Parsua
Parsua, Parsuah, Parshua o Parsuash és un territori que apareix esmentat als texts assiris des del segle IX aC. Els estudis recents localitzen aquest territori a la comarca de la moderna Kirmanshah al Iran occidental. No s'ha de confondre amb Parsuwash, que apareix també sota els noms Parsumash, Parsamish, Parsuash, Parsuah o Parsa, i que estava molt més al sud (el modern Fars). Parsua tenia al sud el país de Namri i a l'est el Misu (Misianda)
Salmanassar III esmenta una campanya empresa a Parsua o Parsuah, el país dels perses en l'any 16 del seu regnat (845/844) aC. Aquesta fou la seva segona expedició a Zamua i Namri. A Namri governava un príncep de nom Marduk-shum-udanmiiq, d'origen babiloni, que fou expulsat pels assiris i un príncep local del districte de Bit-Khamban, de nom (o títol) Yanzu fou posat al seu lloc. Al cap de 8 anys (836 aC) el nou príncep va refusar el tribut anual i el rei Salmanassar va creuar el Zab i va envair altre cop el país. Yanzu va fugir a les muntanyes i el país fou assolat i deixat buit (finalment fou atrapat i portat a Assíria). Salmanassar, content amb aquest petit èxit, es va dirigir llavors cap al nord a territori de Parsua, que estava dividit en al menys 27 prínceps, els quals van pagar tribut; després, girant cap a l'est, va entrar al país d'Ellipi que era habitat pels madai (pels clans medes), on diverses ciutats foren saquejades, si be no va passar de ser una ràtzia de saqueig; va retornar per la via del sud passant prop de la moderna Hulwan. Aquesta és la primera referència escrita de la segona migració de les tribus indo-europees que entrarien en relació amb les cultures de l'Antic Orient.
El 829 aC [13] el rei d'Assíria Salmanassar III va enviar un exèrcit a Khubushkia manat pel tartan Ashur-Dayan, que va atacar els districtes fronterers i va reclamar el tribut al príncep local (avui Djelamerk) que es deia Datana, que va pagar immediatament. Després l'exèrcit assiri va passar al Mutsatsir o Musasir (entre el Mont Djelo i l'Ushnu) que no va poder sotmetre tot i ocupar la fortalesa de Sapparia i devastar altres 50 pobles. L'exèrcit assiri va entrar al regne de Gilzan (regió de Salmas al nord-oest del llac Urmia) on el rei Upu va acceptar de pagar tribut. D'allí els assiris es van dirigir a Man o Minni (Manna) a la zona del llac Urmia, (al sud de la ciutat d'Urmia) on era rei Ualki que va fugir a les muntanyes sense sotmetre's, però la seva capital Zirta (Izirta) fou destruïda, i la regió assolada i cremada en la manera habitual. Va tornar per la part sud del llac on diversos petits estats foren saquejats arribant a Parsua on altre cop fou cobrat el tribut que va pagar el príncep Mannash de Burir (un dels 27 principats de Parsua) i el príncep d'Andria (o Andia?); altres territoris de Parsua foren saquejats entre els quals les ciutats de Shalatamanu, Bastu i Kiniyamana. Seguidament la terra de Namri fou envaïda; els habitants van fugir a les muntanyes abandonant tots els seus bens; el tartan va saquejar, destruir i cremar 250 pobles retornant a Assíria via Hulwan.
