Muhammad VII al-Munsif
Muhammad VII al-Munsif conegut pels francesos com Moncef Bey(àrab محمد المنصف باي الحسيني, Tunis, 4 de març de 1881 - Pau (França), 1 de setembre de 1948) fou bey de Tunis de la dinastia husaynita de Tunísia, del 1942 al 1943. Era el fill gran del bey Muhammad V al-Nasir.
Es va destacar donant suport al Destur en els esdeveniments d'abril de 1922 i fent que membres destacats del moviment fossin rebuts pel seu pare Muhammad V al-Nasir.
Fou declarat príncep hereu el 30 d'abril de 1942, després de la mort successiva de dos príncpes hereus fills de Muhammad IV al-Hadi (Muhammad al-Tahir i Muhammad al-Bashir), i va succeir al seu cosí Ahmad II ibn Ali quan va morir el 19 de juny següent. Quan va pujar al tron va deixar clar les seves preferències per les idees del Neo Destur i va assolir de facto la direcció del moviment nacionalista, ja que Habib Burguiba havia estat exiliat a França el 1940 i més tard enviat a Itàlia (esperant que poguès ser utilitzar per dividir els suports dela aliats a l'Àfrica del nord) i no hi havia cap líder nacionalista rellevant al país.
Immediatament el bey Muhammad, per mitjà del seu primer ministre Hédi Lakhoua va presentar una sèrie de reivindicacions al govern de Petain, en la direcció d'una millor representació política dels tunisians (2 d'agost de 1942): creació d'un consell consultiu legislatiu on totes les capes de la societat tunisiana fossin representades; igualtat en el tractament dels funcionaris francesos i tunisians incloent l'abolició del terç colonial pel qual els funcionaris francesos estaven millors pagats que els tunisians; creació de llocs de treball pels tunisians; escolarització obligatòria per tots els tunisians amb ensenyament en àrab com a llengua nacional al costat del francès; ampliació de les competències de les institucions judicials tunisianes; implicació nacional en el control del presupost de l'estat; i nacionalització de les empreses d'interès general com les d'electricitat o transport.
El 8 d'agost de 1942 Burguiba va llençar una crida a donar suport als aliats al considerar als francesos uns explotadors del país però no uns exterminadors com els feixistes. I en concordança amb Burguiba el bey va proclamar la neutralitat del país en la guerra, el que era equivalent a estar contra el govern de Vichy.
El 12 d'octubre en una cerimònia al palau d'Aïd el-Fitr de la Marsa, el bey va expressar el seu desencant perquè cap tunisià estava entre els caps de l'administració arribats amb el resident general almirall Jean-Pierre Esteva, que va respondre que només els francesos eren aptes pels llocs de comandament.
Moncef Bey va reaccionar enviant un telegrama al mariscal Philippe Pétain, cap del govern de Vichy, on exigia el cessament d'Esteva que no es va produir. La tensió va augmentar entre el bey i el resident. Les tropes italoalemanyes van desembarcar a Tunísia el 19 de novembre i la lluita amb les forces britàniques i americanes va transformar el país en camp de batalla. Moncef Bey en aquestes circumstàncies, va refusar l'oferta dels italians de acedir a la indepedència a canvi de la participació de Tunísia a la guerra al costat de l'Eix.
Al consell de ministres de finals de desembre de 1942, es va produir un incident entre el resident general Jean Pierre Esteva i el ministre de Justícia Si Abdeljelil Zaouche, que havia fet algunes reserves en relació a l'atribució de credits per la gendarmeria. L'amirall Esteva es va enfrontar al ministre del bey i va declarar que no podia admetre cap retret contra la gendarmeria nacional que era un cos d'elite (però que els tunisians veien com el cos que substituia progressivament la sobirania nacional per la francesa). Quan el bey ho va saber va fer dimitir a tots els ministres al·legant que havia d'entrar gent més jove i competent. Al gener de 1943 el bey va nomenar nou primer ministre a M'hamed Chenik en un gabinet amb gent del Neo Destur com Mahmoud Materi i Salah Farhat.
Quan els aliats van entrar a Tunis, van veure al bey com un element hostil, més pel seu nacionalisme que per haver col·laborat amb el règim de Vichy. El 13 de maig de 1943 sota ordes dels generals Henri Giraud i Alphonse Juin, representants de les Forces Franceses Lliures, se li va demanar d'abdicar que no va acceptar, i el dia 14 es va informar de la decissió de destituir-lo cosa que es va produir de fet el dia 15. Formalment va abdicar el 6 de juliol. Fou enviat a l'exili a Ténès, a Algérie, i després a Pau on va viure fins a la seva mort el 1 de setembre de 1948.
Es va casar el 1900 amb una cosina, la princesa (Lalla) Traki (morta el 1919) amb la que va tenir quatre fills:
- Príncep Salaheddine Bey (1902-1938)
- Príncep Mohammed Raouf Bey (1903-1977)
- Príncep Omar Bey (1904-1938)
- Princesa (Lalla) Farida (1911- )
En segones noces es va casar amb Lalla Zoubaida de la que es va divorciar aviat, i després amb un altra cosina, Lalla Habiba (1888-1969), de la que es va divoricar el 1942; la seva quarta i darrera esposa (agost de 1942) fou Lalla Arbiya (morta el 1974) que el va acompanyar a l'exili.
El va succeir el seu cosí Muhammad VIII al-Amin, fill de Muhammad VI al-Habib.
Bibliographie
- Roger Casmajor, L'action nationaliste en Tunisie. Du pacte fondamental de Mhamed Bey à la mort de Moncef Bey (diffusion restreinte)
- Charles Saumagne, Réflexion sur la réorganisation administrative du protectorat tunisien, éd. Centre d'histoire de Sciences Po, Paris, 1943
- El Mokhtar Bey, Les Beys de Tunis 1705-1957. Tunis, 2002.