Plena edat mitjana
La plena edat mitjana és el nom que alguns historiadors donen al període de la Història d'Europa que ocupa els segles XI al XIII, mentre que per a uns altres seria el començament de la baixa edat mitjana. Acabaria amb la crisi del segle XIV.
La justificació d'aquesta denominació és l'excepcional desenvolupament demogràfic, econòmic, social i cultural d’ Europa que té lloc en aquest període de temps, coincidint amb un clima de bonança que permetia conrear vinya fins i tot a Anglaterra. També s'ha parlat, en concret per a el segle XII, de la revolució del segle XII o renaixement del segle XII.
El simbòlic any mil dóna per acabada l'edat fosca de les invasions de l’ alta edat mitjana: magiars i normands estan ja assentats i integrats a la cristiandat llatina. Per altra banda Europa s'expandeix en el terreny militar: les croades al Pròxim Orient, la dominació de la casa d'Anjou de Sicília i l'avanç dels regnes cristians a la península Ibèrica. Pel que fa a l'ordre económic, el feudalisme es desenvoluparà sense trobar límits.
La renda feudal es distribueix pels feus, les ciutats i la burgesia creixen amb l'augment de la demanda de productes artesanals i del comerç a llarga distància, neixen i es desenvolupen les fires, les rutes comercials terrestres i marítimes i institucions com la Hansa. Europa Central i Septentrional entren en el cor de la civilització Occidental. L’Imperi Bizantí es manté.
L'art romànic i el primer gòtic són protegits per les ordres religioses i el clergat secular. És el moment del Cluny i el Cister.
Bibliografia
- Valdeón Baruque, Julio y García de Cortázar, José Ángel, a Fernández Álvarez, Manuel; Avilés Fernández, Miguel i Espadas Burgos, Manuel (dirs.). Gran Historia Universal. Volumen 12: Plenitud del Medievo. Barcelona: Club Internacional del Libro, 1986. ISBN 84-7461-654-9.