Periodisme digital
El periodisme digital consisteix en la redacció i distribució de noticies a través d' Internet. Utilitza el llenguatge escrit però també incorpora recursos propis com el multimèdia, que inclou la fotografia, l' àudio i el vídeo digital, l' hipertext i la interactivitat.
Aquesta nova àrea del periodisme, que arrenca a finals del s.XX i que s'està consolidant en l'actual, el s. XXI, està pensada per a ser consultada a la web i té una relació directa amb el desenvolupament de noves tecnologies. Els mitjans de comunicació tradicionals, és a dir, ràdio, premsa i televisió, han anat aproximant-se a aquestes i, per això, avui dia podem parlar de ràdio digital, premsa digital i televisió digital.
Per a molts, aquest creixent fenomen posa en perill l'existència dels mitjans de comunicació convencionals. No obstant, això fa recordar les reaccions que es van tenir durant els segles anteriors amb l'aparició de la fotografia, el cinema o la televisió. El 27 d'agost del 2007, Vinton Cerf, un dels pares d' Internet, va dir al Festival internacional de televisió d' Edimburg que "estaven contats els dies de la televisió actual" ja que el 85% de tot el material de vídeo que es veu és pre - gravat i està sent penjat a Internet.
Aquest fenomen ha creat, a més, una nova versió del periodista, el periodista digital. És a dir, aquell que elabora la informació bàsicament per a Internet i, en conseqüència, una creixent audiència digital.
Internet com a espai de treball
L’expansió d’ Internet començà durant els anys 90 del s. XX als Estats Units. Va ser llavors quan es va iniciar un canvi en el seu ús. Va deixar de banda el seu ús exclusivament científic i militar per donar pas a un ús internacional i popular.
Amb els anys Internet ha aconseguit crear una sensació de llibertat d’expressió sense precedents en la història de la comunicació. I, si això ho extrapolem al tema podem veure que, si bé amb la premsa tradicional la participació es limitava a enviar cartes ara, amb la premsa digital, el lector pot rebre respostes, reaccions i anàlisis d’altres usuaris. I tot això de manera lliure.
Tot i que molts autors creuen que Internet és un mitjà de comunicació més, la gran majoria ho defineix com un suport on hi tenen cabuda multitud de mitjans de comunicació, entre ells els blogs o la mateixa premsa digital de la que parlàvem.
Expansió i desenvolupament
A Espanya
La història del periodisme digital a Espanya té una data rellevant. I aquesta és l’any 1994. Aquest any es comença a publicar diàriament via Internet el Butlletí Oficial de l' Estat (BOE). Tot i que, la primera revista a aparèixer a la xarxa va ser El Temps, l’estiu del 1994. La manera de publicar era a través d’arxius pdf. I així és com ho va fer el diari El Periódico de Catalunya a l’octubre d’aquell mateix any, juntament amb una segona versió en html.
A la resta del món
La proliferació de diaris digitals ha anat en augment a tots els continents, sobretot a Europa, América i a Àsia. Gairebé tots els països tenen edicions digitals dels diaris més importants. El grau de sofisticació varia d’un país a un altre. Els països més innovadors, tan en continguts com en l’ús d’eines informàtiques, són els EE.UU., Anglaterra i França. En els països de parla hispana, Espanya, Xile i Argentina. A Àsia els títols japonesos despunten sobre la resta, sent superiors tan en disseny com en continguts. I a Australia, la situació s’assembla a la resta de països anglosaxons.
Recursos propis
El periodisme es fa digital en el moment en que es guanya un lloc a la xarxa de xarxes. Aquest procés ha estat lent i no massa pacífic, a causa del que certs mitjans tradicionals entenen per periodisme. Si un diari s'entén com a una edició impresa, la idea de premsa o periodisme digital, l'edició de la qual és a través d'un ordinador, no és tan fàcil d'acceptar.
El periodisme digital té, per tant, uns recursos propis que el diferencien del periodisme tradicional i que comencen a generar nous gèneres periodístics (1).
Multimèdia
El multimèdia és la combinació de text, àudio, imatges fixes, animació i vídeo a l'hora de presentar una informació (2). Aquests elements formen part del llenguatge habitual quan parlem d'ordinadors.
Hipertext/hipermèdia
L'hipertext és un sistema d'organització de la informació basat en la possibilitat de moure's per dins d'un text i cap a textos diferents per mitjà de paraules clau. Aquest concepte el va inventar Ted Nelson l'any 1965. Aquell mateix any es va iniciar un ambiciós projecte inacabat anomenat Xanadu el qual havia de ser un enorme arxiu mundial amb múltiples connexions entre els documents. És un dels conceptes clau d'Internet. La forma més habitual d'hipertext en documents és la d'hipervincle.
