Vés al contingut

Palau dels Arquebisbes de Narbona

{{#coordinates:43 | 11 | 2 | N | 3 | 0 | 14 | E | type:landmark | primary|name= }}Error de l'expressió: Operador < inesperat

Palau dels Arquebisbes: en primer terme, a l'esquerra, la torre de Gil Aicelin, l'ajuntament (coronat pel rellotge), la torre de Sant Marçal, l'arc que l'uneix a la torre de la Madalena (més baixa) i el Palau Vell (més baix encara). La catedral queda enretirada respecte a aquesta línia de façana i només se'n veu un dels contraforts de l'absis.

El Palau dels Arquebisbes de Narbona és un conjunt monumental format pel Palau Vell, les torres de la Magdalena i Sant Marçal, el Palau Nou i la Catedral de Sant Just i Sant Pastor. Formen un complex arquitectònic excepcional, amb mostres d'arquitectura carolíngia, romànica, gòtica i renaixentista.

Vistos des de la plaça de l'ajuntament (place de l'Hotel de la Ville), de dreta a esquerra se situen:

  • La catedral.
  • El Palau Vell (d'època romànica).
  • La torre de Sant Marçal, del segle XIV. L'entrada de la torre té una àncora que simbolitza els drets feudals de l'arquebisbe sobre la navegació al litoral.
  • Ea torre de la Magdalena, lligada per un arc amb la de Sant Marçal.
  • El Palau Nou, d'època gòtica, que queda darrera de l'Ajuntament.
  • La Casa de la Vila o Ajuntament, construït entre 1846 i 1852 per Eugène Viollet-le-Duc, en estil trobadoresc.
  • La torre de Gil Aicelin, anomenada així pel bisbe que la va construir amb la intenció d'afirmar el poder episcopal davant dels vescomtes de Narbona, instal·lats a l'altre costat de la plaça. La torre té una altura de 40 metres i fou edificada entre 1290 i 1311 sobre les restes de la muralla romana.[1]

Dins el conjunt hi ha instal·lat el Museu Arqueològic de Narbona (al Palau Vell) i el Museu d'Art i Història de Narbona (al Palau Nou).[2] El conjunt va esdevenir bé nacional amb la Revolució i va ser comprat per la vila als arquebisbes el 1840.

Referències

  1. ↑ Languedoc Roussillon, dins la sèrie Le Guide Vert. Paris, 2007. Ed. Michelin. (francès)
  2. ↑ Languedoc Roussillon, dins la sèrie Guides Bleus. Paris, 2005. Ed. Hachette. ISBN 2-01-240250-X (francès)