Raimon Duran i Reynals

Raimon Duran i Reynals (Barcelona, 1895 - ídem, 1966) fou un arquitecte català, titulat el 1926. Fill de l'escriptor i il·lustrador Manuel Duran i Duran i d'Agnès Reinals Mallol. Quedà orfe als onze anys, però ell i els seus quatre germans estudiaren a la Universitat, recolzats per les seves tietes. L'any 1911 es matriculà a l'Escola d'Arquitectura. L'any 1920 viatjà a Florència amb Nicolau Maria Rubió i Tudurí i Ramon Reventós, per estudiar les obres de Brunelleschi. Les seves primeres obres foren el vestíbul de l'Estació de França de Barcelona i el Palau de les Arts Gràfiques per a l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929, en col·laboració amb Pelai Martínez, actual Museu d'Arqueologia de Catalunya. Durant la República estigué influït pel racionalisme, associant-se al GATCPAC (Casa Espona, al carrer Camp d'en Vidal, 1934-1935; Casa Barangé, Plaça de Jaume II, 1932-1933; Casa Cardenal, a la cantonada Llúria/Còrsega, 1935-1940; Can Móra, Pedralbes, 1935). En la postguerra retornà a un cert italianisme d'influència brunelleschiana (Església de Montserrat, actual de Maria Reina, iniciada per Nicolau Maria Rubió i Tudurí). Restaurà la sala capitular del monestir de Sant Joan de les Abadesses (1948-1963).

Bibliografia

Hernández-Cros, J.E., Mora, G., Pouplana, X. Arquitectura de Barcelona. Barcelona : 1990. Col·legi d'Arquitectes de Catalunya. ISBN 84-404-7980-8