Relíquia
<templatestyles src="Metacaixa enllaç de desambiguació/styles.css" />
|
Per a altres significats vegeu «Relíquia (desambiguació)». |
<templatestyles src="Metacaixa enllaç de desambiguació/styles.css" />
| Fitxer:Confusion grey.svg | No s'ha de confondre amb relicte. |
En la religió, una relíquia és una part del cos d'un sant o una persona venerada, o bé un altre tipus d'objecte religiós antic, acuradament conservada per a fins de veneració o com un monument tangible. Les relíquies són un aspecte important d'algunes formes de budisme, cristianisme, hinduisme, xamanisme, i en molts altres religions.
La paraula ve del llatí reliquiae, que significa "roman" o "alguna cosa es quedi enrere" (la mateixa arrel de renunciar). Un reliquiari és un recipient que alberga una o diverses relíquies religioses.
En la litúrgia catòlica relíquia és una resta d'un sant homologada autèntica i venerable a la qual els creients sovint atribueixen poders miraculosos.
Cristianisme
Classes de relíquies catòliques
L'església catòlica defineix tres classes de relíquies:
- Primera classe
- Segona classe
- ex vestibus (llatí), de vestits
- Tercera classe
Homologació
A l'edat mitjana, una església que posseïa una relíquia popular, en treia molt de recursos gràcies a les donacions dels pelegrins. De vegades, congregacions i jerarques es robaven relíquies. Els guerrers que tornaven de les croades, també van organitzar un comerç lucratiu. En van sortir moltes relíquies dubtoses en una barreja de fe, superstició, mercantilisme i animisme per a atreure els seus aficionats.
Van inspirar molt artistes en crear reliquiaris que eren sovint obres esplèndides d'orfebreria. A l'entorn de les relíquies van construir-se esglésies i van organitzar-se processons i rituals amb l'objectiu d'obtenir la intervènció del sant venerat per a totes menes de problemes i malalties. La seva veneració en dates precises i amb precs i donacions apropiades, també va permetre l'obtenció d'indulgències o la reducció del temps que el creient havia d'estar-se al purgatori.
Sota les crítiques del protestantisme, l'esglèsia catòlica va reorganitzar el procediment. Des d'aleshores el comerç de relíquies es va prohibir (canon 1190)[1] i només es paga per al procediment i els documents de la homologació, que va esdevenir un càrrec de la Congregazione delle Indulgenze e sacre Reliqui.
Relíquies
- Corona d'espines
- Llança Sagrada
- Sant Prepuci
- Veracreu
- Sants sudaris: (de Torí, d'Oviedo).
Psicologia social
La veneració d'una relíquia d'una persona estimada o admirada sembla respondre a una necessitat de permanència de l'objecte per a l'home. En totes les cultures se'n troben traces. Els Romans veneraven el bastó de Ròmul, els grecs antics el cap d'Orfeu, soldats i amants de totes les èpoques porten un medalló amb cabells d'un ésser amat, tot arreu hi ha arbres al qual tal emperador va fixar el cavall o cambres als quals tal rei va dormir. Els aficionats d'artistes o d'esportistes veneren una samarreta. També els règims ateistes tenen els seus reliquiaris com en testimonien els mausoleus dels presidents de partits a Xina i a l'antiga URSS. Es conserva la ploma amb la qual es va signar un tractat important. El fenomen sembla de tots el temps i de totes les cultures.
Referències
- ↑ Déus, De cultu sanctorum, sacrarum imaginum et reliquiarum, §1190 Sacras reliquias vendere nefas est, Vaticà, 25 de gener de 1983, (traducció: Del cult dels sants, d’imatges sants i de relíquies. § 1190 no es permet vendre relíquies sacres)