Regne de Pèrgam

El regne de Pèrgam fou un regne de l'Àsia Menor nord-occidental, a l'antiga regió de Mísia. La capital fou Pèrgam.

La regió va pertànyer a Pèrsia i després a Macedònia, i a la mort d' Alexandre el Gran va passar aviat a Lisímac de Tràcia que la va triar per dipòsit dels seus tresors valorats en 9000 talents, confiant el govern a Fileteros de Tion, un eunuc amic seu amb el que tenia força confiança.

Història

El 283 aC, després de contactes amb la reina Arsinoe II, la segona dona de Lisímac, Fileteros es va declarar independent, i com que Lisímac estava molt ocupat en altres afers, no va poder posar fi a la revolta. Fileteros va governar uns vint anys, amb un govern pacífic.

Va transmetre el territori al seu nebot Èumenes, que va incrementar el regne i va derrotar fins i tot a Antíoc I, fill de Seleuc I Nicàtor, en una batalla prop de Sardes. Va governar 22 anys (fins el 241 aC) u el va succeir el seu cosí Àtal.

El nou governant, després d'una gran victòria sobre els gàlates va agafar el títol de rei i es va distingir per la seva política prudent i encertada. Fou aliat de Roma contra Filip V de Macedònia. Àtal va amassar una gran fortuna per la que va ser conegut, i va morir molt vell el 197 aC.

El va succeir el seu fill Èumenes II que va romandre aliat de Roma i els va ajudar a la guerra contra Antíoc III el gran (191-189 aC) i després contra Perseu de Macedònia (fins el 168 aC). Després de la derrota d'Antíoc (189 aC) el tractat d'Apamea li va concedir extensos dominis que havien estat selèucides (a l'oest de les muntanyes del Taure) i el petit regne va esdevenir una potencia regional. Va patir un intent d' assassinat a Delfos instigat segurament per Perseu de Macedònia. Èumenes fou un patró de les arts i les ciències i va embellir la ciutat de Pèrgam considerablement, decorant entre d'altres el temple de Zeus Niceforos construït per Àtal I; va fundar la biblioteca de Pèrgam que només estava per darrera de la d'Alexandria (i que després Marc Antoni va donar a Cleòpatra VII).

El 159 aC el va succeir el seu fill Àtal sota regència del seu oncle Àtal Filadelf (Àtal II) que de fet va tenir el poder. Àtal va ajudar als romans a derrotar el pretendent Filip VI de Macedònia i va derrotar a Diegilus, rei dels tracis cens (caeni) i al rei Prúsies de Bitínia.

A la seva mort el 139 aC el seu nebot Àtal (III) conegut per Filomètor, va agafar les regnes del poder i va deixar per testament el regne al senat i al poble de Roma (133 aC).

El seu fill natural, Èumenes III Aristònic, es va revoltar i va reclamar el tron, però fou derrotat (130 aC) i fet presoner. El regne va esdevenir la província romana d'Àsia.

Dinastia atàlida de reis de Pèrgam

• Filèter de Pèrgam 282 aC-263 aC
• Èumenes I de Pèrgam 263 aC-241 aC
• Àtal I de Pèrgam 241 aC-197 aC
• Èumenes II de Pèrgam 197 aC-159 aC
• Àtal II de Pèrgam 159 aC-139 aC
• Àtal III de Pèrgam 139 aC-133 aC
• Llegat a Roma 133 aC
• Revolta d'Èumenes III de Pèrgam (Èumenes III Aristònic) 133 aC-128 aC.

La monarquia hel·lenística

La monarquia hel·lenística era personal, la qual cosa significava que podia arribar a ser sobirà qualsevol que, per mitjà de la seva conducta, els seus mèrits o les seves accions militars, pogués aspirar al títol de basileus. En conseqüència, la victòria militar era, la majoria de les vegades, l'acte que legitimava l'accés al tron, permetent així regnar sobre una província o un estat. Seleuc I va utilitzar l'ocupació de Babilònia el 312 aC per legitimar la seva presència a Mesopotàmia, o la seva victòria el 281 aC sobre Lisímac per justificar les seves reivindicacions sobre el Bòsfor i Tràcia. Així mateix, els reis de Bitínia van treure profit de la victòria el 277 a. C. de Nicomedes I sobre els gàlates per afirmar les seves pretensions territorials.

