Normes del Puig

Les Normes del Puig són unes normes ortogràfiques elaborades el 1979 per la Secció de Llengua i Lliteratura (sic) de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana per al valencià, entés com a una llengua independent del català, segons els seus defensors. Van ser presentades en un acte celebrat el 7 de març de 1981 en el municipi valencià del Puig.

Tenen, per tant, un esperit rupturista i cap intenció de crear una normativa comuna per a la totalitat dels parlants de la llengua. També s'ha de comptar que la normativització fabriana de la llengua catalana adoptada per l'IEC sol prioritzar les formes del català central i això ha creat cert descontent en aquells que pensen que moltes formes valencianes no hi són suficientment representades. Encara que molts dels descontents tampoc estan satisfets amb les recents modificacions de l'AVL.

Hi ha hagut diferents versions de les Normes, la diferència entre les qual rau principalment en l'accentuació. En la primera etapa (1979-1981) hi havia accents amb un sistema diferent al de les Normes de Castelló o IEC. Fou en la segona etapa (1981-2003) quan s'optà per eliminar-los, tret dels diacrítics. I va ser durant aquesta època que les normes gaudirien de més difusió social. Per exemple, a finals de la dècada de 1990 el diari Las Provincias va distribuir vora 30.000 exemplars del Diccionari de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana editats per l'Ajuntament de València). O durant el període 1981-2003, dels 3.618 registres en el ISBN com "en valencià", 563 ho van ser en les Normes del Puig. (Si bé cal notar que la majoria de les obres publicades a València en la nostra llengua són catalogades com a "català" en els registres del ISBN, de manera que la dstància és més gran que la que es desprèn d'aquesta estadística.

Finalment, el juliol de 2003 es van reintroduir els accents gràfics, segons una normativa molt semblant a la unitarista. Aquesta reforma ha estat vista amb recel per certs sectors del secessionisme, per l'acotament que suposa a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Així que, si bé les institucions més importants del blaverisme, com ara Lo Rat Penat o el partit polític Unió Valenciana, han acceptat els esmentats canvis, altres grups més extremistes no ho han fet. De manera que actualment conviuen dues versions de les normes, la que admet només accents diacrítics i la que accepta una normativa d'accentuació gràfica molt similar a la de l'IEC.

Les diferències amb les normes oficials de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (basades en les Normes de Castelló i l'IEC) no comporten una disminució de la comprensió, de manera que un text escrit segons les Normes del Puig és totalment comprensible per qualsevol catalanoparlant que no les haja estudiades. De fet, els robots amb algorismes classificadors de pàgines web segons l'idioma, que estan basats íntegrament en les normatives de l'Institut d'Estudis Catalans, com ara els de Google, classifiquen els texts escrits amb les Normes del Puig com a texts en llengua catalana. No obstant això, també ocorre que nombrosos correctors ortogràfics de català, aplicats a texts en valencià, assenyalen de forma incorrecta errades que no són tals, no ja als escrits segons les Normes del Puig, sinó fins i tot als realitzats seguint correctament la normativa de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.

És interesant comparar quina seria la transcripció d'un mateix text (extret a l'atzar del web de la RACV) en les dues normatives per veure'n la diferència:

