Santa Maria de Viu de Llevata
 | |||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| |||||||||||||||
Q494756  | |||||||||||||||
| Q130788 | |||||||||||||||
| Característiques | |||||||||||||||
| Altitud | 1.238,2 m | ||||||||||||||
| |||||||||||||||
| Q158454 | |||||||||||||||
| Q853614 | Q1309508 : | ||||||||||||||
| Q1681293 | |||||||||||||||
| Q15069452 | |||||||||||||||
| Q1914636 | |||||||||||||||
| Q65962785 | – | ||||||||||||||
| P127 | Bisbat de Lleida, arxiprestat de la Ribagorça | ||||||||||||||
Santa Maria de Viu de Llevata és l'església parroquial romànica del poble de Viu de Llevata, en el municipi del Pont de Suert (Alta Ribagorça).
Es tracta d'una de les esglésies més notables de la comarca, després de les de la Vall de Boí. D'una sola nau, dividida en tres trams per arcs torals, i absis semicircular a llevant. Té un campanar a l'angle nord-est.
Construïda el segle XII gràcies al mecenatge dels comptes d'Erill, pertanyia al bisbat de Roda d'Isàbena i va ser consagrada pel bisbe Ramon el 19 de desembre de 1018. La seva datació, 30 anys abans d'algunes de les extraordinàries esglésies de la Vall de Boí, li poden atorgar el plus de precursora de les joies del romànic pirinenc lleidatà. Declarada Bé Cultural d'Interès Nacional l'any 1985. Des de llavors ha sofert diverses reformes i obres de manteniment (1972, 1992, 2004) tot recuperant l'estructura originària.
Tot el parament de l'església mostra una obra acurada, bella, de la segona meitat del segle XII. Té una notable porta, a migdia, bastida en un mur que sobresurt del pla de la façana sud, amb cinc arcs concèntrics:
Descripció
.jpg)
L'església és d'una sola nau amb un absis semicircular de grans dimensions amb arcs llombardes i una espitllera de mig punt al centre. Al voltant dels seus murs, hi trobem quatre arquivoltes romàniques (les senars, de perfil quadrat i les parells, en arc de punt rodó sobre capitells i columnes) i l'arc interior. Els pilars i columnes estan decorats amb temes vegetals . Els capitells de l'exterior i l'interior també estan decorats. La porta està encarada a migjorn amb dues arcades amb columnes i capitells decorats amb temàtica vegetal, sobre la porta hi ha un monograma de Crist (crismó). A l'est s'hi troba el campanar, que és romànic de planta quadrada fins mitja alçada, continua amb planta octogonal. Ha sofert diverses modificacions fins la teulada. En la façana principal s'ha suprimit un altar lateral i s'ha reobert una petita porta preexistent, per l'entrada dels nounats, deixant-la en el seu estat original. Dins es conserva una pila baptismal. Arraulit al voltant de l'absis i ha un petit cementiri orgullós dels seus hostes i de la panoràmica que ofereix de tota la vall.
El descobriment de “l'arqueta de consagració”
És sabut que la construcció dels edificis singulars, tant ara com abans, es simbolitza deixant constància documental de la posada de la primera pedra o placa d'inauguració. En les esglésies adquireix protagonisme, l'acta de consagració de l'església. Malauradament, la majoria de les esglésies del romànic no han conservat aquest preuat document. Afortunadament, l'església de Santa Maria de Viu de Llevata és de les poques que ha conservat l'arqueta que contenia el pergamí original de consagració. Aquesta extraordinària troballa es va realitzar a la tardor de l'any 1972 mentre es feien unes obres de reforma interior. Com totes les boniques històries, aquest descobriment va tenir uns protagonistes conscients des del primer moment del valor de la troballa i de la necessitat de preservar-la.
Aquest és el relat de les seves explicacions:
Els anys 70, a Viu, com a la resta de pobles del Pirineu eren temps de solitud, la majoria de cases s'havien tancat i els seus habitants eren a Lleida, Manresa, Barcelona... Només es varen quedar uns pocs resistents i un capellà que si hagués ajuntat tots els fidels de la dotzena de pobles que visitava setmanalment, amb prou feines hagués omplert mitja església. El Mossèn es diu Joan Mora i estava i hi continua -encara que ara des de la plana de Lleida- fermament compromès amb la gent i el seu patrimoni religiós. Només així s'explica com en una època d'escassos recursos s'aconseguís subvencions per refer part de la bòveda central amenaçada d'ensorrament, l' arranjament de la teulada i la modificació de l'altar per posar-lo cara al públic i treure un retaule d'escassíssim valor. Es va aprofitar també per repicar el guix i la pintura blau cel de l' absis i volta per fer lluir la pedra original.
Era la tarda d'un dissabte de tardor i Mn. Joan i Casimir Macià (pare) esperaven l'arribada d'en Xavier i Casimir, que estudiaven fora i venien de cap de setmana, per ajudar-los a treure la gran pedra rectangular que cobria la base d'un altar d'obra. La força dels quatre va ser suficient per moure-la i descobrir el tresor. Un drap de cotó envellit embolcallava una caixeta de fusta a l'interior de la qual va aparèixer el pergamí original de l'acta de consagració. Tots quatre van tenir-lo a les mans que els tremolaven d'emoció. El mossèn va decidir, encertadament, que calia custodiar aquesta troballa enlloc de deixar-la en una església en obres. Fou així com l'arqueta inicià el seu viatge que la duria al museu diocesà de Lleida on va quedar en dipòsit una llarga temporada fins que va ser portada a Barcelona per ser autentificada, restaurada i fer-ne la transcripció del llatí. Actualment es pot visitar en el nou museu diocesà de Lleida on té el protagonisme que es mereix.
Bibliografia
- BOIX I POCIELLO, Jordi [et al.]. "Santa Maria de Viu de Llevata", a Catalunya romànica. XVI. La Ribagorça. Barcelona: 1996, Enciclopèdia Catalana. ISBN 84-412-2511-7
- GAVÍN, Josep M. Inventari d'esglésies. 2. Baixa Ribagorça, Alta Ribagorça, Vall d'Aran. Barcelona: Arxiu Gavín, 1978. ISBN 84-85180-09-7