Aquesta monarquia personal no tenia regles de successió precises, per la qual cosa eren freqüents querelles incessants i assassinats entre els molts aspirants. Tampoc existien lleis fonamentals ni textos que determinaran els poders del sobirà, sinó que era el propi sobirà qui determinava l'abast del seu poder. Aquest caràcter absolut i personal era, alhora, la força i la debilitat d'aquestes monarquies hel·lenístiques, en funció de les característiques i la personalitat del sobirà. Per tant, va ser necessari crear ideologies que justifiquessin la dominació de les dinasties d'origen macedoni i de cultura grega sobre els pobles totalment ignorants d'aquesta civilització. La Dinastia Ptolemaica va passar, d'aquesta manera, a ser de faraons davant els egipcis i tenien dret a aliar-se amb el clergat autòcton, atorgant esplèndides donacions als temples.

Pel que fa als pobles d'origen grec i macedònic que també governaven, els sobirans hel·lenístics havien de mostrar la imatge d'un rei just, que assegurés la pau i el benestar dels seus pobles, existint així la noció de Evergetes, el rei com a benefactor dels seus súbdits. Una de les conseqüències, esdevinguda ja en el regnat d'Alexandre el Gran, va ser la divinització del sobirà, a qui rendien honors els súbdits i les ciutats autònomes o independents que havien estat afavorides pel rei, el que va permetre reforçar la cohesió de cada regne en entorn de la dinastia regnant.

La fragilitat del poder dels sobirans hel·lenístics els obligava a una incessant activitat. En primer lloc calia vèncer militarment als seus adversaris, de manera que el període es va caracteritzar per una sèrie de conflictes entre els mateixos sobirans hel·lenístics o contra altres adversaris exteriors, com els parts o la incipient Antiga Roma. Els sobirans es veien obligats a viatjar constantment per tal d'instal·lar guarnicions, alhora que s'erigien ciutats que controlessin millor les divisions administratives dels seus regnes, sent sens dubte Antíoc III el monarca hel lenístic que més va viatjar entre Grècia, Síria, Egipte, Mesopotàmia, Pèrsia i les fronteres de l'Índia i Àsia Menor, abans de morir prop de la ciutat de Susa el 187 aC Per tal de mantenir les seves armades i finançar la construcció de les ciutats, va ser indispensable que els sobirans desenvolupessin una sòlida administració i fiscalitat. Els regnes hel·lenístics es van convertir així en gegantines estructures d'explotació fiscal, erigint-se en hereus directes de l'Imperi Aquemènida. Aquest treball esgotador, al qual s'unien les incessants queixes i recriminacions (ja que el rei era també jutge per als seus súbdits) van fer exclamar a Seleuc I:

«	Si la gent sabessin quant treball comporta escriure i llegir totes les cartes, ningú voldria ocupar una diadema, encara que s'arrossegués per terra.	»
— Plutarc, Moralia, «Si la política és la tasca dels ancians », II

Al voltant d'aquests sobirans gravitava una cort en la qual la comesa dels favorits es va tornar gradualment preponderant. Per regla general, eren els grecs i els macedonis els que gairebé sempre van ocupar el títol d'amics del rei (philoi). El desig d'Alexandre el Gran d'associar les elits asiàtiques al poder va ser abandonat, pel que aquesta dominació política greco-macedònica va adquirir, en molts aspectes, l'aparença d'una dominació colonial. Per aconseguir uns col·laboradors fidels i eficaços, el rei havia d'enriquir-los amb donacions i dominis pertanyents al domini real, la qual cosa no va impedir que alguns marcadors mantinguessin una dubtosa fidelitat, i de vegades, especialment en cas d'una minoria d'edat real, exercir efectivament el poder. Són els casos d'Hermies, del qual Antíoc III no va poder desfer-se fàcilment, o Sosibi a Egipte, a qui Polibi va atribuir una reputació sinistra.

Aquests reis disposaven d'un poder absolut, però estaven sotmesos a múltiples obligacions, com assegurar les seves fronteres, vèncer als seus enemics i posar a prova la seva naturalesa real per mitjà del seu comportament, legitimant la seva funció per la divinització de la seva persona. En l'època clàssica, el model de la monarquia, rebutjada pels filòsofs grecs, era asiàtic, en l'època hel·lenística era grec.

Culte al rei

La monarquia hel·lenística es va recolzar en una aristocràcia creada pel mateix rei i va desenvolupar un caràcter especialment cosmopolita, molt lluny de l'anterior noblesa pairal. D'ara endavant el rei no seria triat lliurement pels seus ciutadans. Els reis hel·lenístics i els seus nobles van ser triats pel propi rei però per dur a terme amb èxit i davant el poble tal sistema, van insistir en la idea de la divinitat, és a dir, el rei tenia dret a governar i a seleccionar la noblesa perquè el seu poder l'havia obtingut a través del seu llinatge diví i perquè ell mateix era en certa manera un déu. El pas següent va ser iniciar el culte al rei.

