Pensaments d'en Bilbeny
Colofó
Per acabar i perquè no hi hagi malentesos, vull deixar clar que quan vaig conèixer en Bilbeny el 1992, em va parlar d'un munt de coses, però el fet que me les digués no resta cap mèrit a les meves investigacions fetes abans o després de 1992. Entre moltes altres coses em va dir:
1.- Que el "ciao" italià provenia del "siau" català. No obstant això, després d'una llarga investigació pròpia, al llarg d'uns deu anys, publicada amb data 2-11-2007, vaig arribar a una conclusió una mica diferent: el "ciao" no deriva directament del "siau" català, tot i que hi guarda una estreta relació. La meva conclusió és que el terme "ciao", prové del milanès-vènet, una llengua molt propera al català, Per arribar a la meva tesi, em vaig basar en converses amb amics que havien viscut més de 30 anys a la zona, en el testimoni d'una catalana casada amb un suís i en un estudi que vaig trobar sobre aquesta llengua, realitzat sobre el propi terreny alpí. Aquest estudi menciona:«..The word "s-ciào" is still used in Venetian and in the Lombard language as an exclamation of resignation, as in: O, va be', s-ciào! ("Oh, well, never mind!"-Oh, va bé, sia!).» Que no té res a veure amb schiavo, ja que en català es tradueix de forma molt exacte com: O, va bé, sia! (s-ciào!=sia!). De fet "ciao" s'ha estès arreu del món amb dues pronunciacions, que sonen una "txao" i i l'altre "txau", la segona és molt més semblant al "siau" català, sense parlar del fet que en alemany diuen "schuss", acabat amb el so "u", que també fan venir de "schiavo"!. A Argentina, Perú i Uruguai diuen "chau" en lloc de "chao", i la última i més grossa, els inuit de Labrador també diuen "chau" i precisament és on va arribar en Joan Cabot el segle XV.
2.- Que per als italians del s.XV, s.XVI, Spagna era sinònim de Catalunya, però sense demostrar-ho, fins que, finalment, vaig poder documentar aquest fet en el meu primer llibre amb les cinc edicions de la carta de Colom en italià en vers, on Giuliano Dati ho deixa palès ja que fa a Ferran re di Spagna, re di Castella, re di Leone e signore d’Aragona, que en excloure's els termes entre sí, l'un a l'altre, deixa el terme Spagna per a Catalunya i els territoris catalans, amb una segona prova aportada en aquest llibre per l'Eudald Roca, a partir d'originals alemanys. En el meu llibre, a part de demostrar que la primera edició de la carta impresa ho fou en català, en contra del que s'havia mantingut fins aleshores que a la colombina hi havia hagut el manuscrit de la carta de Colom, també demostro que Demetrio Ramos va ser el primer en trobar que el terme "calavera" emprat a la carta de Pere Posa era el terme Català emprat popularment a l'Edat Mitjana, per definir "carabela" en castellà, juntament amb que la frase "estando sobre las islas de Canaria" no havia estat falsificada ja que es referia a que estava sobre el meridià de les "Islas de Canaria" i finalment, que estando en "Mar de Castilla" volia dir que estava sobre el paral·lel del riu Miño-Bayona. Aquest fets canvien tota la trajectòria oficial del viatge, que diu que va tornar directament a Lisboa, ja que la lògica d'aquestes frases ens porta a que va baixar costejant des de Bayona fins Lisboa com els Pinçon. Demostro també en el meu llibre que la carta d'en Pere Posa no podia estar falsificada perquè el primer que haurien posat els censors castellans és "Isabela" en lloc de "Isla Bella", que van substituir en 15 de les 17 edicions de la carta, la mateixa "Hubse Insel" de l'edició alemanya que vaig trobar el 2018, esperonat per en Francesc Magrinyà que es barallava amb el Santo Job, després de 48 anys de cercar-la, passada per alt per "tots" el investigadors, incloent en Pando, ja que tot i que tradueix "Hubse Insel" com "Isla Bella" (pàg.96), es fa un embolic en la interpretació perqué pensa que era un error i que el nom original no podia ser "isla bella" afegint un fet no demostrable quan diu "del catalán": "..La traducción del catalán y del latín recogen la voz Isabella... nombre incorrecto pues no hay santa que así se llame".. Respecte al terme "calavera" hi ha algun investigador que diu que ell ja ho sabia, només li puc dir.. on ho té escrit, jo sí, fa més de vuit anys i, "SCRIPTA MANENT".
