran mesura les posicions del grup, un decàleg titulat “Diez Razones para no ir al Fórum”, un article més llarg, “Barcelona 2004: El fascismo posmoderno”, els autors del qual són el grup Espai en Blanc i el Fotut2004, i una selecció d’articles i notícies publicats en diferents mitjans que justifiquen les raons per a resistir al Fòrum 2004. És en aquesta tercera part on trobem l’article de Manuel Delgado “El gran circo de las culturas” i les col•laboracions del Col·lectiu Ariadna Pi de l’Institut Català d’Antropologia. Aquest col•lectiu ja havia convocat al gener de 2004 un acte públic de denúncia del Fòrum a l’Ateneu Barcelonès. Entre els conferenciants, a més de Delgado, van assistir l’historiador Bernat Muniesa i el filòsof Santiago López Petit.

Elogi del vianant: Del model Barcelona a la Barcelona real. Edicions de 1984, 2005. ISBN 84-96061-45-0

Aquesta obra contrasta dues Barcelones. L’una és la Barcelona-model. Model en el sentit de referent a seguir, pauta que els planificadors urbans i els arquitectes de tot el món imiten o citen. Model entès, així mateix, com a maqueta o reproducció ideal d’una ciutat que ha vist realitzat el somni daurat d’una identificació absoluta entre la perfecció del pla dissenyat i unes relacions socials no menys projectades, sense desassossecs, sense conflictes, submisa. Igualment, Barcelona és una model o, més ben dit, una top-model, una dona que ha estat ensinistrada per romandre permanentment atractiva i seductora, que es passa el temps posant-se guapa davant del mirall, per després ser exhibida en una passarel·la destinada a les ciutats-fashion, el més in en matèria urbana. És la Barcelona-èxit, la Barcelona que està de moda, com ho demostren els turistes que la visiten. A l’ombra d’aquesta Barcelona modelada i modèlica, la Barcelona concebuda com a marca comercial, la Barcelona-negoci, el que hi trobaríem és una altra Barcelona: la real, la que desnona llogaters insolvents, la que amaga els seus miserables de la mirada pròpia i aliena, la del barraquisme invisible, la de la destrucció dels barris que cobdícia l’especulació i l’abandonament dels qui descarta, la de les batudes policíaques contra immigrants sense papers, la de la repressió contra els ingovernables. D’una banda, la Barcelona dels polítics, els promotors turístics i els inversors immobiliaris; de l’altra, la d’una humanitat considerada inservible o desobedient. L’una rep premis internacionals al seu disseny i veu afalagat el seu esperit cívic; l’altra rebenta per dintre i per fora a Ciutat Vella, al Poblenou o al Carmel. L’una va néixer i ha viscut com una colossal mentida. L’altra literalment s’ensorra.

Sociedades movedizas. Ed. Anagrama, 2007. ISBN 978-84-339-6251-5

Amb aquesta obra d'enfocament interdisciplinari i plena de referències a àmbits artístics, com el cinema, la literatura, la pintura i el teatre, Manuel Delgado ens guia per un viatge a través de l'espai urbà, entès com una 'forma radical d'espai social', on es mou i es creua 'tot el que en la ciutat no pot aturar-se ni quallar'.

L'allò urbà es concep de manera diferent de la ciutat en si ja que es tracta d'un espai on tot és moviment i on tenen lloc relacions socials inconsistents i passatgeres basades en acords mínims i tàcits, en interaccions fortuïtes i negociacions instantànies.

"Sociedades Movedizas" es pot concebre com una vertadera invitació a emprendre una antropologia de carrer, que sàpiga atendre la cultura, la vida i el constant devenir que les caracteritzen. En ella es creuen, de manera magistral, aportacions teòriques, propostes metodològiques i reflexions crítiques lligades a l'anàlisi de la vida social dels espais urbans. L'interès filosòfic i teòric per l'urbà permet l'autor criticar l'afany de les institucions -freqüentment frustrat- per controlar i planificar l'espai urbà amb l'objectiu de poder-lo ensinistrar, ordenar, racionalitzar; i també denunciar aquelles formes d'exclusió que a les ciutats contemporànies posen en qüestió l'axioma que defineix l'espai públic com un espai de tots i per a tots.^[1]

La ciudad mentirosa. Fraude y miseria del ‘Modelo Barcelona'. Ed. Cataratas, 2007 ISBN 978-84-8319-320-4

El llibre és un recull de textos que giren al voltant de la violència urbana i l’especulació. L’antropòleg hi defineix la ciutat com una top model: “No crec que sigui res excepcional, com tantes altres ciutats és concebuda com a negoci i un producte de consum exposat a la vitrina. El que és singular és que ha esdevingut un model de referència perquè s’ha venut com a tal. Les estratègies de màrqueting han aconseguit que hi hagi gent convençuda que Barcelona és el paradís del disseny, on la gent viu abandonada a pràctiques convulsives de simpatia”. Això ha afectat al barceloní que “és concebut com un turista que representa que ha de passar el temps bocabadat per les meravelles, com una part més del decorat, com un extra, i qualsevol que no estigui a l’alçada d’aquest objectiu pot ser eliminat”.

De tota manera, Delgado està convençut que hi ha gent que no vol viure a “la millor botiga del món”: “Ara hi ha uns insòlits índexs d’abstencionisme en una ciutat de tradició política intensa. No és per desinterès que la gent no vota, sinó que és una abstenció militant”.

