Miquel dels Sants
Sant Miquel dels Sants, o de nom de naixement Miquel Argemir i Mitjà, (Vic, 29 de setembre de 1591 - Valladolid, 10 d'abril de 1625), va ser un sacerdot trinitari descalç de Vic. Venerat com a sant per l'Església Catòlica Romana, és el sant patró de Vic.[1][2]
Biografia
Nascut com a Miquel Argemir el dia de Sant Miquel Arcàngel a Vic, al carrer de Sant Hipòlit (actualment carrer de Sant Miquel dels Sants; hi ha una capella al número 9, la casa on va néixer). Era fill d'Enric Argemir, conseller de la ciutat dos cops, i de Montserrat Margarida Mitjà, de profunda religiositat. De petit, la tradició diu que als sis anys, va fer vot privat de castedat per amor a la Mare de Déu, vot que renovà després.[[Categoria:Articles amb referències puntuals demanades des Plantilla:Deod']] Va fugir dues vegades de la ciutat per anar a retirar-se a fer vida eremítica, prenent el camí del Montseny; però en ambdues ocasions va ésser trobat pel seu pare i retornat a casa, on malgrat tot hi dormí amb una pedra com a coixí per fer penitència.[n. 1][[Categoria:Articles amb referències puntuals demanades des Plantilla:Deod']] Va intentar, el 1603, d'ésser acceptat al convent franciscà de Vic, però fou rebutjat per la seva edat.[[Categoria:Articles amb referències puntuals demanades des Plantilla:Deod']] El seu pare el volia prometre amb una noia, però Miquel el convencé i finalment n'obtingué el permís per fer vida religiosa: Va anar a Barcelona per ingressar en un convent de l'orde dels trinitaris calçats, on entrà com a novici en una data que balla entre el 1602 i el 1604 segons les fonts.[1][2] Després de tres anys de noviciat féu els vots corresponents adoptant el nom de Miquel dels Sants,[1] al monestir de San Lamberto, a Saragossa, el 5 de setembre de 1607.[[Categoria:Articles amb referències puntuals demanades des Plantilla:Deod']]
La trobada amb un trinitari descalç va fer-li palesa la major austeritat d'aquesta branca de l'orde i, amb el permís del seu superior, el 1608 va entrar a la congregació dels trinitaris descalços d'Oteiza (Navarra) i a Madrid com a novici. Prengué els vots a Alcalá de Henares. Va estudiar a Alcalá, Baeza (1611-1614, filosofia) i Salamanca (des de 1614, teologia). El 1615 va ser ordenat sacerdot a Faro (Portugal), però va exercir a Baeza.[1] El 1622 el superior de l'orde el proposà com a superior del convent de Valladolid,[1] que va governar amb grans dots i respecte per la regla i els altres frares.[[Categoria:Articles amb referències puntuals demanades des Plantilla:Deod']] L'excés de modèstia feia que no volgués predicar, i només ho va fer habitualment a partir dels trenta anys, com Crist.[[Categoria:Articles amb referències puntuals demanades des Plantilla:Deod']] La freqüència dels seus episodis místics incontrolables (èxtasis, raptes, etc.) feia que no volgués mostrar-se gaire en públic.
Durant la seva vida, Miquel dels Sants portà una vida de pregària i penitència, provocant admiració pel seu fervor. Devot de l'Eucaristia, se'n deia que experimentava èxtasis durant la consagració eucarística, per la qual cosa fou anomenat l'Extàtic.[n. 2] Els primers èxtasis es documenten quan és, poc després d'haver professat a l'orde descalç, als convents de La Solana (Ciudad Real) i Sevilla. Va destacar, a més, com a confessor i director i conseller espiritual.[[Categoria:Articles amb referències puntuals demanades des Plantilla:Deod']]
A conseqüència d'una febre tifoide, va morir al convent trinitari de Valladolid la matinada 10 d'abril de 1625 als 33 anys,[1] edat que ell ja havia predit.[[Categoria:Articles amb referències puntuals demanades des Plantilla:Deod']] Va ésser sebollit a l'església del convent trinitari de Valladolid. Quan el convent fou desamortitzat, l'església passà a ésser parròquia sota l'advocació de Sant Nicolau. Les seves restes hi continuen sent conservades.
-
Plaça Canonge Collell, a Vic, amb un plafó de rajola en honor del sant
-
Quadre de 1862, a la Catedral de Vic, utilitzat a la canonització del sant a Roma -
Altar a la capella construïda a la casa natal de Vic
Veneració
Va ser beatificat per Pius VI el 24 de maig de 1779 i canonitzat per Pius IX el 8 de juny de 1862.[1] La seva festa és el 5 de juliol.