Aquest sistema de divinització va ser més polític que religiós i tenia els seus antecedents en el pensament grec anterior amb exemples de veneració a herois i altres personatges mortals que es van convertir en deïtats després de la seva mort, com és l'exemple d'Asclepi i altres figures menors que havien estat caps militars o fundadors de ciutats. La deïficació en vida dels reis hel·lenístics mai o gairebé mai va ser un assumpte purament religiós o espiritual; ningú va anar a resar o a demanar gràcies especials a cap d'aquests personatges. No obstant això va ser necessari establir el poder polític en éssers considerats pels seus súbdits com a déus.

El culte al rei havia començat ja en la figura d'Alexandre el Gran que va ser reconegut com un mortal realitzador de grans gestes i descendent d'Hèracles, confirmat en l'oracle de Siwa com a fill del mateix Zeus - Amon. La deïficació d'Alexandre en vida li va servir en moltes ocasions com aprovació i reconeixement legal del seu poder reial. El mateix Alexandre es prenia la seva deïficació com una cosa molt seriosa. Després de la seva mort moltes de les ciutats hel·lenístiques van seguir aquest procés, deïficant a alguns dels seus diàdocs, com va passar amb Demetri Poliorcetes, Antígon II Gònates, Lisímac de Tràcia, Cassandre, Seleuc I Nicàtor i Ptolomeu I.

Deïficació dels ptolomeus

Ptolomeu I mai va demanar honors divins però el seu fill Ptolomeu II va organitzar la cerimònia de l'apoteosi pel pare i la mare Berenice, amb el títol de Déus Salvadores (Sóter). Més tard, cap a l'any 270, Ptolomeu II i la seva dona Arsinoe I van ser deïficats en vida amb el títol de Déus germans (Filadelfo). Se sap que se'ls va rendir culte en el santuari d'Alexandre el Gran que encara existia, on el seu diádoc Ptolomeu I havia dipositat el cos. (En l'actualitat és un misteri el parador d'aquest santuari).

Els reis i reines successors de Ptolomeu II van ser deïficats immediatament després del seu ascens al tron, amb cerimònies d'apoteosi en què podia veure la influència de la religió i tradició egípcies. En l'Egipte hel·lenístic el culte al rei va ser una fusió entre les tradicions gregues per a la deïficació política i les tradicions egípcies, amb una gran càrrega religiosa.

Gots de la reina

Són unes gerres de ceràmica vidriada, fabricades en sèrie, que s'utilitzaven en les festes que es feien per al culte dels reis. S'aixecaven altars provisionals on es feien les ofrenes. Les libacions de vi es dipositaven en aquestes gerres especials que solien estar decorades amb el retrat de la reina que ocupava el tron ​​en aquest moment. En l'entorn artístic es diuen gots de la reina perquè sempre ve representada la reina, amb una cornucòpia a la mà esquerra i un plat de libacions a la dreta, amb un altar i un pilar sagrat. Els relleus descrits anaven acompanyats amb inscripcions que servien per identificar la reina representada. Algunes d'aquestes gerres o gots han aparegut en diferents tombes. Aquests exemplars es poden datar des de Ptolomeu II fins a l'any 116 aC El vestit de les reines és fonamentalment grec: porten un xitó sense mànigues i un himation enrotllat al voltant de la cintura i recollit sobre el braç esquerre.

Deïficació dels selèucides

A la mort de Seleuc I el seu fill Antíoc I Sòter va preparar la cerimònia per a la seva apoteosi. Més tard es va fundar un sacerdoci especialitzat per al culte del monarca viu i dels seus avantpassats. Els reis de Pèrgam van dir ser descendents del déu Dionís. Aquests reis eren venerats en vida però només després de la seva mort rebien el títol de theos. Antíoc III en el 193 a C. va crear una comunitat de sacerdotesses que serien les encarregades del culte a la seva dona Laodice. Una de les normes dictades per aquest rei per a aquestes sacerdotesses va ser que en la seva indumentària havien de portar una corona d'or decorada amb retrats de la reina.

Vegeu també

• Pèrgam
• Allianoi
• Alexandre el Gran
• Grècia hel·lenística
• Període hel·lenístic
• Regne de Macedònia
• Imperi Selèucida

Referències

• Shipley (2000). The Greek World After Alexander, 323-30 B.C.
• Hansen, Esther V. (1971). The Attalids of Pergamon. Ithaca, New York: Cornell University Press; London: Cornell University Press Ltd. ISBN 0-8014-0615-3.
• Kosmetatou, Elizabeth (2003) "The Attalids of Pergamon," in Andrew Erskine, ed., A Companion to the Hellenistic World. Oxford: Blackwell: pp. 159–174. ISBN 1-4051-3278-7. text