Marc Pacuvi
 |
Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per verificabilitat. Us animem a millorar-lo afegint referències a fonts fiables i independents. Tota informació no verificable pot ser posada en dubte o eliminada. Plantilla:Amagada2 |
[[Categoria:Articles sense referències des Plantilla:Deod']]
Marc Pacuvi (Marcus Pacuvius) (Brundusium, vers 220 aC - 130 aC) fou un poeta tràgic romà. Té un nom gentilici osc i Enni era oncle seu. Va treballar a Roma a partir del 200 aC. com a pintor i com a poeta, la primera doble vocació d'aquest tipus que tenim noticia a Roma; per aquesta raó en la seva producció literària es limita a la tragèdia i a les praetextae. La praetexta Paullus fa pensar que tingués un tracte amb el vencedor de Pidna. A part de Ciceró s'argüeix que Pacuvi tenia relacions amb el cercle dels Escipions. En edat tardana es retira per motius de salut a Tarent, mor a l'any 130 aC.
Obres
Tragedies : Antiopa, Armorum, iudicium, Atalanta, Chryses, Dulorestes, Hermiona, Iliona, Medus, Niptra, Orestes, Pentheus, Periboea, Protesilaus, Teucer, Thyestes. Praetexta: Paullus. Varia: Saturae.
Fonts,models i gèneres
A diferència dels seus predecessors romans, Pacuvi practica una una sàvia contenció tant pel que fa a la quantitat de de la seva producció com a l'elecció dels gèneres literaris. Aquesta especialització fa que la tragèdia romana arribi per primera vegada a un rang elevat. És considerat deixeble d' Enni; com autor es col·loca en la tradició llatina: torna a torna a prendre arguments ja tractats a Roma i rivalitza amb Livi Andronic i Enni; per una altra banda abandona conscientment el camí fressat i busca temes nous. És cert que els mites troians estan en primer pla també en la seva obra, però sovint es tracta de reflexos dels esdeveniments principals en una generació successiva; Pacuvi torna a portar Medea des del punt de vista del seu fill Mede. Apareixen també uns altres cicles mitològics. Pacuvi mostra independència també en l'elecció dels models. A diferència d' Enni no remunta principalment a Euripides, sinó també a Èsquil, a Sòfocles i a fonts desconegudes. Cal tenir en compte la influència de la tragèdia posteuripidea. A través de l'àmplia gamma dels models escollits, Pacuvi aspira a la universalitat en l'interior dels límits relativament autoimposats al seu gènere literari.
Tècnica literària
Pel que sabem dels drames grecs comparables als seus, Pacuvi mostra una notable independència en la seva relació amb ells. Aquest comportament no sorprèn en un autor que ja en l'elecció dels arguments manifesta un gust per allò desacostumat. És versemblant que desenvolupessin les tragèdies amb afegits d'escenes preses d'altres drames.
Llengua i estil
La preocupació artística de Pacuvi s'estén també en el tractament lingüístic. En l'esforç de crear un llenguatge tràgic, toca els límits de la llengua llatina. D'una banda agafa de nou elements arcaics, genitius en -orum, paraules gregues i adjectius en -gena i -genus.
Pervivència
Pacuvi és un poeta pensador, que per primera vegada a Roma limita la seva activitat a la tragèdia i busca la universalitat en el marc d'un sol gènere. En una literatura nacional menys orientada en un sentit classicista. En tot cas Aci, Ciceró, Virgili, Ovidi i Sèneca, han nodrit la força de la seva imaginació amb les commovedores escenes de les tragèdies de Pacuvi.
Bibliografia
Albrecht, M. von, Historia de la literatura romana. Desde Andrónico hasta Boecio, Barcelona, Herder, 1997-1999.