Mercromina
Mercromina® és un tradicional antisèptic dermatològic utilitzat a Espanya des de 1935 per a la desinfecció de ferides superficials, cremades i rascades i molt popular pel seu característic color vermell. El seu principi actiu és la merbromina. S’adquireix sense recepta mèdica i s’aplica en forma de gotes directament sobre la pell.[1]
Composició
La Mercromina conté un 2% de merbromina, essent la resta del compost una mescla de povidona, lauriléter polioxietilènic i aigua purificada, usats com a excipients.
Propietats
Mercromina es un antisèptic no càustic i no tòxic, ha estat àmpliament utilitzat tant en petites ferides com en ferides quirúrgiques i està demostrada la seva seguretat d’ús. Aplicada sobre ferides, la merbromina es fixa principalment sobre les cèl·lules danyades i superficies epitelials, penetrant escassament en els teixits vius.[2]
Presenta activitat davant cocs gram positius, Mycobacterium chelonei, determinats bacils àcid-alcohol resistents, fongs i virus. Inhibeix bacils gram-negatius i gram-positius i Pseudomonas aeruginosa.[1]
Recomanat especialment per a l’antisèpsia del cordó umbilical[3] i el peu diabètic.[4]
Presentació
A dia d’avui Mercromina Film es comercialitza en els formats de 10, 30 y 250 ml.[5]
Aplicació
_on_a_hand.jpg){kind=link}
Rentar la ferida amb aigua, aigua amb sabó, o a falta d'alguna de les anteriors, amb la mateixa Mercromina en abundant quantitat i posteriorment assecar. Amb el comptagotes recobrir la ferida i les seves vores. Deixar uns minuts per assegurar la seva fixació, treure l'excés amb gasa o cotó sense tocar la ferida. Es recomana aplicar 2-3 vegades per dia.[1]
Història
La Mercromina va ser introduïda a Espanya a mitjans dels anys 30 pel químic José Antonio Serrallach Julià, que va conèixer les bondats de la merbromina durant la seva estada com investigador a l'Institut Tecnològic de Massachusetts (EE.UU.). Es va fabricar i distribuir com a marca comercial a través de la companyia farmacèutica Lainco, amb seu a Rubí (Vallès Occidental).[6]
La major popularitat del producte va tenir lloc entre 1950 i 1980, època en la qual va adquirir una posició dominant en el mercat i va arribar a convertir-se en un element indispensable a la farmaciola de qualsevol llar espanyola. Els nens i nenes del país, que llavors jugaven als carrers, lluïen Mercromina orgullosos sobre les ferides dels seus genolls i colzes.
Amb la introducció d’altres antisèptics nous als hospitals, com la povidona iodada o la clorhexidina, la gent va començar a apostar per ells degut a que justament els hi havien estat aplicats en els hospitals, com a signe de prestigi.[7]
Mercromina i Mercromina Film
El medicament va ser registrat l'1 de Maig de 1935 com un compost de Merbromina 2% i aigua purificada fins a 100 ml. No obstant això, el 1971 es va registrar Mercromina Film, que és la que es comercialitza actualment, i que inclou dos excipients més: la povidona (film hidròfil protector) i el laurilèter polioxietilènic, un tensioactiu que permet cobrir millor la zona a tractar.
Cultura popular
La Mercromina va arribar a convertir-se en una icona de la classe mitjana espanyola, com la crema Nivea, el Filvit, el got de Nocilla, les pipes Churruca, les bales, les calcomanies o els mitjons blancs amb dues ratlles. Tant va ser així, que un dels noms populars amb què es coneix a la generació del baby boom, és la Generació de la Mercromina.
Generacions de reclutes espanyols i també d'excursionistes l'han fet servir per guarir les úlceres dels seus peus conseqüència de les marxes realitzades.
Causa de la seva popularitat, es va arribar a associar el producte a centenars de modes i trucs casolans com, per exemple, la idea estesa d'utilitzar Mercromina barrejada amb crema Nivea per avançar el bronzejat. O quan Disney va llançar La Sireneta el 1989, que les nenes van començar a tenyir els cabells de les seves nines Barbie amb Mercromina per tornar-les pèl-roges i convertir-les així en la famosa Ariel.
El 1993, amb la programació d'una selecció de curtmetratges per part de Canal +, es va començar a reconèixer una sèrie de directors de cinema encapçalats per Santiago Segura o Álex de la Iglesia com la Generació Mercromina.[8]
El 1995, després de la dissolució de Surfin' Bichos, tres dels seus components (Joaquín Pascual, Carlos Cuevas i José Manuel Mora) van crear el grup que van anomenar Mercromina, que durant deu anys va llançar 7 discos i un doble recopilatori, tots editats per Subterfuge Records.[9]
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 «Vademecum Mercromina Film Lainco», 03-06-2013.
- ↑ Gil Sánchez, J. C. «Estudio de absorción transdérmica de Merbromina– comparación con Povidona Yodada». Fieldpharma, 1997.
- ↑ Sellares Casas, E.; Yánez Juan A., López de Aguileta Ibísate A., Peix Sambola, M. A., Esteva Nuto, N., Doménech Terricabras, P. «Eficacia de una aplicación frente a tres de merbromina en el tiempo de caída del cordón». Acta Pediátrica Española, 60, 9, 2002.
- ↑ Gaitán Enriquez, J. «Merbromina como tratamiento de elección en úlceras de pie diabético». Clínica Rural, 497, 1997.
- ↑ «Mercromina Film», 03-06-2013.
- ↑ «Historia de Lainco», 03-06-2013.
- ↑ «¿Qué fue de la mercromina?». elmundo.es, 25-09-2011 [Consulta: 3 juny 2013].
- ↑ «Generación mercromina / Canal +». [Consulta: 3 juny 2013].
- ↑ «Mercromina». [Consulta: 3 juny 2013].