Normes del Puig (actuals)	Català normatiu (variant valenciana, AVL)	Catala normatiu (central, IEC)
L’única denominació que els valencians hem acceptat com a sinònima de llengua valenciana, en un context poètic o romàntic durant els sigles XIX i XX, és la de llengua llemosina, utilisada en molts casos com a sinònim de llengua antiga, llengua clàssica o dels nostres antepassats. L’explicació està en la consciència, més o manco clara, que entre una èlit cultural valenciana es tenia de pertànyer el valencià a un diasistema llingüístic superior occitanorromànic. Aixina és, el valencià, la llengua valenciana no únicament està directament emparentada en el català i el mallorquí, com el nacionalisme català vol fer vore, sino també en el llenguadocià, el provençal, el llemosí… pero la valenciana és l’única que dins del diasistema tingué un Sigle d’Or, el sigle XV, en una producció lliterària quantiosa i d’un reconegut prestigi mundial, de manera que el valencià marcà la norma llingüística a seguir per tot el diasistema, norma que el català acceptà tant a nivell oral com a escrit fins a la moderna proposta ortogràfica i gramatical de l'ingenier català Pompeu Fabra que, encara que adaptant-la al català modern de Barcelona o barceloní, seguix sent en gran part la valenciana del sigle XV, d'ací l'abisme entre el català parlat i escrit i la proximitat entre el valencià parlat i escrit. Este Sigle d'Or valencià també consolidà per a sempre la denominació llengua valenciana.	L’única denominació que els valencians hem acceptat com a sinònima de llengua valenciana, en un context poètic o romàntic durant els segles XIX i XX, és la de llengua llemosina, utilitzada en molts casos com a sinònim de llengua antiga, llengua clàssica o dels nostres avantpassats. L’explicació està en la consciència, més o manco [popular per menys] clara, que entre una elit cultural valenciana es tenia de pertànyer el valencià a un diasistema lingüístic superior occitano-romànic. Així és, el valencià, la llengua valenciana no únicament està directament emparentada amb el català i el mallorquí, com el nacionalisme català vol fer vore, sinó també amb el llenguadocià, el provençal, el llemosí… però la valenciana és l’única que dins del diasistema tingué un Segle d’Or, el segle XV, amb una producció literària quantiosa i d’un reconegut prestigi mundial, de manera que el valencià marcà la norma lingüística a seguir per tot el diasistema, norma que el català acceptà tant a nivell oral com escrit fins a la moderna proposta ortogràfica i gramatical de l'enginyer català Pompeu Fabra que, encara que adaptant-la al català modern de Barcelona o barceloní, seguix sent en gran part la valenciana del segle XV, d'ací l'abisme entre el català parlat i escrit i la proximitat entre el valencià parlat i escrit. Este Segle d'Or valencià també consolidà per a sempre la denominació llengua valenciana.	L’única denominació que els valencians hem acceptat com a sinònima de llengua valenciana, en un context poètic o romàntic durant els segles XIX i XX, és la de llengua llemosina, utilitzada en molts casos com a sinònim de llengua antiga, llengua clàssica o dels nostres avantpassats. L’explicació està en la consciència, més o menys clara, que entre una elit cultural valenciana es tenia de pertànyer el valencià a un diasistema lingüístic superior occitano-romànic. Així és, el valencià, la llengua valenciana no únicament està directament emparentada amb el català i el mallorquí, com el nacionalisme català vol fer veure, sinó també amb el llenguadocià, el provençal, el llemosí… però la valenciana és l’única que dins del diasistema tingué un Segle d’Or, el segle XV, amb una producció literària quantiosa i d’un reconegut prestigi mundial, de manera que el valencià marcà la norma lingüística a seguir per tot el diasistema, norma que el català acceptà tant a nivell oral com escrit fins a la moderna proposta ortogràfica i gramatical de l'enginyer català Pompeu Fabra que, encara que adaptant-la al català modern de Barcelona o barceloní, segueix sent en gran part la valenciana del segle XV, d'ací l'abisme entre el català parlat i escrit i la proximitat entre el valencià parlat i escrit. Aquest Segle d'Or valencià també consolidà per a sempre la denominació llengua valenciana.

El resultat és que de 224 paraules que té el fragment, només hi ha divergències en 12 paraules (17 comptant les repetides) entre les Normes del Puig i de l'AVL, de les quals la majoria o són totalment anecdòtiques (com occitanorromànica per occitano-romànica),o no tenen res a veure amb la pretesa oposició català-valencià: com utlisada per utilitzada (la pronúncia -isar és la més comuna arreu del domini lingüístic), llingüístic per lingüístic (palatalització típica del llenguatge popular arreu), sigle per segle, sino per sinó, pero per però, etc. Fins i tot amb les normes catalanes més unitaristes possibles, la diferència és mínima.

Principals característiques de l'ortografia de les Normes del Puig

Freqüentment, les Normes del Puig han siguit criticades per basar-se massa en l'apitxat, o parlar de l'Horta de València, i marginar a la resta de parles valencianes. No obstant això, les característiques fonètiques de l'apitxat, consistents en la desaparició de:

• la v labiodental /v/ (substituïda per la b bilabial /b/);
• la s sonora /z/ (substituïda per la s sorda /s/);
• la palatal africada sonora /dʒ/ (substituïda per la palatal africada sorda /tʃ/),

no són tingudes en compte per les Normes del Puig, que en mantenen la distinció ortogràfica.

