Vés al contingut

Nam June Paik

De Viki.cat
Nam June Paik
P18
Pre-Bell-Man, estàtua davant Museum de la comunicació de Frankfurt
Q36279 ⧼Translate-taction-translate⧽
Q14819852 ⧼Translate-taction-translate⧽20 de juliol de 1932
Seül
Q4 ⧼Translate-taction-translate⧽29 de gener de 2006
Miami
Q231002 ⧼Translate-taction-translate⧽Sudcoreà
Q828812 ⧼Translate-taction-translate⧽Universitat de Tòquio
Q1914636 ⧼Translate-taction-translate⧽
Q735 ⧼Translate-taction-translate⧽videoart, fluxus, happening, música, escultura,
P135 ⧼Translate-taction-translate⧽art tecnològic, Fluxus
Q107292093 ⧼Translate-taction-translate⧽
Q193139 ⧼Translate-taction-translate⧽
  Q327245 ⧼Translate-taction-translate⧽ Q841654 ⧼Translate-taction-translate⧽

Nam June Paik (Seül, Corea del Sud, 20 de juliol de 1932 - Miami, 29 de gener de 2006) fou un videoartista sudcoreà. Va treballar amb diferents mitjans artístics, i és sobretot conegut per haver estat un dels pioners del videoart, del fluxus y happening. Paik també va ser conegut per fer robots amb televisions, construïts fent servir filferro i metall així com parts de ràdios i televisors.

Biografia

Va néixer a Seül, tenia quatre germans grans i un pare que treballava a la indústria tèxtil. De nen, va cursar estudis de piano clàssic. El 1950, Paik i la seva família van marxar de casa seva degut a la Guerra de Corea. Primer van marxar a Hong Kong, però després es van traslladar a Japó, per raons encara desconegudes. 6 anys més tard, el 1956, es va graduar a la Universitat de Tòquio, acabant els estudis d'Història de l'Art i Història de la música. La seva tèsis va tractar sobre Arnold Schönberg, un important compositor, teòric de la música i professor.

Un any després, el 1957, va marxar cap a Alemanya per continuar estudiant Història de la Música a la Universitat de Munic. Allà va conèixer els compositors Karlheinz Stockhausen i John Cage, així com als artistes conceptuals Joseph Beuys i Wolf Vostell. Amb ells, Paik es va interessar per l'art tecnològic. Paik va treballar amb Stockhausen i Cage en un estudi sobre la música electrònica realitzat a Colònia.

El 1961, Nam June Paik va començar a participar en el moviment artístic Neo-Dadà, conegut com a Fluxus, inspirat pel compositor John Cage i el seu ús de sons urbans, familiars i del dia a dia a la seva música. Va participar al ler Festival Fluxus de Wiesbaden, on va coneixer en George Maciunas i Wolf Vostell. Més endavant, va fer el seu gran debut a l'exhibició coneguda com a "Exposition of Music-Electronic Television", on va posar televisions per tot arreu i va fer servir plaques magnètiques per distorsionar les seves imatges.

El 1964, Paik va marxar cap a Nova York, on va començar a treballar amb Charlotte Moorman, combinant vídeo i música en performances. En la seva obra "TV Cello", dues televisions una a sobre de l'altre imitant un cello real. Quan Moorman passava el seu arc sobre aquest nou tipus de "cello", imatges de ella o d'altres músics tocant apareixien a les pantalles. Amb ella fa un petit viatge al Japó, on coneix Shuya Abe. En aquest temps va construir el seu robot Abe-Paik.

El 1965, Sony va introduir la càmera Portapak. Amb ella, Paik va poder moure's i enregistrar coses, ja que era el primer enregistrador-gravador portàtil d'àudio i vídeo. Des de llavors, Paik es va convertir en una celebritat internacional, conegut per la seva creativitat i per les seves obres.

En un incident que va passar el 1967, Charlotte Moorman va ser arrestada per despullar-se mentre feien una performance de Nam June Paik titulada, "Opera Sextronique". Dos anys després, el 1969, van fer la performance "TV Bra for Living Sculpture", on Charlotte portava uns sostenidors amb petites pantalles de televisió sobre els seus pits. En un altre treball, una estàtua de budda es mira a sí mateixa en un circuit tancat de televisió.

L'any 1996, Nam June Paik va tenir un accident que el va deixar parcialment paralític. Nam June Paik va morir el 29 de gener de 2006, a Miami, degut a causes naturals.

Obres i performances destacades

  • 1965: "Café Gogo" a Nova York, amb la seva SonyPortapak. Participa al Festival d'avantguarda de Nova York.
  • 1971: Concert per violoncel i imatges amb C. Moorman.
  • 1972: Waiting for Commercials
  • 1973: Global Groove
  • 1988: Créació del robot Olympe de Gouges, àmb l'ocasió del bicentenari de la Revolució Francesa.
  • 1993: The Misfits - 30 Years of Fluxus
  • 1995: Wright Brothers[1]

Exposicions Rellevants

  • 1967: Exposició a la Howard Wise Gallery de Nova York.
  • 1968: Électronic Art II, Galeria Bonino de Nova York.
  • 1969: T.V. as a creative medium, Howard Wise Gallery de Nova York.
  • 1970: Happening Fluxus, a la Kunstverein de Colònia.
  • 1976: Fish flies in the sky, Galeria Bonino de Nova York.
  • 1977: Retrospectiva al Stedelijk Museum d'Amsterdam.
  • 1978: Retrospectiva al Museu d'Art Modern de París.
  • 1982: Retrospectiva Whitney Museum de Nova York
  • 1983: Instal·lació tricolorvidéo (300 monitors), Centre Pompidou, París.

Premis i reconeixements

  • 1982: Premi especial del Festival de videoart de Locarno.
  • 2001: Lifetime Achievement in Contemporary Sculpture Award, International Sculpture Center[2]

Referències

  1. ↑ Ribas Tur, Antoni «Subhastes, col·leccionistes i plataformes: notes sobre videoart». Bonart [Girona], núm. 115, 5-2009, p.40-43. ISSN: 1885-4389.
  2. ↑ Lifetime Achievement in Contemporary Sculpture Award

Enllaços externs