La tercera campanya de Shamshi-Adad V, el 819 aC, fou contra la part oriental i el nord de l'imperi amb la idea de prevenir una aliança entre Manna, els clans medes i Urartu. Els països de Khubuskia i de Parsua foren els objectius; el rei Dadi de Khubuskia va pagar tribut igual que els prínceps de Parsua (ara eren 28) on les ciutats de Samasha i Karsibuta foren conquerides per rendició, el país de Guinunbuda es va sotmetre i la fortalesa d'Urash ocupada; el rei Pirishati fou fet presoner. Després de creuar aquestos territoris l'exèrcit va arribar a la costes del llac Urmia i després cap a Mataa (Mèdia), on les forces medes foren derrotades i perseguides fins a la Muntanya Blanca (potser l'Helwand prop d'Ecbatana) on va aniquilar a 2300 guerrers del príncep mede Khanaziruka; la capital Sagbita fou destruïda igual que un bon nombre de ciutats; en la tornada els assiris van matar a mil guerrers del príncep Munisuarta d'Araziash. El nom dels 28 reis de Parsua es donen a la inscripció junt amb el nom dels seus principats; molts porten noms pre-iranians però al menys 10 d'ells porten noms iranians.[1]
En els següents anys Parsua no s'esmenta però les llistes d'epònims informen de set expedicions contra Mataa (809, 800, 799, 793, 792, 788 i 766 aC) i dues contra Manna (807 i 806). Segons una inscripció del 802 aC el imperi reclamava sobirania sobre Ellipi, Ḫaṛḫar, Araziaš, Messi, Mataa, “tot el Gizilbundi”, Manna, Parsua, Allabria, Abdadana i Andia. Al segle VIII aC l'enfrontament entre el partit militar dirigit pel propi rei, i el partit dels sacerdots i comerciants, van portar la decadència a Assíria el que va aprofitar Urartu per avançar posicions i es va apoderar de part del territori de Manna i de Parsua. Els intents 'Assíria de recuperar aquestos territoris no van reeixir .[1]
El 744 aC l'exèrcit assiri va remuntar el Diyala, va creuar el territori de Namar (Namri) i va entrar a Bīt-Ḫamban i a Parsua, que va ocupar. En una ciutat Teglatfalassar III va alliberar alguns presoners després de tallar els seus dits perquè no poguessin tornar a combatre però si treballar. Un fragment parla de la conquesta del poble d'Erinziaš a l'Iran occidental, de la fugida de Ramatea, príncep d'Araziaš, i de que els assiris es van apoderar de ramats i de lapislàtzuli emmagatzemat. El resultat principal de la campanya fou la conversió de Parsua i Bit Hamban (Bīt-Ḫamban, Bit Khamban) en províncies assíries (amb aquestos noms) a les que es van afegir algunes regions perifèriques (especialment Bit Zittti o Bīt-Zitti, inclosa a Parsua), províncies que van restar part d'Assíria fins el final de l'imperi. A Parsua a la meitat del segle VIII aC un líder de nom Tunaka havia iniciat la unificació i s'havia apoderat de diversos districtes veïns, segurament aliat a Urartu, el que havia obligat als assiris a reaccionar. En els annals s'esmenta la capital de Tunaka, que era Nikur o Niqur, que després fou capital de la província de Parsua. En una expedició el 740 aC Teglatfalassar III va imposar a les terres situades entre Parsua (al nord) i Mataa (al sud) un tribut de 9 tones de lapislàtzuli i 15 tones d'objectes de bronze.[1]
Aquesta àrea es identificada com Parsuah per una inscripció de Sargon II (vers 721-705 aC) i en aquest moment era una província assíria. Sargon II va envair (716 aC)la Mèdia occidental on va derrotar al príncep o governador de Kishesim (Kišesim) que tenia un nom assiri (Bel-Shar-usur) segurament perquè la influència assíria a la zona ja tenia uns anys; es va establir el culte assiri i el nom de la ciutat fou canviat a Kar Adar, i es va erigir una estela; la zona fou erigida en província amb capital a Kar Adar i abraçant la major part de Parsua amb els districtes de Bit Sagbat, Bit Khirmani, Bit Umargi i altres ciutats. La ciutat de Kharkhar (Ḫaṛḫar), el governant de la qual havia estat expulsat, va seguir la mateixa sort i el seu nom va esdevenir Kar-Sharrukin (Ciutat de Sargon) i fou colonitzada per captius i erigida en capital d'una nova província (anomenada Kharkhar). Karallu fou unida a la província de Lullume (Lullu, Lullubi/Zamua). Altres territoris foren agregats a la província de Parsua . Itti, rei d'Allabria, fou deportat a Hamath i el tron concedit a Bēlapaliddina (Belapalidin), que fou un lleial vassall asiri. Mes tard els assiris van crear les províncies de Kār-Kašši o Bīt-Kāri (Kar Kassi, o Bit Kari), de Saparda, i de Mādāya (Mèdia), que van conservar, no obstant, una amplia autonomia interna.
