Pla Pleven

[[Categoria:Articles amb traducció per millorar des Plantilla:Deod']]

El Pla Pleven porta el nom de l'autor que el va liderar. Sorgeix el 1950 com a resposta a l'afany d'integració europea que tenia aleshores Estats Units.

Aquest projecte fou molt poc realista[[Categoria:Articles amb referències puntuals demanades des Plantilla:Deod']], ja que sorgia de les pressions americanes per armar Alemanya en la defensa d'europa en la Guerra Freda. Implicava la creació d'un exercit europeu i la Comunitat Europea de Defensa (CED) i el rearmament d'Alemanya 5 anys més tard. Aquest rearmament no es veia bé des de França que continuava la por sociològica per la II Guerra Mundial i a més representaria un “suïcidi” polític. [[Categoria:Articles amb referències puntuals demanades des Plantilla:Deod']]

Per tal d'evitar i retardar com fos possible la voluntat americana, França ideà aquest projecte que impulsava la creació d'un cos polític europeu supranacional. Era tant complexa l'operació, que les oposicions (com la de Gran Bretanya, que no formaria part ni de la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer) evitaren el rearmament alemany.[[Categoria:Articles amb referències puntuals demanades des Plantilla:Deod']]

Tanmateix, els altres 5 països firmants de la declaració Schuman (inclosa Alemanya) van fer passos endavant per avançar cap el projecte d'integració política europea. Consistiria en tenir una Assemblea Europea, un Ministeri de Defensa Europeu, un Executiu Comú... La disposició cap aquest projecte per part de França fou nul·la[[Categoria:Articles amb referències puntuals demanades des Plantilla:Deod']], i França no parava de trobar impediments al seu propi projecte.[[Categoria:Articles amb referències puntuals demanades des Plantilla:Deod']]

Finalment, fou el primer ministre francès Pierre Mendez France, qui el 1954, en la conferència de Brussel·les on es volia trobar una sortida al projecte, reconegué l'engany[[Categoria:Articles amb referències puntuals demanades des Plantilla:Deod']]. L'agost del mateix any l'Assemblea Nacional Francesa votà, amb l'oposició de dretes i esqueres en bloc en contra del projecte.[[Categoria:Articles amb referències puntuals demanades des Plantilla:Deod']] Militarment Europa Occidental se va veure amenaçada entre 1945-1950 pel temor a la invasió soviètica i al ressorgiment del militarisme germà i sense quasi mitjans per defensar-se en cas d’agressió. En un pacte militar com el “Tractat de Brussel·les” (1948, Franca, Gran Bretanya i Benelux) que a partir de 1954 es denominaria “Unió Europea Occidental” (UEO) amb l’ingrés de Alemanya e Itàlia, es varen comprometre a cooperar lleialment i a coordinar els seus esforços per la reconstrucció econòmica, encara que aquella reconstrucció es canalitzaria en la pràctica a través de la OECE creada aquell any.

En 1949 es va signar el “Tractat del Atlàntic Nord” (OTAN) en Washington, creant-se una estructura militar integrada amb la important presencia d’efectius nord-americans. La creació de la OTAN per 10 estats europeus (Regne Unit, França, Bèlgica, Holanda, Luxemburg, Itàlia, Dinamarca, Islàndia, Noruega i Portugal) i 2 americans (EEUU i Canadà), va deixar en un llarg letargia al Tractat de Brussel·les (UEO) del que no despertaria fins 1984 (crisis dels “euromisils” i actuació d’una petita flota de la UEO durant la guerra Iran-Iraq).

La naixent Europa de la CECA sentía la necessitat d’un sistema de defensa propi com resposta comunitària a la “guerra freda”. No es podia pensar en un exèrcit europeu sense la presència alemanya. Churchill va proposar davant la Assemblea Consultiva del Consell d’Europa, i aquesta el va recolzar, la creació d’un exèrcit europeu unificat en el que participés Alemanya. Així es va encarregar a Jean Monet un pla similar al Pla Schuman, denominat “Pla Pleven” (Pleven era el president de França en 1951), mitjançant el qual se preveia la creació d’una Comunitat Europea de defensa (CED). La iniciativa francesa tractava de evitar el ressorgiment d’un exercit alemany autònom mitjançant la creació d’un exèrcit europeu en el que el exèrcit alemany quedés absorbit en el conjunt. El Plan Pleven, origen de la Comunitat Europea de Defensa (CED), no es la conseqüència d’un análisi intern de les carències de Franca en matèria militar sinó el resultat del temor de Jean Monet a que el Canceller Adenauer interpretés la petició nord-americana de rearmament alemany com una alternativa a una política europea que jutjava imprescindible, pla que el Govern Francés va utilitzar com un ardit per detenir una iniciativa que considerava lesiva pel seus interessos. El basar la proposta en les idees integradores que Washington fomentava per Europa, lo que feia impossible el seu recusament so pena de caure en una evident contradicció; la negativa del Carceller Alemán, Adenauer, a acceptar un rearmament que no garantís al seu país la igualtat de dret, una cosa que només el Pla Pleven semblava proporcionar; però per sobra de tot, la impossibilitat de prescindir de Franca per organitzar la defensa de Europa, possibilitaren que París detingués el rearmament alemany per 4 anys, el seu principal objectiu donat el seu rebuig a contemplar novament soldats alemanys tan sols 5 anys després de la finalització de la II Guerra Mundial quan el seu propi rearmament presentava encara molts interrogants materials i financers. Europa servía los intereses estatales pero esta vez poniendo en manos de Franca el factor temps de la negociació lo que de facto permitió bloquejar la contribució alemanya a la defensa occidental durant 46 meses, mentres París tractava de resoldre totes aquelles qüestions que considerava prioritaries.

Las carències de una legitimitat democràtica, varen donar lloc a una proposta de creació de una Comunitat Política Europea (CPE) i se encarregar pels 6 a una Assemblea formada per parlamentaris de la Assemblea de la CECA i del Consell d’Europa, la redacció del Tractat d’aquesta CPE, les competència de la qual serien en matèria de relacions exteriors, la coordinació de les polítiques econòmiques i el establiment d’un mercat comú fundat en la lliure circulació de persones, bens i capitals, el qual absorbiria gradualment a la CECA y CED. Però, l’Assemblea francesa va rebutjar la CPE, llavors, es va trobar una solució al problema de la defensa permetent a Alemanya e Itàlia formar part del Tractat de Brussel·les (UEO en 1954).

[[Categoria:Articles que necessiten un expert des Plantilla:Deod']]