Les principals diferències ortogràfiques entre les Normes del Puig i les Normes de Castelló són:

• Simplificació, en les Normes del Puig, respecte de la normativa oficial i de la llengua clàssica, de la representació gràfica del so palatal africat sonor /dʒ/, grafiat sempre com a g o j; eliminant per tant els dígrafs tg, tj de les Normes de Castelló (com els de metge, platja), que en valencià general es pronuncien igual que les g, j simples (com veges, pujar):

• Normes del Puig: veges, pujar, majestat, orige, marge, franja, jove, gerani, però també mege, plaja, formage, desijar.
• Normes de Castelló: veges, pujar, majestat, origen, marge, franja, jove, gerani, però metge, platja, formatge, desitjar.

• Adaptació més estreta de l'ortografia, en les Normes del Puig, a la pronunciació valenciana, tant de l'apitxat com de la resta de varietats valencianes (i del català occidental, en general) de la palatal fricativa sorda /ʃ/ i la palatal africada sorda /tʃ/, 1que el sistema de les Normes de Castelló. Cal notar que la normativització fabriana de "tx" i "x" parteix de la fonètica catalana oriental. Així, es anté el dígraf ch, que ja apareixia a l'època clàssica, en tots els casos en què es pronuncia /tʃ/, i s'elimina el dígraf tx, també clàssic, de les Normes de Castelló. La lletra x es pronuncia sempre palatal fricativa sorda /ʃ/, a diferència de les Normes de Castelló, on representa també el so /tʃ/.

A principi de paraula:

• Normes del Puig: Xàtiva, Xeresa, xarop, xaloc, xenofòbia, pronunciades amb /ʃ/, però chiquet, choc (diferent de joc per als no apitxats), chulla, charrar, Chirivella, checoslovac, Chechènia, pronunciades amb /tʃ/.
• Normes de Castelló: Xàtiva, Xeresa, xarop, xaloc, xenofòbia, però també xiquet, xoc, xulla, xarrar (o xerrar), Xirivella, tot i pronunciar-se /tʃ/, i en canvi, txecoslovac, Txetxènia.

A meitat de paraula:

• Normes del Puig: caixa, patixes, meréixer, pronunciades amb /ʃ/, però pancha, archiu, coche, brocha, cliché, naucher pronunciades totes amb /tʃ/.
• Normes de Castelló: caixa, patixes (o pateixes), meréixer, però també panxa, arxiu, tot i pronunciar-se /tʃ/, i si bé es distingeix la /tʃ/ a cotxe, brotxa, no a clixé, nauxer.

A final de paraula:

• Normes del Puig: Puig, maig, mig, despaig, Elig, Barig, pronunciades totes amb /tʃ/.
• Normes de Castelló: Puig, maig, mig, però despatx, Elx, Barx.

• Manteniment, segons la tradició ortogràfica fins a principis del segle XX i la pronunciació, de les oclusives finals /t/, /k/, /p/ representades sempre per t, c, p, sense la distinció moderna (entre t i d; c i g; i p i b, respectivament) adoptada, per raons etimològiques, per Pompeu Fabra i les Normes de Castelló per a l'idioma escrit, però que no es veu reflectida en el parlat:

So /t/:

• Normes del Puig: pot, buit, salut, nebot, sòrt, i també sort, fret, vert, almut, Davit, Madrit, Bellreguart.
• Normes de Castelló: pot, buit, salut, nebot, sort, però sord, fred, verd, almud, David, Madrid, Bellreguard.

So /p/:

• Normes del Puig: cap, llop, sap, rep, colp, serp, camp, aljup, Alfarp, verp, àrap
• Normes de Castelló: cap, llop, sap, rep, colp, serp, camp, però aljub, Alfarb, verb, àrab.

