Vés al contingut

Miquel dels Sants

De Viki.cat
sant Miquel dels Sants
Fitxer:091015-Ausa 021.JPG
Escultura a la façana de la seva casa natal, a Vic
prevere, confessor
Nom secularMiquel Argemir i Mitjà
Naixement29 de setembre de 1591
Vic (Osona)
Defunció10 d'abril de 1625
Valladolid (Castella, Espanya)
EnterramentConvent de la Trinitat Descalça de Valladolid (avui, parròquia de San Nicolás); relíquia a la capella de la casa natal de Vic
Commemoració enEsglésia Catòlica Romana
Beatificació24 de maig de 1779, Roma per Pius VI
Canonització8 de juny de 1862, Roma per Pius IX
Lloc de pelegrinatgeVic (casa natal), San Nicolás de Valladolid
Festivitat10 d'abril; a Vic i arreu fins al 1969: 5 de juliol
Ordetrinitaris descalços
Iconografiahàbit trinitari, agenollat davant el Santíssim Sacrament
PatronatgeVic (des de 1862); malalts de càncer; joventut trinitària

Sant Miquel dels Sants, o de nom de naixement Miquel Argemir i Mitjà, (Vic, 29 de setembre de 1591 - Valladolid, 10 d'abril de 1625), va ser un sacerdot trinitari descalç de Vic. Venerat com a sant per l'Església Catòlica Romana, és el sant patró de Vic.[1][2]

Biografia

Nascut com a Miquel Argemir el dia de Sant Miquel Arcàngel a Vic, al carrer de Sant Hipòlit (actualment carrer de Sant Miquel dels Sants; hi ha una capella al número 9, la casa on va néixer). Era fill d'Enric Argemir, conseller de la ciutat dos cops, i de Montserrat Margarida Mitjà, de profunda religiositat. De petit, la tradició diu que als sis anys, va fer vot privat de castedat per amor a la Mare de Déu, vot que renovà després.[cal citació] Va fugir dues vegades de la ciutat per anar a retirar-se a fer vida eremítica, prenent el camí del Montseny; però en ambdues ocasions va ésser trobat pel seu pare i retornat a casa, on malgrat tot hi dormí amb una pedra com a coixí per fer penitència.[n. 1][cal citació] Va intentar, el 1603, d'ésser acceptat al convent franciscà de Vic, però fou rebutjat per la seva edat.[cal citació] El seu pare el volia prometre amb una noia, però Miquel el convencé i finalment n'obtingué el permís per fer vida religiosa: Va anar a Barcelona per ingressar en un convent de l'orde dels trinitaris calçats, on entrà com a novici en una data que balla entre el 1602 i el 1604 segons les fonts.[1][2] Després de tres anys de noviciat féu els vots corresponents adoptant el nom de Miquel dels Sants,[1] al monestir de San Lamberto, a Saragossa, el 5 de setembre de 1607.[cal citació]

La trobada amb un trinitari descalç va fer-li palesa la major austeritat d'aquesta branca de l'orde i, amb el permís del seu superior, el 1608 va entrar a la congregació dels trinitaris descalços d'Oteiza (Navarra) i a Madrid com a novici. Prengué els vots a Alcalá de Henares. Va estudiar a Alcalá, Baeza (1611-1614, filosofia) i Salamanca (des de 1614, teologia). El 1615 va ser ordenat sacerdot a Faro (Portugal), però va exercir a Baeza.[1] El 1622 el superior de l'orde el proposà com a superior del convent de Valladolid,[1] que va governar amb grans dots i respecte per la regla i els altres frares.[cal citació] L'excés de modèstia feia que no volgués predicar, i només ho va fer habitualment a partir dels trenta anys, com Crist.[cal citació] La freqüència dels seus episodis místics incontrolables (èxtasis, raptes, etc.) feia que no volgués mostrar-se gaire en públic.