3.- Que el cardenal Bembo feia als Borja catalans amb la frase "O Dio la chiesa in mani dei catalani" frase amb la que he citat a en Jordi les moltes vegades que la he emprat a les meves conferències, per defensar que català i valencià són el mateix. De fet, la meva àvia era valenciana, i accepto perfectament que em diguin que a Catalunya parlem el valencià nord
4.- Que Carles V no va morir a Yuste sinó a S. Jeroni de la Murtra, intuïció d'en Jordi que li vaig fer saber a l'Ibanyez, quan dotze anys més tard havia arribat a la mateixa conclusió, de forma paral·lela, tot iniciant les seves investigacions sobre el tema, amb les que ha arribat a "arguments de pes" tant, realment importants, com inèdits.
5.- Que la llegua de quatre milles emprada per Colom era la llegua catalana, contra la castellana de tres milles, troballa genial d'en Jordi que no m'he cansat de citar a les meves conferències. En canvi va acabar donant-me la raó, quan li vaig contradir, ajudat d'en Forés, la idea expressada a la pàg.49 del seu primer llibre: "n’hi ha 600 de diferència. aquestes milles no són les que En Colom amagà perquè descendí fins a les illes de Cap Verd, sinó les que els censors feren desaparèixer perquè venia de Pals"
6.- Que l'actual bandera espanyola ve de la senyera, però no n'hi ha prou amb dir-ho, s'ha de demostrar. Al no ser testimoni de part, el fet que ho digui un no-catalanista ès una prova més sòlida que quan investigadors catalans mostren desenes d'imatges de tropes pre-borbòniques amb la senyera. A més a més, en ser una bandera imposada pels borbons, era imprescindible tenir una imatge "borbònica" amb la senyera, que fos anterior al pretès concurs de 1785 esgrimit pel règim borbònic com a prova per negar el clar origen català de la seva bandera, ja que al forçar el canvi de casa reial, Felip V va haver d'instaurar una bandera que li fos pròpia , però.. com era?. Quan vaig conèixer en Jordi, li vaig argumentar "com a prova fefaent", que ja m’ho havia dit el 1983 a Madrid, el falangista Juan Vigil, autor dels meus llibres de F.E.N., i co-fundador de Diario 16, amb el que compliria el primer supòsit, però la prova definitiva la vaig tenir quan vaig poder demostrar al meu article a histo.cat i a x.com, que el Fènix, vaixell insígnia de Carles III, portava la senyera de dues barres el 1756 a la seva sortida de Nàpols, "31 anys abans" del concurs de Carles III del 1785. Ho vaig reblar al mateix temps, amb la frase de José Antonio que va afirmar que la bandera d’Espanya havia de ser la senyera catalana per ser "la més antiga i amb la tradició més gloriosa", clavat al que m'havia dit en Juan Vigil a Madrid el 1983.
7.- Que la bandera americana ve de la senyera, fet amb el que hi estic d'acord, però de forma indirecta, atès que la connexió es produeix a través d’una sèrie de passos intermedis, ja que segons un historiador anglès, la bandera de la East Indian Company té les seves arrels en la de la dinastia Estuardo creada per Isabel I amb Jacobo I, per tant agafada de la seva mare Maria Estuardo (de la casa dels Guisa) i del Comtat de Provença (amb el Bon Rei René), troballa feta per l’investigador Dani Solano Belló.
8.- Sobre el tema de la Malta Catalana, sense treure la importància que té la feina d'en Pere Alzina, haig de dir que la meva investigació sobre Malta la vaig començar a la mili el 1968 amb els noms dels vents, i la vaig prosseguir als anys 80 seguint el vídeo d'un viatge a Malta d'en Ricard Jaime, doctor en nàutica i dret marítim, que va navegar fins a Malta amb cinc alumnes, en un Tornado 31, co-disseny del meu soci David Prat i del meu amic Toni Garcia amo de Playvisa. En el vídeo va filmar tots els vestigis catalans que va trobar a Malta, a partir dels quals tinc fets uns quaranta articles sobre l’Illa, que aprofitaré per fer-ne un llibre i.. pot ser algun dia, els seus hereus em faran arribar el vídeo.