Aquest rebuig a participar en el sistema està vehiculat per tota una xarxa de moviments polítics i socials molt crítics. Delgado assenyala que tenen una funció molt clara: “Aquests moviments estigmatitzats amb la denominació d’origen antisistema tenen la funció d’organitzar, cosa que fa poc previsible aldarulls com els de França. Paradoxalment postulen a favor de l’ordre contra la institucionalització del desordre. Aquests són els herois de la ciutat, els qui no estan d’acord amb ella. Tots aquells sectors que ara passen per marginals seran el futur. Ningú no recordarà cap regidor de districte”.

Delgado es mostra crític amb les polítiques de reformes de la ciutat no perquè estigui en contra de les millores o es consideri un nostàlgic, sinó perquè s’han fet en despatxos molt allunyats dels problemes del carrer: “A mi no em fa res que tirin edificis vells ni es tracta de rebutjar els turistes, però no hi ha cap raó perquè la transformació de la ciutat sigui excloent. Ja no només demanem barris dignes sinó simplement jugar a futbol a la plaça, que no es castri l’espontaneïtat. Voldrien una ciutat on al carrer no passés mai res”.

A la portada del llibre hi han posat la Torre Agbar com a símbol d’aquesta Barcelona Top Model, cosa que no acaba d’agradar a Delgado: “A mi m’agrada la Torre Agbar, seria com si estigués en contra de la Torre Eiffel. Em sembla un edifici interessant. El meu llibre no és una crítica contra l’arquitectura i el disseny urbà. Només dic que entre els edificis de qualitat hi ha d’haver un espai perquè la vida hi transcorri”.^[2]

Pensar por pensar. Ed. Aguilar, 2008. ISBN 978-84-03-09857-2

Juntament amb el filòsof barcelonès Manuel Cruz, Delgado va publicar un llibre on els dos conversaven al voltant de temes com l'amor, la violència o la tolerància. Aquestes converses estaven inspirades a les trobades que els dos autors mantenien setmanalment a l'espai radiofònic del mateix títol ("Pensar por pensar") a "La ventana", un programa conduït per Gemma Nierga a la Cadena SER.

El espacio público como ideología. Ed. Catarata, 2011. ISBN 978-84-8319-595-6

Si urbanistes, arquitectes i dissenyadors poden concebre l'espai públic com un buit entre construccions que cal omplir de manera adequada als objectius de promotros i autoritats, és a dir, com un complement per a operacions urbanístiques, existeix un altre discurs on aquest concepte s'extén com la realització d'un valor ideològic. L'espai públic és llavors el lloc on es materialitzen diverses categories abstractes com ara democràcia, ciutadania, convivència, civisme, consens, etc., i a través del qual voldríem veure transitar a una ordenada massa d'éssers lliures i iguals que utilitzen aquest espai per a anar i tornar de treballar o de consumir i que, a les seves estones lliures, passegen despreocupats per un paradís de cortesia. Però en analitzar aquell somni d'un espai públic fet de diàleg i concòrdia, aquest s'enfonsa en el moment que apareixen els signes externs d'una societat la matèria primera de la qual és la desigualtat i el fracàs.

La ira sagrada. Ed. RBA, 2012.

El llibre ja havia estat publicat feia vint anys per l'editorial Humanidades. L'autor gira la seva mirada cap a l'estiu de 1936. Com ja havia passat abans en el marc d'altres revoltes històriques, es va desencadenar una extraordinària ràbia exterminadora contra els llocs, objectes i representants del culte catòlic a Espanya. Milers de religiosos foren assassinats en unes condicions moltes vegades esfereïdores, a la vegada que un immens tresor artístic i arquitectònic era aniquilat amb autèntica ferocitat. Ñes explicacions que han intentat aproximar-se al fenómen d'aquella fúria sacrílega i iconoclasta s'han conformat amb atribuir la responsabilitat a la presunta irracionalitat de les turbes desquiciades, que, fora de tot control, desplegaven instints sanguinaris i destructors. El llibre apunta la possibilitat que, darrera d'aquests impulsos destructors, hi hagués la necessitat d'acabar a Espanya amb un poder dels símbols rituals que es considerava incompatile amb les dinàmiques de modernització i el lloc que en aquestes ocupava la nova figura del subjecte. A "La ira sagrada" l'argument explicatiu remet clarament al registre teòric neodurkheimnià de Mary Douglas, sobre tot a la idea d'antirritualisme, és a dir d'un rebuig de l'extraversió ritual que acompanyaria el procés de modernització i que la pròpia Església acabaria assumint. Una aproximació com la que proposava "La ira sagrada" no era tampoc del tot original. L'autor s'inspira en les experiències explicatives de Nathalie Z. Davis o David Riches sobre la iconoclàstia hugonota o en treballs com el de Georges Rudé sobre els aldarulls Gordon al Londres de finals del a XVIII. I sobre tot el que defensava Gabriele Ranzato en la seva polèmica amb Hilari Raguer a finals dels 80.

Referències

↑ Roberta Mazorati. Portal Migracat.cat
↑ Diari Avui, pàg. 44, 4 de desembre de 2007.

Entrevistes

Enllaços externs

[1] Roberta Mazorati. Portal Migracat.cat

[2] Diari Avui, pàg. 44, 4 de desembre de 2007.

[1]

[2]