Quimioresistència

La quimioresistència és la resistència que desenvolupen soques d'organismes a determinats fàrmacs o compostos químics que usualment són letals per a la seua espècie.

Descripció

És un fenomen de caràcter genètic i heretable. Quan una població d'éssers vius tenen individus amb algun gen que li permeten una major resistència a una determinada substància tòxica que a la resta de la població, aquesta pot exercir una forta pressió selectiva si es rep en dosis tals que siga més letal per a aquests últims. Els individus resistents tindran més probabilitat de sobreviure, reproduir-se, i transmetre el gen a les seues descendència, de manera que augmentarà el percentatge de la població resistent a aquesta dosi particular.

Les mutacions successives d'aquest gen, o la variabilitat genètica que permeten que alguns individus hereten diferents gens que atorguen resistència al tòxic de forma sinèrgica, permetran l'adaptació progressiva d'un organisme al tòxic mentre existisca aqueixa pressió selectiva, arribant a moltes vegades la resistència total a dosis elevades.

Tipus de quimioresistència

En bacteris

És coneguda la quimioresistència que han desenvolupat molts bacteris, sobretot en ambients hospitalaris, a diversos antibiòtics en poques dècades, de manera que actualment són molt difícils de combatre. És per tant un problema sanitari ja que la capacitat per desenvolupar nous antibiòtics és molt inferior a la velocitat amb que els bacteris s'adapten a ells.

Importància biomèdica

Si la dosi letal d'un antibiòtic fóra tan baixa que no produïra mortalitat ni afectara la reproducció; o tan alta que anara generalment letal per als individus amb aquest gen, no existiria aquesta pressió selectiva. A nivell pràctic, el problema de la quimioresistència no comença quan es produeix la mutació que atorga certa resistència a un medicament. El problema apareix quan aqueixa mutació arriba a ser molt comuna en la població perquè se li ha sotmès a condicions en la només els portadors d'eixa mutació sobreviuen usualment.

A més, si el gen no està ja en el 100% de la població, la situació pot ser reversible. Si les condicions canvien, els individus no resistents poden tornar a ser predominants al cap d'unes generacions, de manera que un medicament l'ús del qual es va abandonar pel problema de la quimioresistència, pot tornar a usar-se de nou amb cert grau d'eficàcia.

En altres organismes

Molècula del DDT.

Nombrosos paràsits també han desenvolupat resistència a antiparasitaris antihelmíntics i insecticides. En el cas d'àcars, aquests han assolit tolerar dosis de tòxics que serien letals per a la majoria dels individus d'una població normal de la mateixa espècie. Açò va passar en mitjans del segle XX amb insectes com les llagostes, que van ser combatudes a l'excés amb DDT i Gamexano, assolint en la dècada de 1950 a 1960 alimentar-se del producte pur, el qual ja no era tòxic per a l'espècie.

L'apicultura és una de les tantes activitats que desenvolupa el ésser humà, on ectoparàsits que ataquen a les abelles mel·líferes, van arribar la resistència a productes com el fluvalinato, piretroide que en un començament assolia un 100% del control de l'àcar varroa. La bibliografia avui descriu resistència a altres productes com l'amitraz, el coumaphos, la flumetrina, i molts antibiòtics utilitzats per al control de Loque americana i Loque europea.

Notes farmacològiques

L'aparició de resistències està moltes vegades lligada al mal ús dels medicaments i plaguicides. És per aqueixa mateixa raó que existeixen lineaments a considerar-se:

• No respectar la dosi recomanada (formulacions casolanes o artesanal incorrecta dels principis actius, aplicació per persones freturoses dels coneixements adequats, etc.)
• Permetre períodes d'exposició al medicament perllongats (tractaments continus o preventius, generalment innecessaris si es realitza un control de la presència de l'agent patogen, o un control adequat sobre l'eficàcia del tractament curatiu).
• Falta de rotació de productes tòxics, utilització excessiva amb un mateix producte. La rotació disminueix la pressió selectiva que puga exercir un fàrmac determinat, a l'espaiar els seus tractaments, i per altra banda, l'efecte que puga tenir és parcialment anul·lat pel següent que actua per igual, tant en organismes sensibles com resistents al primer. En realitat açò només retarda el problema, ja que finalment, quan existisquen apareguen organismes resistent diversos fàrmacs, la rotació només aconseguirà seleccionar als organismes multiresistents.