Durant la seva vida, Miquel dels Sants portà una vida de pregària i penitència, provocant admiració pel seu fervor. Devot de l'Eucaristia, se'n deia que experimentava èxtasis durant la consagració eucarística, per la qual cosa fou anomenat l'Extàtic.[n. 2] Els primers èxtasis es documenten quan és, poc després d'haver professat a l'orde descalç, als convents de La Solana (Ciudad Real) i Sevilla. Va destacar, a més, com a confessor i director i conseller espiritual.[cal citació]

A conseqüència d'una febre tifoide, va morir al convent trinitari de Valladolid la matinada 10 d'abril de 1625 als 33 anys,[1] edat que ell ja havia predit.[cal citació] Va ésser sebollit a l'església del convent trinitari de Valladolid. Quan el convent fou desamortitzat, l'església passà a ésser parròquia sota l'advocació de Sant Nicolau. Les seves restes hi continuen sent conservades.

Veneració

Va ser beatificat per Pius VI el 24 de maig de 1779 i canonitzat per Pius IX el 8 de juny de 1862.[1] La seva festa és el 5 de juliol.

Tradicions

A Vic i la seva rodalia hi ha diversos llocs relacionats amb la memòria del sant: la casa on va néixer, convertida en capella al segle XVIII, o els petits oratoris de Mas Mitjà (Santa Eugènia de Berga) i de Sant Miquel Xic, prop de Vic, on es deia que el jove sant va véncer la temptació de la carn rebolcant-s'hi sobre un esbarzer.

A Salamanca i durant les festes del Carnestoltes, Miquel, apenat pels excessos de la festa, va fer una processó i en una plaça, mentre un altre frare predicava, va caure en èxtasi; la multitud, commoguda, el portà a una església propera i molts, penedits, van voler fer confessió general dels seus pecats.

A Baeza fou acusat per dos frares envejosos, i Miquel fou empresonat durant deu mesos sense voler defensar-se, ja que, deia, aquella era la voluntat divina.

Obra

Com altres religiosos del moment, va ésser un místic i n'escrigué algunes obres en aquesta línia, centrades en la contemplació, com Breve tratado de la tranquilidad del alma i El alma en la vida unitiva, en vers, a més de cartes a diverses persones, conservades en part.

El alma en la vida unitiva, publicada en La veu de Monserrat (5 de juliol de 1879), havia estat lloada per Marcelino Menéndez y Pelayo, que qualifica l'obra de menys al·legòrica i més freda que les de sant Joan de la Creu, però "robusta y de hondo sentido", on hi ha més doctrina que art. Cita igualment un elogi de Lope de Vega, que en deia que eren versos que "no cabían bajo de potencia humana" i "eran suma de la perfección espiritual".[cal citació]

« 
Con esta luz ilustra la memoria 
de imágenes y formas ya desnuda, 
y de esta vida triste y transitoria 
a la firmeza de su ser la muda; 
con la lumbre de fe, la luz de gloria 
le da al entendimiento vista aguda: 
arde la voluntad por lo que ama 
con fuego de este amor en viva llama. 

La voluntad suprema a unirse viene 
toda en sí propia, y toda amor se hace;
sube más alto y nada le detiene, 
muere mil veces, y otras mil renace; 
goza lo que ama, y aunque en sí lo tiene 
su cuidadoso amor no satisface, 
que mientras más le goza más se aumenta, 
y siempre amando más, se queda hambrienta. 

Mas aunque goza a Dios, no comprehende 
lo que hay en Dios, ni cómo está en el cielo, 
que el ser humano y flaco no lo entiende, 
ni puede ver a Dios en mortal vela: 
goza de Dios amando, más pretende 
conocerle y amarle en este suelo, 
y unirse por amor con Él, de modo 
que un ser humano le parezca en todo.
»


Notes explicatòries i referències bibliogràfiques

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 Diccionari d'Història de Catalunya ; ed. 62 ; Barcelona ; 1998 ; ISBN 84-297-3521-6 ; p. 57
  2. ↑ 2,0 2,1 «Miquel dels Sants». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia.

Bibliografia

Caldria contextualitzar les obres citades al cos de l'article.
Aquest article té una llista de referències o d'enllaços externs, però les fonts no queden clares. Podeu millorar aquest article precisant cadascuna d'aquestes obres en citacions i referències a frases o paràgrafs concrets.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Miquel dels Sants
Obtingut de «https://www.viki.cat/w/index.php?title=Miquel_dels_Sants&oldid=329016»