Simfonia núm. 7 (Bruckner)
La Simfonia núm. 7 en mi major d'Anton Bruckner és una de les més conegudes del compositor. Va ser composta entre 1881 i 1883, i va ser revisada l'any 1885. Està dedicada a Lluís II de Baviera. L'estrena, sota la direcció d'Arthur Nikisch, va tenir lloc a l'Òpera de Leipzig l'any 1884 i va suposar per a Bruckner el major èxit de la seua carrera. De vegades se l'ha anomenada amb el sobrenom de "Lírica", tot i que aquest sobrenom no li va ser adjudicat per l'autor.
Versions
Versió de 1883
Va ser la versió emprada en l'estrena. Malauradament només se'n conserva un autògraf que inclou canvis ulteriors del mateix Bruckner i d'altres, de manera que resulta impossible conèixer la seua configuració inicial. Mai no va ser publicada.
Versió de 1885
Edició de Gutmann (publicada l'any 1885)
Inclou canvis fets després de l'estrena de 1884. Hi ha un ampli consens respecte al fet que Nikisch, Franz Schalk i Ferdinand Löwe van influir-hi significativament, tot i que també hi ha un cert debat sobre l'abast de l'autorizació de Bruckner respecte als canvis. Aquests canvis afecten sobretot a l'orquestració i el tempo.
Edició de Haas (publicada l'any 1944)
Robert Haas intentà eliminar la influència de Nikisch, Schalk i Löwe amb l'objectiu de restaurar la concepció original de Bruckner. Va emprar part del material de l'autògraf de 1883, però atés que aquest manuscrit també conté canvis ulteriors, part del treball de Haas va ser producte de conjectures. El canvi més important en la versió de Haas és l'absència de plats, triangle i timbales en el moviment lent: Haas afirmà que Bruckner va decidir prescindir de la percussió, una reivindicació que l'estudiós Benjamin Korstvedt considera "implausible".[1]
Edició de Nowak (publicada l'any 1954)
Leopold Nowak va mantenir la major part de l'edició de Gutmann de 1885, incloent-hi la percussió. Va incloure les modificacions de tempo de Gutmann però les va posar entre parèntesis. En algunes interpretacions d'aquesta versió s'omet el colp de plats al clímax del moviment lent, tot i que aquest s'inclou a la partitura impresa.
L'any 1921, un grup de deixebles i companys d'Arnold Schönberg van preparar-ne un arranjament per a conjunt de cambra (consistent en 2 violins, viola, violoncel, contrabaix, clarinet, trompa, piano a 4 mans i harmònium) per a la societat Verein für musikalische Privataufführungen de Viena: Hanns Eisler (1er i 3er moviments), Erwin Stein (2on mvt.) i Karl Rankl (3er mvt). La societat va desaparèixer abans que l'arranjament estiguera enllestit, i aquest no va ser estrenat fins a 60 anys després.
Orquestració
LLevat del tercer moviment, l'ús de la percussió és extremadament limitat. Les timbales fan la seua aparició a la coda del primer moviment. En algunes edicions, les timbales no apareixen fins al clímax del segon moviment, en companyia dels plats i el triangle. Fins i tot molts directors han interpretat el segon moviment sense percussió —en realitat aquesta possibilitat depèn de la decisió de l'intèrpret. Al darrer moviment les timbales apareixen en breus clímaxs abans d'un crescendo amb el tutti orquestral als darrers compassos.
Ús per Hitler
Segons l'obra de Frederic Spotts titulada Hitler i el poder de l'estètica, Adolf Hitler comparava favorablement aquesta simfonia davant de la Novena de Beethoven. Quan va consagrar un bust de Bruckner al Temple de Walhalla de Regensburg l'any 1937, va sonar l'adagio de la setena mentre Hitler romania en una tranquil·la admiració, una imatge propagandística ampliament difosa en fotografia. Irònicament, un enregistrament de l'Adagio va servir de fons musical per a l'anunci, a càrrec de l'almirall Karl Dönitz, de la mort de Hitler a través de Ràdio Berlín l'1 de maig de 1945.
Discografia
El primer enregistrament comercial de la setena simfonia va ser degut al director Oskar Fried amb l'Orquestra de l'Òpera de l'Estat de Berlín l'any 1924 per a Polydor. Juntament amb la quarta, la setena és la més popular del compositor, tant en disc com a les sales de concert.
No manquen bons enregistraments de la setena. El darrer enregistrament de Herbert von Karajan amb l'Orquestra Filharmònica de Viena, el 23 d'abril de 1989, tres mesos abans de la seua mort, per a Deutsche Grammophon i amb l'edició de Haas de 1885 ha estat qualificat per Norman Lebrecht amb el número 80 de la seua llista dels millors 100 enregistraments.[2] En la seua crítica de l'enregistrament de 1999 de Kurt Sanderling, el crític David Hurwitz esmenta com a enregistraments de referència de la setena de Bruckner els d'Eugen Jochum de 1952, Bernard Haitink de 1978, Karajan de 1989 i Günter Wand de 1999.[2]
Referències
- ↑ Benjamin M. Korstvedt. Bruckner editions: the revolution revisited. Editat per John Williamson, Cambridge Companion to Bruckner, Cambridge University Press, 2004. ISBN 0521008786. [1]
- ↑ Norman Lebrecht, "Masterpieces: 100 Milestones of the Recorded Century" The Life and Death of Classical Music. New York: Anchor Books (2007): 252 - 253
Enllaços externs
- Symphony No. 7: Partitura lliure a l'IMSLP.
- Partitura lliure (Edició Gutmann) a l'Escola de Música de la Universitat d'Indiana
- Finale de la Simfonia núm. 7 en un segment NPR
- Discografia