El 708 aC va fer una expedició a l'est cap al Zab Inferior i el Diyala establint la frontera al nord a les muntanyes Gizilbundi (Qāflān-kūh) i a la regió de Zandjan-Qazvín (Zanǰān-Qazvīn), mentre al sud la frontera passava pel mont Alvand al nord de la vall de Kermanshah i les valls tributaries del Diyala. Dins del territori assegurat hi havia Zamua, Parsua, Bit Hamban, Kishesim i Kharkhar.
Sennàquerib (704-681 aC), el fill de Sargon II, va fer una expedició a Ellipi, contra el príncep Aspabara (de nom irànic), fill de Talta, al que els assiris havien posat al tron el 708 aC. La província de Bit Barrua (Bīt-Barrūa) fou segregada d'Ellipi i agregada a Kharkhar. Al final de la campanya es va cobrar tribut dels "llunyans medes" que mai n'havien pagat abans.
El 692 aC els babilonis dirigits per Mushezib-Marduk (Mušezib-Marduk), van preparar una coalició amb les tribus dels Zagros (Parsua, Ellipi, Puqudu, Gambuli), alguns estats caldeus entre els quals s'assenyala al príncep Samunu o Nabu Shuma Ishkun de Bit Yakuni (Bit Yakin), fill de Merodac-baladan) i amb els elamites, al nou rei dels quals, Umman-minanu o Humbanumena III (Ḫumban-nimena II), van oferir els tresors del antic temple d'E-sagila com a estimul per què es posés al seu costat. Molts pobles de les províncies assíries de nova creació es van posar també contra els assiris. El cap militar elamita fou Humban-untash (Ḫumban-untaš); es va lliurar la batalla d'Halule prop del Tigris (a la zona de la moderna Samarra), a Mesopotàmia (692 aC) en la qual Senaquerib considera que va obtenir la victòria absoluta però els babilonis diuen que no va tenir resultat decisiu.
Durant el regnat d'Assarhaddon (680-669 aC) els escites-cimmeris assentats a la regió que després fou la Sacasene, van començar a atacar la frontera assíria. El 679 aC el rei cimmeri-escita Teušpa va envair Assíria però fou rebutjat; en aquest temps ja un cos d'escites servien a l'exèrcit assiri. Entre 679 i 677 aC els assiris van atacar al revoltats maneus o manneus (de Manna) aliats als escites dirigits per Ishpakaia (Išpakaia) i els assiris van fer una incursió a l'est fins a Patusharra (Patušarra, antic persa Pātišuvari, elamita Pattišmarriš, persa mitjà Padišxwārgar, grec Choarene, situat a l'est de Māzandarān) al nord-est del mont Bikni. El 676 aC uns caps medes, Uppis de Partakka (grec Paraitakene, llatí Paraetacene, seria la moderna Isfahan), Zanasana de Partukka (a Hircània, lloc desconegut), i Ramataia de Urakazabarna (Hircània, modern Gorgān, atacats per prínceps veïns o per caps escites, van demanar ajut a Assíria. Com que les expedicions a l'est cada vegada costaven més, el rei va decidir dedicar-se a consolidar el seu poder a Zamua, Parsua i Mèdia i el 672 aC va concertar tractats en aquest sentit amb els prínceps medes. Els medes es van desplaçar al sud mentre els cimmeris-escites s'establien a Parsua.