So /k/:

• Normes del Puig: amic, dic, sec, prec, groc, foc, fanc, sanc, amarc, pròlec, castic. Es manté a final de paraula l'antic dígraf ch, pronunciat /k/, amb el qual s'escrivien fins al segle XX les esmentades paraules (ortografia antiga: prech, foch, fanch, sanch, etc.), però sols per a cognoms i topònims (per tant, Albuixech, Benlloch, Alfinach, Torre d'En Doménech, March, Bosch, Alborch, Albiach).
• Normes de Castelló: amic, dic, sec, prec, groc, foc, però fang, amarg, pròleg, càstig (o castic), amb l'eliminació coherent de l'antic dígraf ch també en la toponímia (Albuixec, Bell-lloc, Alfinac, Torre d'En Doménec) i amb tendència a eliminar-se, encara que continua sent tolerat, en els cognoms.

• Manteniment de la representació de la i consonàntica /j/ com a y; així com a final de paraula, sols en topònims i "per tradició", de la vocal i final de diftong, seguint-se parcialment la tradició ortogràfica fins a principis del segle XX, que feia un ús molt més generalitzat de la y. Les Normes de Castelló representen els esmentats casos amb i, tret de certes paraules, en què per etimologia es representen amb j.

• Normes del Puig: yo, ya, proyecte, epopeya, feya, yaya, joya, Alboraya, Alcoy, Llombay, però rei, comboi.
• Normes de Castelló: jo, ja, projecte, però epopeia, feia, iaia, joia, Alboraia, Alcoi, Llombai, rei, comboi.

• L'ortografia de la s sorda /s/ (s, ss, c, ç segons etimologia) i la s sonora /z/ (s, z segons etimologia) és similar en ambdues ortografies, amb algunes particularitats:

• Les Normes del Puig prescriuen, com en les primeres Normes de Castelló, l'ús de s en el sufix -isar i derivats: organisar, castellanisació, normalisat, i mantenen l'ús del dígraf tz només en certes paraules en què és pronunciat com a tal en valencià (dotze, setze, l'Atzúvia), en oposició a organitzar, castellanització, normalitzat, segons la normativa oficial de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.
• Certes paraules amb s sorda, representada amb ss en les Normes de Castelló, es representen amb ç o c en les Normes del Puig: en paraules com ara engatuçar, escabuçó, o els sufixos -aç, -iç, -uç (grandaç, manaça, canyiç, pobruç, gentuça, menjuça, pastiç, hortaliça).

• Les Normes del Puig reflecteixen en l'escriptura la pronunciació palatal valenciana del grup -xc (vixca, servixca, peixcar, naixc, creixquen), permesa per les inicials Normes de Castelló, però que modernament es transcriu sempre com a -sc (visca, servisca, pescar, nasc, cresquen), segons propugna l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.

• L'ús de la h muda, la distinció c-q (cuina, quatre) i la distinció b-v (cavall, biga), és també semblant en ambdues ortografies. En el cas de la h, en contrast amb la tradició ortogràfica: "rahó, vehí", etc.

• Després de la reforma de juliol del 2003, les regles d'acentuació gràfica són iguals en ambdues ortografies, tret de les paraules agudes acabades en -in (com roïn), que no s'accentuen en Normes del Puig, i els accents diacrítics, presentant-se més casos d'accentuació diacrítica en les Normes del Puig, així com certes diferències (com dòna/dona, còbra/cobra, dèu/Deu). Quant a la diferenciació gràfica entre vocals obertes i tancades, les Normes del Puig segueixen estrictament el sistema vocàlic del valencià, accentuant de forma tancada, no sols paraules com ara café, séquia, francés, depén, pésol, que les Normes de Castelló també accepten (encara que alguns dels seus usuaris les accentuen de forma oberta: cafè, sèquia, francès, depèn, pèsol seguint el vocalisme del català oriental), sinó també Valéncia, qué, série o época, que les Normes de Castelló obliguen a accentuar gràficament de forma oberta, tot i pronunciar-se tancades, a fi d'evitar discrepàncies entre les diverses varietats.

• Les Normes del Puig eliminen els dígrafs clàssics l·l, tl, tll, tm i tn, així com el grup de lletres -mpt-. Així, s'escriu sílaba, aquarela, alicient, guala, mole, billet, semana, cona, conte, redenció, en lloc de síl·laba, aquarel·la, al·licient, guatla (o guatlla), motle (o motlle), bitllet, setmana, cotna, compte, redempció segons les Normes de Castelló.

