Miquel dels Sants

sant Miquel dels Sants

Error creant la miniatura: Escultura a la façana de la seva casa natal, a Vic
prevere, confessor
Nom secular	Miquel Argemir i Mitjà
Naixement	29 de setembre de 1591 Vic (Osona)
Defunció	10 d'abril de 1625 Valladolid (Castella, Espanya)
Enterrament	Convent de la Trinitat Descalça de Valladolid (avui, parròquia de San Nicolás); relíquia a la capella de la casa natal de Vic
Commemoració en	Església Catòlica Romana
Beatificació	24 de maig de 1779, Roma per Pius VI
Canonització	8 de juny de 1862, Roma per Pius IX
Lloc de pelegrinatge	Vic (casa natal), San Nicolás de Valladolid
Festivitat	10 d'abril; a Vic i arreu fins al 1969: 5 de juliol
Orde	trinitaris descalços
Iconografia	hàbit trinitari, agenollat davant el Santíssim Sacrament
Patronatge	Vic (des de 1862); malalts de càncer; joventut trinitària

Sant Miquel dels Sants, o de nom de naixement Miquel Argemir i Mitjà, (Vic, 29 de setembre de 1591 - Valladolid, 10 d'abril de 1625), va ser un sacerdot trinitari descalç de Vic. Venerat com a sant per l'Església Catòlica Romana, és el sant patró de Vic.

Biografia

Nascut com a Miquel Argemir el dia de Sant Miquel Arcàngel a Vic, al carrer de Sant Hipòlit (actualment carrer de Sant Miquel dels Sants; hi ha una capella al número 9, la casa on va néixer). Era fill d'Enric Argemir, conseller de la ciutat dos cops, i de Montserrat Margarida Mitjà, de profunda religiositat. De petit, la tradició diu que als sis anys, va fer vot privat de castedat per amor a la Mare de Déu, vot que renovà després. Va fugir dues vegades de la ciutat per anar a retirar-se a fer vida eremítica, prenent el camí del Montseny; però en ambdues ocasions va ésser trobat pel seu pare i retornat a casa, on malgrat tot hi dormí amb una pedra com a coixí per fer penitència. Va intentar, el 1603, d'ésser acceptat al convent franciscà de Vic, però fou rebutjat per la seva edat. El seu pare el volia prometre amb una noia, però Miquel el convencé i finalment n'obtingué el permís per fer vida religiosa: Va anar a Barcelona per ingressar en un convent de l'orde dels trinitaris calçats, on entrà com a novici en una data que balla entre el 1602 i el 1604 segons les fonts. Després de tres anys de noviciat féu els vots corresponents adoptant el nom de Miquel dels Sants, al monestir de San Lamberto, a Saragossa, el 5 de setembre de 1607.

La trobada amb un trinitari descalç va fer-li palesa la major austeritat d'aquesta branca de l'orde i, amb el permís del seu superior, el 1608 va entrar a la congregació dels trinitaris descalços d'Oteiza (Navarra) i a Madrid com a novici. Prengué els vots a Alcalá de Henares. Va estudiar a Alcalá, Baeza (1611-1614, filosofia) i Salamanca (des de 1614, teologia). El 1615 va ser ordenat sacerdot a Faro (Portugal), però va exercir a Baeza. El 1622 el superior de l'orde el proposà com a superior del convent de Valladolid, que va governar amb grans dots i respecte per la regla i els altres frares. L'excés de modèstia feia que no volgués predicar, i només ho va fer habitualment a partir dels trenta anys, com Crist. La freqüència dels seus episodis místics incontrolables (èxtasis, raptes, etc.) feia que no volgués mostrar-se gaire en públic.

Durant la seva vida, Miquel dels Sants portà una vida de pregària i penitència, provocant admiració pel seu fervor. Devot de l'Eucaristia, se'n deia que experimentava èxtasis durant la consagració eucarística, per la qual cosa fou anomenat l'Extàtic. Els primers èxtasis es documenten quan és, poc després d'haver professat a l'orde descalç, als convents de La Solana (Ciudad Real) i Sevilla. Va destacar, a més, com a confessor i director i conseller espiritual.

A conseqüència d'una febre tifoide, va morir al convent trinitari de Valladolid la matinada 10 d'abril de 1625 als 33 anys, edat que ell ja havia predit. Va ésser sebollit a l'església del convent trinitari de Valladolid. Quan el convent fou desamortitzat, l'església passà a ésser parròquia sota l'advocació de Sant Nicolau. Les seves restes hi continuen sent conservades.