Vers el 671 aC les províncies medes es van revoltar. La direcció va correspondre a Kaštariti de Karkašši, Dusanni de Saparda, i Mamitiaršu de Maday o Mataa, que van aconseguir l'aliança de Manna, dels cimmeris i dels escites (aquestos dirigits per Partatua). Kishesim i la província a l'oest d'aquesta, Bit Hamban, foren atacades. Vers el 670 la regió de Kišesim o Kishesim (també Kišesi, Kišasa, Kišusimai, probablement al nord-oest d'Hamadan) fou atacada pels medes i la seva capital Kišasa (probablement Ecbatana/Hamadan) fou capturada (o al menys va estar a punt de ser-ho). Assíria va intentar negociar i el rei escita va demanar la ma d'una princesa assíria, i en el document agafa el títol de rei del país d'Ishkuza (Iškuza) que no ha estat identificat i es pensa que podria estar cap a Elam. El resultat final no es coneix però els assiris van conservar essencialment Parsua, Zamua, Kishesim i Kharkhar, però Mèdia es va fer independent. El 669 aC una carta dels arxius reials assiris l'esmenta com estat independent junt amb Urartu, Manna i Khubushkia (Hubuškia) i això es repeteix en el període del 669 al 662 aC tot i que formalment Assíria reclamava encara la sobirania .
Els escites i cimmeris es van aliar a Manna, van conquerir la fortalesa de Dūr-Ellil i van atacar l'establiment de Šarru-iqbi, que van ocupar. Els territoris perifèrics com Allabria foren també ocupats i Manna i Assíria van esdevenir frontereres des de Mèdia al Gran Zab. Però sota Assurbanipal vers 659 aC els assiris van recuperar el control, arribant a Izirtu, la capital de Manna (que no van poder ocupar) i el poble es va revoltar contra el rei Akhsheri (Ahšeri) i el van matar i van passejar el seu cadàver pels carrers. Els seus germans, família i clan foren mort per les armes. Un fill, Ualli, es va escapar de la matança i va esdevenir després rei, i va esdevenir aliat assiri, assegurant així la seguretat al nord de Parsua.
Després de la derrota d'Elam el 643 aC el rei Kurash (Kuraš) de Parsuwash (Cir I d'Anzan) que dirigia un grup de tribus iràniques, va enviar a Níniveh com ostatge al seu fill gran Arukku, amb diversos regals. Per un temps els perses van reconèixer la sobirania d'Assíria en lloc de la d'Elam; però vers el 626 aC l'imperi va entrar en descomposició. Nabopolassar es va revoltar a Babilònia però només va poder dominar les ciutats del nord (el centre i sud va romandre lleial a Assíria); el 623 aC els rebels van ocupar Der, el 616 aC Uruk, el 615 aC Nippur, i el mateix anys els babilonis pujaven cap al Khabur i el Balikh. Manna com estat va romandre lleial a Assíria i la província de Parsua tampoc va donar cap símptoma conegut de rebel·lia. Les forces assíries i mannees van ser derrotades pels babilonis a Qablinu (probablement al curs mig de l'Eufrates) i aquest èxit va alarmar al faraó Psammètic I que va optar per enviar ajut que fou poc efectiva. El 615 aC va ser assetjada Assur pels babilonis però el setge va haver de ser aixecat amb fortes pèrdues i llavors van obtenir l'aliança de Ciaxares de Mèdia que es va apoderar de Manna i d'Arrapkha (615 aC) i deixant sense sotmetre a Parsua es va dirigir a Nínive; no la va poder ocupar però si que va conquerir Assur (614 aC); el 612 aC els medes eren altre cop davant Nínive i al cap de tres mesos (agost del 612 aC) la van ocupar. Tota la part oriental, amb Parsua i les altres províncies van passar als medes.