Pseudorincociònid
P2348  | |||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Q494756 | |||||||||
| Q83093 | |||||||||
| Q756 | |||||||||
| Q7211 | |||||||||
| ''''' | |||||||||
| Q863247 | |||||||||
| Q13557414 | |||||||||
| Distribució | |||||||||
| Q322481 | |||||||||
.svg){kind=icon}
Pseudorhyncocyonidae és una de les tres famílies de l'ordre extint Leptictida. Comprèn els gèneres Leptictidium i Pseudorhyncocyon, endèmics d'Europa i dels quals s'han trobat fòssils a jaciments de França i Alemanya. Fou descrita per Sigé el 1974.[1]
Els animals d'aquesta família eren euteris primitius i petits, amb unes dimensions màximes d'aproximadament noranta centímetres (Leptictidium tobieni). La seva dieta era omnívora i incloïa sargantanes, petits mamífers i insectes dels quals trencaven l'exosquelet amb la seva dentició.[2]
El gènere Leptictidium està molt més estudiat que el gènere Pseudorhyncocyon, a causa de la minsa quantitat de material fòssil trobat d'aquest últim. De fet, el primer exemplar trobat de Pseudorhyncocyon, que Filhol usà per definir el gènere i que Sigé definí com a P. cayluxi el 1978, acabà revelant-se com a Leptictidium ginsburgi després de l'anàlisi de Mathis (1989).[1] Un altre suposat exemplar de P. cayluxi fou redefinit, també per Mathis, com a Leptictidium sigei. A més, només s'han trobat unes quantes dents de Pseudorhyncocyon, mentre que al jaciment de Messel (Alemanya) s'hi han trobat nombrosos esquelets complets o gairebé complets de Leptictidium.
Diferències entre gèneres
Els dos gèneres de la família comparteixen trets en comú, com ara un postcíngol ben desenvolupat o la reducció de les regions parametastilar i metastilar.
Alguns dels trets típics de Leptictidium són un potent mesostil a les dents jugals molariformes P4 i M3, una fusió de l'hipoconúlid i l'entocònid a l'M3, i un escurçament transversal de les dents molaritzades superiors, més quadrades.
D'altra banda, Pseudorhyncocyon no té cap mesostil i la separació entre paracon i metacon és menor i menys profunda. El protocònid és gran i robust.[1] Finalment, Leptictidium era un dels pocs mamífers completament bípedes (juntament amb els macròpodes i els humans), mentre que Pseudorhyncocyon alternava el bipedisme amb el quadrupedisme.
Vegeu també
Bibliografia
- Sigé, B.. Pseudorhyncocyon cayluxi Filhol, 1892, insectivore géant des Phosphorites du Quercy.. Palaeovertebrata, 6 (1-2) : 33-46, 1974.
- Sigé, B.. Insectivores primitifs de l'Eocène supérieur et Oligocène inférieur d'Europe occidentale. Apatemyidés et Leptictidés.. Colloques int. C.N.R.S., 218, 653-676, 1975.
- Sigé, B.. La poche à phosphates de Sainte-Néboule (Lot) et sa faune de vertébrés du Ludien supérieur. Insectivores et Chiroptères. Palaeovertebrata, 8 (2-4) : 243-268, 1978.
- Christian, A.. Zur Biomechanik der Fortbewegung von Leptictidium (Mammalia, Proteutheria). Frankfurt del Main: Courier Forschungsinstitut Senckenberg, 1999.
- Maier, W., Richter, G., Storch, G.. Leptictidium nasutum - ein archaisches Säugetier aus Messel mit außergewöhnlichen biologischen Anpassungen. Frankfurt del Main: Natur und Museum, 1986.
- Storch, G.. Leptictidium - ein archaischer Säuger. Naturwissenschaftliche Rundschau, 1987.
- Storch, G., Lister, A.. Leptictidium nasutum - ein Pseudorhyncocyonide aus dem Eozän der Grube Messel bei Darmstadt (Mammalia, Proteutheria). Frankfurt del Main: Senckenbergiana lethaea, 1985.
- Tobien, H.. Insectivoren (Mammalia) aus dem Mitteleozän (Lutetium) von Messel bei Darmstadt. Wiesbaden: Notizbl. hess. Landesamt. Bodenforsch., 1962.
- von Koenigswald, W., Storch, G.. Leptictidium tobieni n sp., ein dritter Pseudorhyncocyonide (Proteutheria, Mammalia) aus dem Eozän von Messel. Frankfurt del Main: Courier Forschungsinstitut Senckenberg, 1987.
- von Koenigswald, W., Wuttke, M.. Zur Taphonomie eines unvollständigen Skelettes von Leptictidium nasutum aus dem Ölschiefer von Messel. Wiesbaden: Geol. Jb. Hessen, 1987.
- Benton, M.. Vertebrate Palaeontology. Oxford: Blackwell Publishers, 2000. ISBN 0632056142.
- Frey, E., Herkner, B., Schrenk, F., Seiffert, C.. Reconstructing organismic constructions and the problem of Leptictidium's locomotion. Darmstadt: Kaupia Darmstädter Beiträge zur Naturgeschichte, 1993.
- Mathis, C.. Quelques insectivores primitifs nouveaux de l'Eocène supérieur du sud de la France. Paris: Bulletin du Muséum national d'histoire naturelle, 1989.
- Rose, K.. The Beginning of the Age of Mammals. The Johns Hopkins University Press, 2006. ISBN 0801884721.
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 Mathis, C. «Quelques insectivores primitifs nouveaux de l'Eocène supérieur du sud de la France». Bulletin du Muséum national d'histoire naturelle de Paris, vol. 11, 1989, p. 33-64. Error de citació: Etiqueta
<ref>no vàlida; el nom «Mathis» està definit diverses vegades amb contingut diferent. - ↑ Haines, Tim. «New Dawn». A: Walking with Beasts. Londres: BBC Books, 2001 [Consulta: 30 desembre 2007].