L'hipermèdia és el terme amb què es designa un conjunt de mètodes o procediments per a escriure, dissenyar o composar continguts que tinguin text, vídeo, àudio, mapes o altres medis, i que, a més, dóna la possibilitat d'interactuar amb els usuaris. Es podria dir, doncs, que l'hipermèdia és la suma de l'hipertext i el multimèdia. El multimèdia proporciona una gran riquesa de tipus de dades (textos, imatges, gràfics, so, videos...) i l'hipertext aporta una estructura de navegació a través de les dades (3).
Interactivitat
La interactivitat del periodisme digital recau en la comunicació interactiva. És a dir, el receptor és qui té la capacitat per prendre les decisions i regula el flux de la informació. I per què funcioni aquest periodisme ha d'existir un feedback entre emissor i receptor.
En les darreres dècades s'ha produït una revolució en l'àmbit de la comunicació. I aquesta resideix en la transformació del model de la societat la qual ha passat de ser industrial a configurar-se com una "societat de la informació". La revolució tecnològica ha contribuït en gran mesura al creixement del nou model de periodisme ja que es desenvolupa a Internet.
Formes alternatives de periodisme digital
A banda de la premsa en sí, és a dir, diaris i revistes, existeixen altres formes de periodisme digital. És més, alguns periodistes i escriptors consagrats, a part d’escriure articles en els diaris més rellevants del país opten per vies alternatives. I no només ells, sinó també els propis ciutadans, que passen de ser simples espectadors o usuaris a formar part d’aquest món del periodisme.
Periodisme ciutadà
Aquest terme apareix a partir de l’embranzida que han tingut els blogs, videoblog i les pàgines personals en la primera dècada del s. XXI. Això ha donat peu a que el ciutadà passi de ser un simple consumidor a convertir-se en comunicador i tenir l'opció de donar la seva opinió sobre assumptes de caire social, cultural, polític, esportiu, local o qualsevol altre tema del que vulgui parlar. Es tracta d’una pràctica cada vegada més generalitzada que té milers de seguidors arreu del món. I, a més, molts mitjans digitals fomenten aquesta participació ciutadana a través de concursos o pàgines de comentaris.
Existeixen dubtes, però, sobre si el periodisme ciutadà és una realitat i una varietat del periodisme o no. Alguns creuen que és l’evolució lògica del periodisme degut a l’evolució tecnològica i a la democratització de la informació i d’altres pensen que no es pot democratitzar ja que es tracta d’una disciplina professional i la informació no és democràcia sinó poder.
Blogs i Videoblogs
Un blog és un espai web periòdicament actualitzat que recopila cronològicament textos o articles d’un o varis autors, on l’autor conserva la llibertat de deixar publicat el que creu pertinent. Els blogs s’han convertit en una forma típica de pàgina personal a través del qual els propietaris poden parlar i donar la seva opinió sobre qualsevol tema. Poden ser especialitzats en un tema concret o bé generals i que en a cada entrada es tractin temes diferents. Tot i que el blog, tal i com es coneix al 2012, existeix des de l’any 1994 aquest ha guanyat adeptes potencials a partir de principis del 2000. Convertint-se, en molts casos, en la feina de molta gent, els anomenats “bloggers”.
Un videoblog o "vlog" és una galeria de clips de vídeo ordenada cronològicament publicats per un o més autors. Ve a ser el mateix que un blog. La diferència principal recau en que en els vlogs predonimen els vídeos per sobre el text i en els blogs és al contrari, predomina el text per sobre de la imatge.
En qualsevol cas, són dues maneres d’exposar les opinions sobre el tema que sigui i les dues formes de periodisme ciutadà més comú.
Vegeu també
Enllaços externs
Referències:
1. FONDEVILA GASCÓN, Joan Francesc (2009). “Adaptació dels gèneres periodístics al periodisme digital: estudi empíric comparatiu”. Trípodos (Extra 2009-V Congrés Internacional Comunicació i realitat, La metamorfosi de l’espai mediàtic, Universitat Ramon Llull). 1, pp 657-666. ISSN: 1138-3305. http://cicr.blanquerna.url.edu/5congres/Conclusions/data/Ambit_3.pdf
2. FONDEVILA GASCÓN, Joan Francesc (2010). “Multimedia, digital press and journalistic genres in Catalonia and in Spain: an empirical analysis". Communication Studies Journal, 7, pp. 81-95. http://www.ec.ubi.pt/ec/07/pdf/gascon-multimedia.pdf
3. FONDEVILA GASCÓN, Joan Francesc (2011). “Aplicación semántica de la hipertextualidad en la prensa digital en España”. En Verón, José Juan; Sabés, Fernando (eds.). La investigación en periodismo digital. Algunos trabajos desde el ámbito universitario. XII Congreso de Periodismo Digital de Huesca-2011, pp. 169-180. Huesca: Asociación de la Prensa de Aragón. ISBN: 978-84-87175-44-2. http://duodecimo.congresoperiodismo.com/pdf/Libro%20electronico%202011.pdf