Nacionalisme aragonès
El nacionalisme aragonès és un moviment polític que defensa que Aragó té història, idioma, lleis i cultura pròpies suficients per a tenir una major autonomia i fins i tot per a conformar una nació independent. Un dels símbols més emprats pel nacionalisme aragonès és l'estrelada aragonesa, formada per les quatre barres d'Aragó i una estrella vermella al mig.
Història
Des del principi del segle XVIII, en el qual Aragó va perdre definitivament la seva independència política, la sensació d'una unitat nacional era considerada vagament per la població aragonesa; no obstant això, en cap moment es deixen de tenir clares les característiques que configuren el territori i el poble aragonès, fruit de la continuïtat multisecular d'Aragó com a regne sobirà. Amb tot, no serà fins al segle XX (en 1919) quan començarà a albirar-se políticament una visió d'Aragó amb caràcter nacionalista, a través de les pàgines d El Ebro, la revista de la Unión Regionalista de Barcelona, que després passaria a dir-se Unión Aragonesista.
Aquesta publicació mostra com l'aragonesisme al principi giro al voltant del regeneracionisme espanyol de principis del segle XX per pura inèrcia intel·lectual, donant-se les característiques d'aquell moviment com l'especial èmfasi en la regionalització cultural, atribuir-li a la regió la condició de part privilegiada i essencial de Espanya, i dures crítiques contra el caciquisme.
En les dècades posteriors tant Gaspar Torrente com Julio Calvo Alfaro van aplaudir el cop d'estat de Miguel Primo de Rivera, esperant que el seu govern provoqués un ressorgiment de Aragó mitjançant un arrabassi del caciquisme. Durant la Segona República espanyola el aragonesismo manté l'en aquells dies vell discurs regeneracionista anticaciquil. A partir de llavors comença a emprar-se l'expressió nacionalitat en substitució de regió però sense qüestionar la nació espanyola, limitant-se a proposar la seva regeneració mitjançant el federalisme i la constitució política de les regions, amb clares influències del federalisme pimargallià, sorgint així Estado Aragonés.
La doctrina política aragonesista es mostra confusa i inconcreta, barrejant contínuament la concepció essencialista, natural i ahistòrica d'Aragó amb l'horitzó de regeneració de Espanya com unitat política accidental de naturalesa jurídica, fins i tot reivindicant en algunes ocasions el vell iberisme, prenent com patrons a imitar països com Alemanya o Estats Units. Cap subratllar com el nacionalisme aragonès és conscient de la dificultat d'emular els nacionalismes basc i català al mancar d'un element cultural diferenciador com era l'idioma (donat la reculada de l'aragonès al Pirineu), fonamentant per tant la seva ideologia en la història i la seva singularitat com regne medieval.
No obstant això, el nacionalisme aragonès actual tendeix a fomentar l'ús de l'idioma i a advocar per la seva oficialitat i els drets dels seus parlants. Durant els anys setanta també destacaren el Partit Socialista d'Aragó (PSA) i el Moviment Nacionalista Aragonès (MNA).
Discurs històric
El discurs històric del nacionalisme aragonès es fonamenta en la combinació bàsica de dues idealitzacions, d'una banda el del passat medieval del Regne d'Aragó, al com es considera capdavanter de les llibertats fonamentades en els furs i una societat avançada a la seva època pel seu caràcter democràtic, i per un altre, les reminiscències imperialistes basades en l'orgull pels territoris conquistats a la Mediterrània (Sardenya, Regne de les dues Sicílies, Neopàtria, etc.) per la Corona d'Aragó. Tot això en un context de comparança i competició amb els regnes veïns medievals i regions contemporànies, especialment amb Catalunya, i en menor mesura Castella.
A partir d'aquesta combinació el nacionalisme aragonès busseja en la història en recerca dels motius històrics de la decadència de la personalitat d'Aragó, recorrent la història des de l'edat contemporània fins a l'alta edat mitjana. En un primer lloc es mostra crític amb el liberalisme espanyol del segle XIX, al com consideren responsable del fracàs de la Restauració i del caciquisme, especialment per la seva falta de federalisme. Degut al fet que prèviament a la guerra de la independència Espanya ja era un regne unitari, el liberalisme no serveix com explicació de la pèrdua de les llibertats que considerava que li caracteritzava com poble, i seguint la línia d'altres nacionalismes hispànics, recorre a l'abolició dels furs per part de Felip V, considerant-lo el finiquitador de les llibertats constitucionals i democràtiques de l'antic Regne d'Aragó.