• 
  Plaça Canonge Collell, a Vic, amb un plafó de rajola en honor del sant
• 
  Quadre de 1862, a la Catedral de Vic, utilitzat a la canonització del sant a Roma
• 
  Altar a la capella construïda a la casa natal de Vic

Veneració

Va ser beatificat per Pius VI el 24 de maig de 1779 i canonitzat per Pius IX el 8 de juny de 1862. La seva festa és el 5 de juliol.

Tradicions

A Vic i la seva rodalia hi ha diversos llocs relacionats amb la memòria del sant: la casa on va néixer, convertida en capella al segle XVIII, o els petits oratoris de Mas Mitjà (Santa Eugènia de Berga) i de Sant Miquel Xic, prop de Vic, on es deia que el jove sant va véncer la temptació de la carn rebolcant-s'hi sobre un esbarzer.

A Salamanca i durant les festes del Carnestoltes, Miquel, apenat pels excessos de la festa, va fer una processó i en una plaça, mentre un altre frare predicava, va caure en èxtasi; la multitud, commoguda, el portà a una església propera i molts, penedits, van voler fer confessió general dels seus pecats.

A Baeza fou acusat per dos frares envejosos, i Miquel fou empresonat durant deu mesos sense voler defensar-se, ja que, deia, aquella era la voluntat divina.

• 
  Casa natal del sant a Vic, amb la capella que s'hi va fer al segle XVIII
• 
  Pedra que servia de coixí al sant quan era nen, a la capella de la casa natal de Vic
• 
  Relíquia de l'húmer del sant, a la capella de la casa natal de Vic
• 
  Oratori a Mas Mitjà (Santa Eugènia de Berga, prop de Vic), en record del fet que Sant Miquel, jove, va rebolcar-s'hi sobre un arç o un esbarzer per resistir una temptació
• 
  Oratori de Sant Miquel Xic, prop de Vic, on també es commemora un fet similar, rebolcant-se el sant sobre una bardissa
• 
  Església de San Nicolás, antic convent de la Trinitat, de Valladolid, on reposen les restes del sant

Obra

Com altres religiosos del moment, va ésser un místic i n'escrigué algunes obres en aquesta línia, centrades en la contemplació, com Breve tratado de la tranquilidad del alma i El alma en la vida unitiva, en vers, a més de cartes a diverses persones, conservades en part.

El alma en la vida unitiva, publicada en La veu de Monserrat (5 de juliol de 1879), havia estat lloada per Marcelino Menéndez y Pelayo, que qualifica l'obra de menys al·legòrica i més freda que les de sant Joan de la Creu, però "robusta y de hondo sentido", on hi ha més doctrina que art. Cita igualment un elogi de Lope de Vega, que en deia que eren versos que "no cabían bajo de potencia humana" i "eran suma de la perfección espiritual".

«

Con esta luz ilustra la memoria de imágenes y formas ya desnuda, y de esta vida triste y transitoria a la firmeza de su ser la muda; con la lumbre de fe, la luz de gloria le da al entendimiento vista aguda: arde la voluntad por lo que ama con fuego de este amor en viva llama. La voluntad suprema a unirse viene toda en sí propia, y toda amor se hace; sube más alto y nada le detiene, muere mil veces, y otras mil renace; goza lo que ama, y aunque en sí lo tiene su cuidadoso amor no satisface, que mientras más le goza más se aumenta, y siempre amando más, se queda hambrienta. Mas aunque goza a Dios, no comprehende lo que hay en Dios, ni cómo está en el cielo, que el ser humano y flaco no lo entiende, ni puede ver a Dios en mortal vela: goza de Dios amando, más pretende conocerle y amarle en este suelo, y unirse por amor con Él, de modo que un ser humano le parezca en todo.

»

Bibliografia

• Joan Arimany. La devocioteca. "Les relíquies de Sant Miquel dels Sants a la Festa major de Vic".
• Ott, Michael. St. Michael de Sanctis. The Catholic Encyclopedia. New York: Robert Appleton Company, 1911. [Consulta: 6 jul 2009]; amb traducció al castellà [1].
• Francesc Romà. Petjades... Footprints... Empreintes... Huellas..., una geografia mítica poc estudiada. "Records de Sant Miquel dels Sants".