Tradicions
A Vic i la seva rodalia hi ha diversos llocs relacionats amb la memòria del sant: la casa on va néixer, convertida en capella al segle XVIII, o els petits oratoris de Mas Mitjà (Santa Eugènia de Berga) i de Sant Miquel Xic, prop de Vic, on es deia que el jove sant va véncer la temptació de la carn rebolcant-s'hi sobre un esbarzer.
A Salamanca i durant les festes del Carnestoltes, Miquel, apenat pels excessos de la festa, va fer una processó i en una plaça, mentre un altre frare predicava, va caure en èxtasi; la multitud, commoguda, el portà a una església propera i molts, penedits, van voler fer confessió general dels seus pecats.
A Baeza fou acusat per dos frares envejosos, i Miquel fou empresonat durant deu mesos sense voler defensar-se, ja que, deia, aquella era la voluntat divina.
-
Casa natal del sant a Vic, amb la capella que s'hi va fer al segle XVIII -
Pedra que servia de coixí al sant quan era nen, a la capella de la casa natal de Vic -
Relíquia de l'húmer del sant, a la capella de la casa natal de Vic -
Oratori a Mas Mitjà (Santa Eugènia de Berga, prop de Vic), en record del fet que Sant Miquel, jove, va rebolcar-s'hi sobre un arç o un esbarzer per resistir una temptació -
Oratori de Sant Miquel Xic, prop de Vic, on també es commemora un fet similar, rebolcant-se el sant sobre una bardissa -
Església de San Nicolás, antic convent de la Trinitat, de Valladolid, on reposen les restes del sant
Obra
Com altres religiosos del moment, va ésser un místic i n'escrigué algunes obres en aquesta línia, centrades en la contemplació, com Breve tratado de la tranquilidad del alma i El alma en la vida unitiva, en vers, a més de cartes a diverses persones, conservades en part.
El alma en la vida unitiva, publicada en La veu de Monserrat (5 de juliol de 1879), havia estat lloada per Marcelino Menéndez y Pelayo, que qualifica l'obra de menys al·legòrica i més freda que les de sant Joan de la Creu, però "robusta y de hondo sentido", on hi ha més doctrina que art. Cita igualment un elogi de Lope de Vega, que en deia que eren versos que "no cabían bajo de potencia humana" i "eran suma de la perfección espiritual".[[Categoria:Articles amb referències puntuals demanades des Plantilla:Deod']]
| « |
Con esta luz ilustra la memoria de imágenes y formas ya desnuda, y de esta vida triste y transitoria a la firmeza de su ser la muda; con la lumbre de fe, la luz de gloria le da al entendimiento vista aguda: arde la voluntad por lo que ama con fuego de este amor en viva llama. La voluntad suprema a unirse viene toda en sí propia, y toda amor se hace; sube más alto y nada le detiene, muere mil veces, y otras mil renace; goza lo que ama, y aunque en sí lo tiene su cuidadoso amor no satisface, que mientras más le goza más se aumenta, y siempre amando más, se queda hambrienta. Mas aunque goza a Dios, no comprehende lo que hay en Dios, ni cómo está en el cielo, que el ser humano y flaco no lo entiende, ni puede ver a Dios en mortal vela: goza de Dios amando, más pretende conocerle y amarle en este suelo, y unirse por amor con Él, de modo que un ser humano le parezca en todo. |
» |
Notes explicatòries i referències bibliogràfiques
| |||||
Bibliografia
 |
Caldria contextualitzar les obres citades al cos de l'article.
Aquest article té una llista de referències o d'enllaços externs, però les fonts no queden clares. Podeu millorar aquest article precisant cadascuna d'aquestes obres en citacions i referències a frases o paràgrafs concrets. |
[[Categoria:Articles amb referències per millorar des Plantilla:Deod']]
- Joan Arimany. La devocioteca. "Les relíquies de Sant Miquel dels Sants a la Festa major de Vic".
- Ott, Michael. St. Michael de Sanctis. The Catholic Encyclopedia. New York: Robert Appleton Company, 1911. [Consulta: 6 jul 2009]; amb traducció al castellà [1].
- Francesc Romà. Petjades... Footprints... Empreintes... Huellas..., una geografia mítica poc estudiada. "Records de Sant Miquel dels Sants".