Portaavions Taiyō

Taiyō
	El Taiyō el setembrede 1943
	País de registre
Historial
	Propietari/s
	Operador/s
Característiques tècniques
Tipus	Portaavions
Classe	Classe Taiyō
Desplaçament	17.830 t
Eslora	180,4 m
Calat	7,74 m
Propulsió	4 calderes, dos turbines de vapor, 25.200 CV (18.522 kW), dos hèlix, un timó
Velocitat	21 nusos
Autonomia	8.500 milles nàutiques
Tripulació	747 homes
Característiques militars
Armament	; 4 canons antiaeris de 120 mm; 4 canons antiaeris Tipus 96 de 25 mm en muntatges dobles; 8 antiaeris de 13 mm; Des del 30 de juliol de 1942: 4 canons antiaeris de 120 mm; 6 canons antiaeris Tipo 96 de 25 mm en muntatges triples; 8 canons antiaeris Tipo 96 de 25 mm en muntatges dobles; Des del 14 de juliol de 1943: 4 canons antiaeris de 120 mm; 18 canons antiaeris Tipo 96 de 25 mm en muntatges triples; 8 canons antiaeris Tipo 96 de 25 mm en muntatges dobles; Des del 18 d'abril de 1944: 4 canons antiaeris de 120 mm; 24 canons antiaeris Tipus 96 de 25 mm en muntatges triples; 4 canons antiaeris Tipus 96 de 25 mm en muntatges dobles; 28 canons antiaeris Tipus 96 de 25 mm en muntatges simples; 8 carregues de profunditat Tipus 95;
Aeronaus	27
Més informació
Q158454
Q853614	Q1309508 :
Q1681293
Q15069452

El Taiyō (japonès: 大鷹, Gran Falcó) va ser un portaavions de la Marina Imperial Japonesa, que formava la classe Taiyō amb el Chūyō i l'Unyō.

Construcció i conversió

La seva construcció s'inicià com el transatlàntic Kasuga Maru (日丸) el 6 de gener de 1940, sent botat al setembre del mateix any, però al febrer de 1941, abans de la seva conclusió, va ser requisat per ser emprat com a transport militar. Després de portar a terme aquesta funció durant uns mesos, es decidí finalment transformar-lo en un portaavions, realitzant-se a Sasebo entre maig i setembre de 1941.

Historial Operatiu

Igual que els seus bessons, va ser destinat a tasques de transport d'avions, material i personal, sovint en companyia del Chūyō o del Unyō. Igual que ells, també va ser repetidament atacat per submarins, tant el 28 de setembre de 1942 pel USS Trout, el 9 d'abril de 1943 pel USS Tunny, o el 24 de setembre del mateix any pel USS Cabrilla; tot i que en les tres ocasions va aconseguir arribar a port per ser reparat i tornar al servei actiu.

Durant la seva carrera experimentà successius increments al seu armament antiaeri, i fins i tot submarí a la darrera modificació, portant càrregues de profunditat. No obstant això, el 18 d'agost de 1944, prop del cap Bolinao (Luzon), i mentre que escortava un comboi cap a Manila, va rebre l'impacte d'un torpede llançat pel USS Rasher. L'explosió provocà que els dipòsits de combustible d'aviació esclatessin, enfonsant-se en només 26 minuts, amb molt pocs supervivents.

Referències

Stille, Mark. Imperial Japanese Navy Aircraft Carriers 1921-45. Osprey Publishing, 2005. ISBN 1-84176-853-7.