Nazisme i música

Nazisme i la música (Alemanya, 1933 – 1934)

La crisi en què es trobava sumida Alemanya des del final de la Primera Guerra Mundial, esclatà el 1933 amb l'ascensió d'Adolf Hitler al poder. A partir d'aquest moment s'inicià una persecució ferotge contra els artistes jueus, d'avantguarda i de ideologia progressista.

1933, Persecució contra Schönberg

El 30 de maig, Arnold Schönberg es expulsat de l'Acadèmia Prussiana de les Arts de Berlín, de la que era membre. La raó que invoquen les noves autoritats alemanyes és llur judaisme i el caràcter de la seva creació musical, d'una estil “antialemany” i ultra modern, aliè a la gran tradició musical del país. Schönberg, que es considerava a si mateix alemany en cos i ànima, i que inclòs havia arribat a pensar que amb el dodecafonisme havia garantit la supremacia de la música alemanya durant les futures dècades, reforça llurs llaços amb la comunitat jueva, que havia abandonat en la seva joventut, i s'exilia als Estats Units. Els seus alumnes Alban Berg i Anton von Webern també sofriran les conseqüències del regim. Malgrat que ambdós són de “raça ària”, la música de l'un i l'altre es prohibeix. Malgrat tot, Erich Kleiber dirigeix el 30 de novembre, a Berlín, la “Suite “Lulú” de Berg, darrera del qual dimiteix dels seu lloc en l'Òpera com a protesta davant la política cultural.

1933, Weill i Brecht, camí de l'exili

Davant l'actitud del regim polític que regeix Alemanya, Bertol Brecht i Kurt Weill es veuen obligats a exiliar-se, com tants d'altres dels seus compatriotes. El primer té de d'abandonar el país pel seu decidit compromís amb l'esquerra; el segon, per la seva condició de jueu i per compondre una música dissonant i moderna, “vulgar i proletària” a judici dels jerarques nazis. Ambdós havien sofert ja les amenaces dels grups d'extrema dreta en les estrenes de L'òpera dels quatre diners i Grandesa i decadència de la ciutat de Mahagonny. Els dos s'encaminen envers París amb el propòsit de seguir des d'allí a els Estats Units. En la capital francesa veu la llum el seu últim treball en comú: el ballet cantat Els set pecats capitals. Una curiosa i, sinistra anècdota il·lustra a la perfecció el turbulent ambient polític del moment: durant una de les representacions, el cèlebre compositor francès Florence Schmitt puja a l'escenari i crida “¡Viva Hitler!”. El públic refusa i aplaudeix Schmitt a parts iguales.

1933, última col·laboració entre Hofmannsthal i Strauss

L'1 de juliol, l'Òpera de Dresden acull l'estrena d'una nova òpera de Richard Strauss: Arabella. La presentació té un cert sabor pòstum, ja que l'obra constitueix l'últim treball de l'equip integrat pel compositor i el poeta i dramaturg Hug von Hofmannsthal, mort el 1929. A Arabella, Strauss torna la mirada envers la seva obra El cavaller de la rosa, i crea una música melangiosa i nostàlgica, reflex de l'enyor de tota una època, d'una concepció de la vida i l'art que els nous temps semblen refusar. Tal vegada per aquesta raó el madur músic expressà al principi llur recolzament al regim nacionalsocialista, en la creença de què era l'únic que podia restablir la gran tradició romàntica alemanya. El desengany no trigaria en manifestar-se amb gran violència.

1934, Caos en lloc de música

Amb l'estrena de llur òpera Lady Macbeth de Msensk, el 22 de gener en el Petit Teatre de Leningrad (avui Sant Petersburg), i la seva presentació dos dies més tard en el Teatre Stanislvski de Moscou, Dmitri Xostakóvitx viu un dels més grans triomfs com a compositor, Des de La dama de piques de Txaikovski –assenyala la crítica -, mai la música russa havia produït una obra de tal profunditat i efecte. El públic comparteix aquest entusiasme i abarrota les sales durant pràcticament dos anys, fins què, el 1936, Josef Stalin decideix assistir a una representació a Moscou. La reacció que l'òpera provoca en el dictador adquireix forma en un editorial anònim del diari Pravda, titulat Caos en lloc de música, en el qual es denuncia el caràcter antipopular, burges i formalista de la partitura. Aquesta desapareix immediatament del cartell. És l'inici d'una etapa caracteritzada pels continus conflictes del compositor amb el regim soviètic.

Referències

• Tom núm., 3 d'Auditorium, pàgs. 222-223 de Cinco Siglos de Música Inmortal. Editorial Planeta