9.- Pel que fa a Isabel de Nàpols, vaig descobrir el llibre d'en Payne (1978) i el de na Vogt-Lüersen (2003), mentre feia el seu article a la Viquipèdia l'any 2009. D'aquest fet, vaig comprar, jo mateix, dues còpies del llibre d'en Payne (una meva i l'altre de l'INH) i en J.M.Orteu, va comprar el de Vogt-Lüersen en alemany. El 2010 vaig publicar a novahistoria.cat una traducció d'un glossari de les idees de na Vogt-Lüersen, com inici de la resta de la història. El 2013, en Daniel Solano Belló va trobar un article a la revista National Geographic que parlava de Vogt-Lüersen i Isabel d'Aragó, i desconeixent la cronologia real dels fets, va escriure l'article "Una historiadora alemanya li dóna la raó a Bilbeny sobre Isabel d'Aragó", quan en realitat era completament al revés: Payne 32 anys abans i Vogt-Lüersen 7 anys abans. Ho dic ben clar perquè crec que cal fer honor a la veritat: VINCIT OMNIA VERITAS, Sòcrates va acceptar la seva condemna a mort abans de faltar a la veritat renunciant als seus principis.
10.- El tema de l'lla Montserrat del Caribe que també em va explicar en Jordi, però que vaig haver de deixar de costat en la meva tesi sobre els mapes amb latituds i longituds falsejades, perquè està en una latitud per sobre de La Gomera. La tesi fou censurada per la wikipedia i la he posat en un apartat separat perquè crec que val la pena.
Bé, vull acomiadar-me dient que vaig tenir la sort de comprar la Enciclopèdia Espasa sencera l'any 1975 al meu amic Santi Mallafré, propietari de la Llibreria Canuda, per 300.000 pessetes, una quantitat exorbitant per a aquella època. Tot i això, es tracta d'una de les enciclopèdies més extenses a nivell mundial, amb 80 volums inicials als quals, se li van afegir apèndixs fins a completar els 120 volums. Més tard, l'any 2003, vaig comprar per 150.000 pessetes, l'actualització que constava de 10 volums addicionals, aquest cop adquirits a Planeta, que com és de tots conegut, va absorbir pràcticament totes les editorials de Barcelona i, per extensió, de la Península i Sud-Amèrica.
Aquest llibre no hauria estat possible sense les dades recollides de l'Enciclopèdia Espasa, deixant clar que conec perfectament la seva polarització política ja que la major part d'aquesta enciclopèdia, els 80 primers volums, es van editar durant l'època de Primo de Rivera i els 40 volums restants es van publicar durant els anys del franquisme, amb annexos anuals. Hi ha alguns col·legues que la menyspreen, però hi ha informació que no es pot trobar en cap altre lloc, ni tan sols a Internet, ja que tot i que l'Enciclopèdia Espasa està completament digitalitzada per Google, no es pot accedir al seu contingut per raó dels drets d'autor. Com a prova del que dic, només cal llegir l'article "telescopi" on explica que Sirturus deixeble de Galileu, en un viatge a Catalunya, va trobar un telescopi millor que el del seu mestre fet per en Roget de Girona. Bé, només puc afegir a favor seu, SCRIPTA MANENT ("el que està escrit, roman").
Tanmateix, la tinc formant part de la meva biblioteca, que en total ocupa uns 60 metres lineals de llibres (in crescendo). Quan jo falti, deixaré aquest llegat al públic català, ja que m'ha servit per a les investigacions que he presentat en més de 40 conferències (podeu fer la cerca a YouTube: "Manel Capdevila" per trobar-les), per escriure els meus gairebé 3.000 articles de periodisme històric a la meva web La Vaca Cega Desconfiada- histo.cat), i per traduir, sense faltar a la veritat, més de 14.000 articles a la Viquipèdia. Tot i que per a alguns no tingui cap mèrit haver dedicat més de 14.000 hores en favor de la cultura catalana, i fins i tot dubtin de quin percentatge d’aquest treball és inèdit (jo diria que, com a mínim, un deu per cent), per a mi ha estat un veritable privilegi i una gran responsabilitat.
Per raó de tots aquests articles i les consultes a l'Espasa tinc acumulada gran quantitat d'informació sobre moltes matèries, que vull trametre al públic i fa que a les meves conferències parli fent excursos, que poden agradar o no, però això no ho puc canviar. Sense voler fer cap comparació, puc dir que les paràboles de Jesucrist eren excursos; de la mateixa manera que, autors com Apol·lodor, Píndar i Jacobus de Voragine també van omplir les seves obres d’excursos, sense que ningú els hi hagi criticat. Hi ha gent que no solament gaudeix dels meus excursos, sinó que fins i tot fa excursos sobre els meus excursos. Això m'omple d'agraïment, ja que amplia l'abast de la informació i enriqueix el debat. Bé, vull deixar clar que no deixaré mai de fer excursos, ja que són un veritable gresol de coneixement. A qui no li agradin, que no vingui a escoltar-me. Aquest llibre mateix n’està ple... però no per això deixa de ser interessant. Al contrari, és precisament això el que li dóna vida.