No obstant això la peculiaritat de l'ordenament jurídic de la Corona d'Aragó, en la guerra de la successió no es reflecteix una resistència ni oposició igual en tots els seus regnes a les tropes felipistes, especialment en comparació de Catalunya, la qual cosa es justifica mirant dos segles enrere a l'execució de Juan de Lanuza, Justícia d'Aragó, per ordre de Felip II, la qual cosa s'interpreta des de l'òptica del nacionalisme aragonès com una vexació prèvia a la personalitat d'Aragó la qual la deixa indefensa, castrada per a plantar cara al que succeiria dos-cents anys després. Per la qual cosa s'àmplia el ventall de causes de la decadència aragonesa anant, des dels Borbó (igual que el nacionalisme català) fins als Àustries (coincidint en aquest cas amb el nacionalisme espanyol). Les causes de la pèrdua de personalitat de Aragó, encara no queda històricament circumscrita del tot per al nacionalisme aragonès, per la qual cosa segueix rebuscant en la història, trobant la pèrdua de la grandesa de l'imperi mediterrani en la unió de les corones de Aragó i Castella, a principis del segle XV, la qual cosa considera que va relegar a Aragó a un paper secundari i d'estancament. Sent per tant el fonament de la decadència no la imposició d'una dinastia estrangera com fou la dels Austrias, sinó la pèrdua de pes d'una Corona d'Aragó federal i democràtica en favor de Corona de Castella centralista i absolutista, fets afavorits bàsicament pels Reis Catòlics.
Encara així, es busca el per què de la unió entre ambdues corones i se segueix remuntant en el passat, arribant fins al Compromís de Casp, acord que va donar com resultat que un membre la dinastia castellana dels Trastámara fos entronitzat com rei d'Aragó. Per la qual cosa el pacte d'unió entre ambdues corones que succeiria gairebé un segle després el nacionalisme aragonès no ho considera legítim ja que la Corona d'Aragó ja no era regnada per una dinastia pròpia veritable representant del poble, sinó per una forastera que servia a interessos aliens. Encara s'arriba més lluny en algunes ocasions en relació a la divisió entre el Regne d'Aragó i el Comtat de Barcelona en el si de la Corona d'Aragó que va fixar el rei Jaume I en el segle XIII, el qual segons el parer dels aragonesistes va beneficiar més als catalans, privant-los de la sortida al mar, sent per tant un nou greuge històric que condicionaria el desenvolupament de la personalitat d'Aragó. Tot el procés de recerca en la història de l'Aragó irredent i idealitzat, i la seva edat d'or, i les causes que la van fer sucumbir al final queda reduïda als segles XI i XII, època en la qual l'actual solar que ocupa Aragó encara no havia estat reconquerit per complet pels reis cristians. Arribant-se per tant a una situació constant de retrets a la història, laments per haver emprès el camí equivocat i haver deixat passar oportunitats històriques, és a dir, una insatisfacció per la història realment transcorreguda, pel que es reivindica restaurar un regne que mai va existir remetent-se a una mítica edat d'or on els furs van ser abans que el Rei.
En l'actualitat
El principal partit regionalista aragonès és el Partido Aragonés (PAR), que en els seus orígens es va definir com a regionalista per a posteriorment definir-se com nacionalista (febrer 1990). No obstant això després de l'arribada de Jose Angel Biel a la Presidència del Partit Aragonès (X congrés any 2000) es defineix com a "partit de centre de vocació regionalista". Aquest partit abasta un espai polític de centre-dreta.
En segon lloc figura la Chunta Aragonesista (CHA), partit de tradició aragonesista, i que abasta un espai polític de centre-esquerra. En tercer lloc figura Chobenalla Aragonesista, antigues joventuts de Chunta Aragonesista, expulsades del partit per la seva aposta independentista i rebuig a la Expo2008. Hom també pot destacar, amb menor importància, Iniciativa Aragonesa (INAR) i un reconstituït Estado Aragonés (EA).