Vés al contingut

Marià Rubió i Tudurí

De Viki.cat

Marià Rubió i Tudurí (Maó, Menorca, 1896 - Barcelona, 1962) fou un advocat i polític català d'origen menorquí, fill del militar reusenc Marià Rubió i Bellver i germà de Nicolau Maria Rubió i Tudurí, Ferran Rubió i Tudurí i Santiago Rubió i Tudurí. El 1897 es traslladà a Barcelona amb la seva família i es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona. Treballà com a passant d'Amadeu Hurtado i Miró i va fer amistat amb Francesc Cambó.

Políticament, durant la dictadura de Primo de Rivera fou militant d'Acció Catalana, però el 1931 ingressà a ERC, de la qual fou president del Casal Nacionalista del Districte IV de Barcelona. Fou escollit diputat per la província de Barcelona a les eleccions generals espanyoles de 1933 i empresonat arran dels fets del sis d'octubre de 1934, fou alliberat el novembre de 1934. Fou escollit novament diputat pel Front d'Esquerres per Barcelona ciutat a les eleccions generals espanyoles de 1936. Durant la guerra civil espanyola fou director de La Humanitat i amic de l'ambaixador francès Eirik Labonne, i el 1938 fou expulsat de la minoria d'ERC per mostrar-se partidari a la premsa francesa de la mediació internacional en el conflicte. El 1938 es va exiliar amb la seva família a França, d'on va tornar el 1948. Des d'aleshores es va dedicar a l'advocacia fins al a seva mort.

Obres

  • Estat Espanyol. Societat Anònima (1930), amb N. Mart (pseudònim del seu germà Nicolau Maria Rubió i Tudurí, segons J. Massot i Muntaner, Escriptors i erudits contemporanis, Publicacions l'Abadia de Montserrat, 2003, p. 269)
  • Catalunya amb Europa (1932)
  • La Justícia a Catalunya (19 Juliol 1936-febrer 1937) (1937)
  • La lucha por la paz (Guerra fría o guerra total) (1955)

Enllaços externs

es:Mariano Rubio Tuduri