Manuel Sacristán Luzón
Manuel Sacristán Luzón (Madrid, 1925 - Barcelona, 1985) fou un pensador, filòsof i escriptor espanyol. Va ser un dels exponents més grans del marxisme a l'Estat espanyol, així com l'introductor en aquest corrent de pensament, dels punts de vista ecologistes i ecopacifistes.
Vida acadèmica
Manuel Sacristán estudià dret i filosofia a Barcelona. El 1954, però, marxà a Münster (República Federal Alemanya) per a fer-hi estudis de lògica i filosofia de la ciència. Al mateix temps, va prendre contacte amb el pensament marxista, especialment amb les obres de György Lukács i va conéixer Ulrike Meinhof, militant de l'Fracció de l'Exèrcit Roig i de qui posteriorment va traduir i publicar una antologia del seu pensament un cop ella va morir.
De nou a Barcelona fou professor no numerari des de 1956 a les facultats de filosofia i econòmiques. Hi va ensenyar Fonaments de Filosofia i Metodologia de les ciències.
La seva militància comunista va fer, però, que l'any 1965 fos expulsat de la Universitat. Va haver d'esperar a la mort del dictador Francisco Franco per a ser-hi readmés i ser nomenat catedràtic de Metodologia de les Ciències Socials a la Universitat de Barcelona. A més, durant els anys 1982 i 1983 va ser docent a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic.
Vida política
La seva activitat política el portà a la direcció del PSUC clandestí i tingué un paper destacat en el moviment universitari català. A causa de les seves idees marxistes, el 1965 fou expulsat de la Universitat de Barcelona. El 1966 participà en la constitució del Sindicat Democràtic d'Estudiants de Barcelona durant i fou arrestat després de la Caputxinada. Readmès per la Universitat en fou novament expulsat el 1973, però ja el 1976 hi tornà per quedar-s'hi.
Molt marcat a Alemanya pel marxisme, en fou un dels principals introductors a Espanya. La seva principal aportació teòrica rau en la crítica a l'antiracionalisme de Martin Heidegger i, en general, a donar una base lògica a la racionalitat que permetés superar l'existencialisme i el neopositivisme. Conseqüentment, va entendre la filosofia com una concepció del món basada en les ciències positives, i que només es pot estudiar des d'una perspectiva multidisciplinària.
Director de les revistes Materiales i Mientrastanto, abordà la crisi del model soviètic, i la problemàtica del comunisme a l'estat espanyol, especialment davant la qüestió de les nacionalitats.
| « | Cal aprendre a viure intel·lectualment i moralment sense una imatge o «concepció» rodona i completa del «món» o de l'«ésser» o de l'«Ésser»[1] | » |
Obra
- Las ideas gnoseológicas de Heidegger, (1958)
- Goethe (1963)
- Introducción a la lógica y al análisis formal, 1964
- Heine (1964)
- La formación del marxismo en Gramsci, 1967
- Brossa (1969)
- Lenin y el filosofar, 1970
- Raimon (1973)
- Panfletos y materiales (1983-1985)
- Pacifismo, ecología y política alternativa (1987)
- El orden y el tiempo: introducción a la obra de Antonio Gramsci (1998)
- M.A.R.X.: máximas, aforismos y reflexiones con algunas variables libres (2003)
- Escritos sobre el capital y textos afines (2004)
- Seis conferencias: sobre la tradición marxista y los nuevos problemas (2005)
- Lecturas de filosofía moderna y contemporánea (2007)
Enllaços externs
- Fons Manuel Sacristán. Centre de Recursos per a l'Aprenentatge i la Investigació (CRAI), Universitat de Barcelona.
- Tret de [1] (amb llicència GFDL).