Modulació (música)

S'anomena modulació al procediment harmónic pel qual el compositor fa que l'obra musical que s'està desenvolupant en una tonalitat passi a fer-ho en una altra.

Aquest procediment és molt efectiu per tal de renovar l'atenció de l'auditori, així com també per motius expresius, ja que els diferents tipus de modulacions tenen efectes sobre l'estat d'ànim dels espectadors. Aquesta característica és molt visible, per exemple, a la música vocal, en la qual s'utilitzen sovint modulacions per tal d'acompanyar moments claus de la lletra (modulacions cromàtiques ascendents en moments d'esperança o alegria; descendents en moments de tristesa, desesperança o penediment, etc.).

Etapes de la modulació

Escolàsticament, es considera que cal que hi hagi tres etapes en la modulació. Cada etapa ha de cumplir alguns critèris harmònics per tal que es pugui considerar complerta:

1. Una primera en la qual s'ha assentat la tonalitat original.
2. Una segona en la qual se preparen les condicions per tal de modular a la nova tonalitat.
3. La tercera i última, on s'assenta la nova tonalitat.

Tipus i procediments

Hi ha diferents tipus de modulacions, així com també diferents procediments modulatoris.

Tipus

Segons les notes comúns que tinguin les tonalitats, es parla de modulació propera o de modulació llunyana.

Una modulació des de do major fins a fa major serà una modulació propera perquè entre aquestes dos tonalitats només hi ha una alteració de diferència (do major no té alteracions, mentre que fa major si que en té, però només una, el si bemoll).

En modular des de do major fins a fa sostingut major el compositor farà una modulació llunyana, pel motiu que do major no té alteracions, mentre que fa sostingut major en té sis sostinguts.

Procediments

Hi ha infinitat de procediments, tant preparant la modulació mitjançant cadències modulants que van assentant la nova tonalitat, com en forma directa, sense cap preparació de la nova tonalitat, arribant-hi amb una cadència perfecta (V-I o V7-I, estant I el primer grau de la nova tonalitat) independentment que l'acord de setena de dominant de la nova tonalitat no fora comú a cap acord de la tonalitat original.

Un procediment molt habitual, sobre tot a la música del classicisme, és el d'aprofitar acords que siguin compartit tant per la tonalitat original com per la nova tonalitat (l'anomenat acord pívot). Aquest acord comú, en una situació ideal, hauria de complir la mateixa funció en les dos tonalitats, i aquesta funció hauria d'esser la de subdominant (el segon o quart grau de l'escala, o, en última instància, el sisè). Des d'aquesta possició en subdominant de la nova tonalitat hauria de completar-se una cadència completa en aquesta nova tonalitat, és a dir, subdominant, tònica, dominant, tónica) o, el que és el mateix, IV-I-V-I.

Bibliografia

piston, Walter. Armonía, 1998. ISBN 1-58045-935-8. 

Enllaços externs

• «Modulació». Encarta. [Consulta: 13 febrer 2009].(castellà)