Sonata espanyola per a piano
Sonata espanyola per a piano, op. 53 és una sonata composta per Òscar Esplà per encàrrec de la UNESCO i destinada a un "Tombeau de Chopin", a París , amb ocassió del magne homenatge que el 1949 es tributà al gran compositor romàntic. En quant es refereix a l'obra en concret, Esplà no es mostra certament inquiet per a revolucionar llur peculiar llenguatge musical, que té, per altra banda, suficient prestigi conquerit i que ha estat blasmat a través de la seva personalitat justament guanyada.
En primer lloc, s'ha de fer constar que es tracta d'una difícil creació pianística, amb una perfecció instrumental cuidada amb tot luxe de detalls. La riquesa i brillantor amb què exposa les idees, es combina amb certa tendència a la ampul·lositat d'expressió i llur inspiració és en tot moment autènticament mediterrània.
És composa de tres temps. El primer, Andante romántico, és potser el més interessant dels tres per l'angúnia vital i preocupació estètica que es desprèn de llurs notes. En realitat, ve a representar una versió, o nova creació personal, personalísima, del món de l'obra chopiniana. Malgrat que no podem oblidar la gravitació que exerceix llur obra vers aquest temps –tanmateix premeditada-, també és cert que Esplà ens ha ofert una interessantísima lliçó d'alta tècnica moderna, sobre tot en la sagaç versió que ens ofereix dels problemes que plantegen el biotonalisme i el politonalisme.
No assoleix, de veritat, a produir-se el clímax d'atonalitat què per alguns crítics s'ha volgut reconèixer en aquest moviment precisament, però en canvi és cert que el compositor ha emprat amb molta audàcia la matèria sonora fins assolir, una vegada més, el seu peculiar clímax d'intensitat i inquietud.
Segueix el segon moviment, Tempo di mazurka, el qual és un reiterat homenatge a la dita forma chopiniana per excel·lència. En ell adopta un esquema de forma molt original on intervé un altra procediment, molt estimat ja pel propi Chopin sota una altra concepció, és dir l'oposició dels ritmes binaris i ternaris. En aquest passatge de la seva amplia obra, aquesta contraposició fent intervenir, a més la contraposició de tonalitats en franca biotonalitat. No obstant això, i això representa un al·legat més a favor del seu no atonalisme, una i altra vegada deixa sentir, amb una insistència que quasi frega amb l'obstinació, el tema bàsic.
El moviment final, Allegro brioso, representa, naturalment, la apoteósi del ritme. Sense assolir a un persistent fraccionament de la unitat mètrica, prefereix moure's en els ritmes de les clàssiques danses ternàries, ritmes obstinats en 6/8 i 9/8, als que oposa forts xocs dinàmics a base de grups binaris i sincopats, així com de subdivisions quaternàries. És interessant fer ressaltar com aquesta obra que apareix precisament vinculada a una suggestió o tema estrany als valors d'Espanya, i està dedicada a exaltar la figura d'un músic estranger –malgrat què universal-, adopta el títol de sonata espanyola. Deixant apart raons merament anecdòtics d'homenatge simbòlic d'Espanya a aquell eminent music, el cert és que Esplà no s'ha mostrat negligent en manifestar-se a tot el llarg de la sonata, com un compositor inspirat en les més característiques essències meridionals.
Inclús en temps com el passatge final on sembla que devia aflorar un aspecte més abstracte de la seva música, per tant menys líric, Esplà no pot ocultar, ni de ben segur ho pretén, tota llur ascendència llevantina, càlida per una part, però també poc propicia a l'excessiva efusió sentimental.