• Les Normes del Puig mantenen l'escriptura de la -d- intervocàlica en paraules com vesprada, mocador, acabades, pesadet, encara que en propugnen la no pronunciació en tot moment, segons ocorre en tot el valencià, a excepció de part del Maestrat. Certs sectors més radicals postulen directament la no escriptura de l'esmentada d (vesprà, mocaor, acabaes, pesaet), però açò no s'ha acceptat de moment per la Real Acadèmia de Cultura Valenciana.

Doctrina gramatical associada a les Normes del Puig

L'ortografia de les Normes del Puig ha generat de forma paral·lela una doctrina morfològica, gramatical i lèxica que prioritza per complet i de forma exclusiva les formes tradicionals valencianes, especialment les del valencià del segle XIX. Les qüestions més destacables que s'estableixen com a norma d'ús són:

• el lo neutre en tots els casos,
• l'ús en certs contexts de l'article clàssic lo, los (per lo matí, tots los dies, en lo món, etc.) que segueix tenint una vitalitat variable en el valencià segons zones i grups d'edat. Aquest article és d'ús generalitzat en el català nord-occidental, incloent el tortosí o valencià de transició, i com a tal està acceptat per l'IEC. Per ser el propi de la llengua clàssica, durant el procés d'elaboració de la normativa fabriana es va discutir si caldria adoptar-lo com a general, en substitució de "el, els", cosa que Pompeu Fabra va acabar rebutjant, com també fan les Normes del Puig.
• l'ús més frequent, en una tendència arcaitzant, dels possessius àtons (mon/ma, ton/ta, etc.), alternant amb meu/meua, teu/teua, etc.
• l'ús de la preposició ad davant d'articles i demostratius que comencen per vocal (dona-li-ho ad ell, ad aquell home, per ad això no fea falta que vinguérem, etc.)
• l'ús de atre, nosatres i vosatres (que també era admés per les originàries Normes de Castelló), en lloc de altre, nosaltres i vosaltres (que són els clàssics).
• l'ús exclusiu dels plurals tradicionals valencians, que concorden amb els de la llengua antiga: hòmens, jóvens, màrgens, ràvens, boscs, gusts, texts, que són també normatius en les Normes de Castelló juntament amb les formes més modernes homes, joves, raves, boscos, gustos, textos.
• l'ús de la preposició en segons el valencià oral, fins i tot davant de topònims, com ja es practicava en la llengua antiga (Vixc en Valéncia), i també amb el signifcat de amb (Llava't en eixe sabó); usant alternativament la preposició clàssica ab (no amb) només en certs contextos, per a evitar confusions.
• l'ús de la flexió verbal valenciana més popular o dialectal, considerada incorrecta en la normativa oficial, com és el cas dels gerundis en -guent (correguent, escriguent), i rebuig de les formes que tingueren vitalitat en valencià antic, i modernament sols en tenen en alguns casos i en certes parles, com tenir, venir o veure, o els pretèrits imperfets de subjuntiu en -às, -és, -ís. Es rebutgen també les desinències en -i del subjuntiu que ha adoptat el català normatiu modern, però que són desconegudes en el valencià antic i modern, així com els increments incoatius amb -e (existeixi o existesca; s'accepta existixca en exclusiva).
• es rebutgen certes paraules que tingueren un ús variable en valencià parlat fins als segles XVII-XVIII (com els demostratius reforçats aquest, aqueix, certs adverbis, preposicions i conjuncions com doncs, aleshores, malgrat o tanmateix) i es prioritzen unes altres, encara vives (sobretot en persones d'edat i certes parles valencianes) com manco, a rant de, ausades, mitan, més aïna, mentrimentres, etc.
• es rebutgen formes alienes a la tradició lingüística valenciana, però popularitzades recentment per l'ensenyament i els mitjans de comunicació, com ara néixer (per nàixer), treure (per traure), pop (per polp), cargol (per caragol) o difoses gràcies a la pèrdua de la corresponent paraula valenciana tradicional per castellanització: fraula per maduixa, fardeta per esquirol, galfí per dofí, renoc per gripau, primavera d'hivern per tardor, palometa per papallona), etc.
• es propugna l'ús exclusiu de variants com servici, defendre, huit, dèsset, díhuit, hui, avant, arrere, etc. que ja existien en l'època clàssica, refusant altres variants que caigueren en desús i han tornat a popularitzar-se recentment, per ser les que ha mantingut vives el català central. Es prioritza per complet el vocabulari tradicional valencià (eixir, granera, rabosa, chiquet, menut, etc.) davant d'altres paraules que la normativa oficial considera "sinònims", i que la Real Acadèmia de Cultura Valenciana qualifica de "catalanismes".

