Nietzscheanisme francès
El nietzscheanisme francès és un mètode de lectura de Friedrich Nietzsche -i sovint de Heidegger- que prescindeix dels aspectes racistes, antisemites i conservadors de la filosofia nietzscheana i considera els conceptes de voluntat de poder, gran política i moral de senyors, només com a metàfores des d’un punt de vista existencialista i simbòlic.
Com a mètode de lectura aparegué durant la dècada de 1950 entre filòsofs que havien tingut simpaties pel nazisme o que eren directament col·laboracionistes com Paul de Man, Emil Cioran, Jean Beaufret, Frederic de Towarnicki o Pierre Klossowski. Després de Maig del 68, aquesta posició fou adoptada, com a mostra de rebuig al pensament de Jean-Paul Sartre, per Michel Foucault, Jacques Derrida i Gilles Deleuze, que convertiren Nietzsche en una alternativa radical al marxisme.
El nietzscheanisme francès és un dels ingredients bàsics del que a partir de François Cusset s'anomena French Theory[1], que posa l'accent en el biopoder i les micropolítiques.
A Espanya el nietzscheanisme francès ha estat divulgat per Josep Ramoneda i Miguel Morey i per Fernando Savater.