Acostament de postures entre les Normes de del Puig (normativa secessionista) i les Normes de Castelló (normativa unitarista)

De la mateixa manera que el valencianisme polític ha intentat un acostament de postures en els últims temps (tercerviisme), el valencianisme lingüístic ha fet el mateix. En els últims anys, tant la RACV (normativa secessionista) com l'AVL (normativa unitarista) han fet una sèrie de modificacions en ambdues normatives que n'han reduït al mínim les diferències, fins al punt que, com demostra l'exemple de més amunt, cal llegir un fragment extens per saber si un text està escrit en una o altra normativa.

L'Acadèmia Valenciana de la Llengua, mitjançant la publicació el 2006 de la Gramàtica Normativa Valenciana i el Diccionari Ortogràfic i de Pronunciació del Valencià, no ha acceptat cap de les variants ortogràfiques de les Normes del Puig, però sí alguns dels usos gramaticals i lèxics més significatius, donant fins i tot preferència a alguns d'ells (com l'ús de este, eixe front a aquest, aqueix; dos tant per al masculí com per al femení; mentres front a mentre; o mitat front a meitat). Fins i tot s'han acceptat les formes bellea, pobrea, riquea, etc. (ja existents en la llengua clàssica, però no acceptades fins ara per la normativa oficial) juntament amb bellesa, pobresa, riquesa; o l'ús de la variació masculí-femení en el sufix -iste/-ista, així com una gran quantitat de vocabulari no acceptat en diccionaris normatius anteriors. Les esmentades "concessions" han mogut a alguns sectors culturals i del professorat, partidaris de la unitat de la llengua, a acusar l'Acadèmia Valenciana de la Llengua de "promoure la disgregació de la llengua" (diari Levante-EMV 14/12/2006). Alguns unitaristes arriben a considerar l'AVL blavera.

De l'altra banda, la RACV ha adoptat un sistema d'accentuació molt semblant al de l'AVL o l'IEC, que ha provocat el rebuig del secessionistes més militant, que ara acusa la RACV de catalanista.

Ús

Els organismes oficials del País Valencià (incloent-hi ajuntaments i la pròpia Generalitat Valenciana), així com les universitats, la majoria d'editorials i altres organismes culturals, han utilitzat sempre en els seus escrits les Normes de Castelló, unitaristes respecte el Català. Els pocs intents d'utilització de qualsevol normativa que no fóra la de Castelló per part d'ajuntaments valencians han estat avortats pel Tribunal Suprem arran de la Sentència de Benifaió. La immensa majoria de valencians que escriuen en la seua llengua ho fan seguint aquestes normes, que són les popularitzades per l'ensenyament i els mitjans de comunicació.

L'ús de les Normes del Puig és molt minoritària. Només es van fer un cert lloc en organismes com ara la Junta Central Fallera, si bé darrerament el seu ús ha decaigut. Sobretot des de la creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua en 1998, que fet que va dotar d'oficialitat plena a les Normes de Castelló, moltes de les entitats que utilitzaven les normes secessionistes adoptaren la normativa oficial.

Hui en dia les Normes del Puig, en les seues diferents formes, encara són utilitzades en diferents publicacions (bàsicament lligades a les organitzacions Lo Rat Penat i Real Acadèmia de Cultura Valenciana, propulsors de les mateixes), així com també en diverses pàgines web.

Vegeu també

• Blaverisme

Enllaços externs

• Normes del Puig
• Diccionari castellà-valencià i valencià-castellà segons les Normes del Puig
• Tradició lliterària, identitat i model de llengua pròpia en Valéncia, Àngel V. Calpe, acadèmic de l'AVL Defensa del paper jugat per les Normes del Puig en la normativització del valencià.