Teodor I Àngel-Comnè Ducas
Teodor Àngel-Comnè Ducas fou dèspota de l'Epir del 1215 al 1230 i el 1237, i senyor de Vodena vers el 1245 al 1252. Era fill de Joan Àngel Comnè i net de Constantí Àngel.
El 1204, a la caiguda de Constantinoble el [12 d'abril], va servir amb Constantí XI Làscaris i a la seva mort amb el seu germà Teodor I Làscaris, però el [1205] va tornar a Europa per unir-se al seu germà bastard Miquel I Àngel Comnè, que s'havia apoderat de l'Epir amb el títol de dèspota.
El dèspota Miquel I Àngel Comnè fou assassinat el 1215 i son germà Teodor el va succeir i va incorporar als seus dominis la regió entre el riu Drin (a Albània) i la mar Adriàtica. El 1216 Teodor es va assegurar la frontera nord amb un tractat amb el duc de Ràscia (Sèrbia), i amb els llatins va signar una treva. Llavors va atacar als búlgars als qui va prendre Prilep i Ocrida.
El 1217 l'emperador llatí Pere de Courtenay va atacar Durazzo, però en fou rebutjat i va caure en un parany a la costa albanesa essent fet presoner (no fou alliberat, i va morir captiu el 1219). El 1218 Teodor va iniciar una campanya de quatre anys contra el regne de Tessalònica, que es va desenvolupar sobretot a Tessàlia (1218-1222) i que va comportar l'ocupació de gran part del regne, des de Platamònia al sud, fins a Serres i Drama al nord-est. Salònica fou assetjada, i Guiu de Pallavicini va assumir la direcció de la ciutat com a regent del jove Demetri que va marxar a demanar ajuda al papa i als senyors italians.
L'emperador va enviar alguns soldats l'any següent (1223) però l'atac de Joan III Vatatzés de Nicea va obligar a retirar aquestes tropes. Teodor va ocupar llavors Adrianòpolis i part de Tràcia. El 1224 va arribar a Salònica Guillem IV de Montferrato per defensar la corona del seu germà Demetri, però les seves tropes foren delmades per una epidèmia de pesta en la que va morir el mateix Guillem IV i a darrers del any la ciutat va capitular. Teodor va entrar a Salònica i es va proclamar emperador (deixant així el títol de dèspota) mentre els seus soldats ja s'acostaven a Constantinoble.
Les operacions no varen continuar degut a conflictes amb els búlgars i Teodor es va dedicar a consolidar el seu poder. El 1227 el nou rei de Sèrbia, Radoslav (Esteve II Radoslav), que acabava de succeir al seu pare Esteve I, es va declarar vassall d'Epir. El 1230 la República de Ragusa va reconèixer la sobirania de Teodor.
L'any 1230, a la cimera del seu poder, Teodor va atacar territori búlgar però va patir una greu desfeta a la batalla de Clocònica, a la vora del riu Maritza superior, i fou fet presoner; inicialment fou tractat amb honors, però quant es va descobrir que ell i el seu fill Joan preparaven un complot contra el tsar Ivan II Asen, va esser cegat. Els territoris conquerits per Teodor als llatins es van sotmetre al tsar búlgar (menys una part de Tessàlia), i els búlgars van entrar amb poca resistència a Albània i Durazzo.
Manel I Àngel Comne, germà de Teodor, casat amb una filla d'Ivan Asen, va agafar el poder a Epir, Etòlia, Acarnània, Macedònia i part de Tessàlia, i el va conservar perquè es va reconèixer vassall del tsar de Bulgària. Ragusa va rebutjar la sobirania d'Epir el 1232 i Sèrbia ho va fer el 1233.
El 1237 el Teodor fou alliberat junt amb el seu fill Joan. Va tornar a la resta dels seus dominis i ràpidament la noblesa es va posar del seu costat i va deposar al seu germà Manel, que va fugir a Nicea. Teodor, restablert, va abdicar en el seu fill Joan I Àngel Comè, i una filla seva es va casar amb el tsar búlgar Ivan Asen garantint així la neutralitat d'aquest.
Amb tots aquest disturbis, Miquel II Àngel Comnè (fill del dèspota Miquel I), que havia estat a l'exili, va poder agafar el poder a Epir, Etòlia i Acarnània, i es va proclamar dèspota a aquestes regions i a Corfú, deixant a Joan nomes alguns territoris principalment a Tessàlia. Llavors (1339) l'exiliat Manel I va retornar amb soldats que li va deixar l'emperador de Nicea i va desembarcar prop de Salònica. Però Manel I i Teodor el Cec van arribar a un acord i es va establir un govern conjunt entre Joan I i Manel.
Nicea va encaixar malament aquest acord. El 1241 va morir Manel I i Nicea va enviar tropes a Salònica i en les lluites fou fet presoner Teodor. Fou finalment alliberat i el seu fill Joan (que va haver de renunicar al títrol d'emperador, recuperar el de dèspota, i declarar-se vassall de Nicea) li va donar el govern de Vodena una de les ciutats que conservava; Joan va morir el 1244 i el va succeir el seu germà Demetri Àngel Comnè que el 1246 fou deposat per Nicea i enviat a l'exili.
Teodor el Cec va conspirar contra Nicea amb el dèspota de l'Epir Miguel II, que va envair les possessions de Nicea a Tessàlia i Macedònia i va ocupar la costa de Macedònia el 1251. El 1252 Nicea va passar a l'ofensiva i va recuperar les seves possessions, amb la fortalesa de Castòria i varen arribar fins Albània. Miquel II va demanar la pau i va signar el Tractat de Larissa pel qual renunciava a favor de Nicea als territoris grecs occidentals que havia pres a Bulgària, i a Prilep i Kroja a Albània, i a canvi se li reconeixia el títol de dèspota d'Epir, però com a vassall de l'emperador de Nicea. Teodor el Cec de Vodena fou fet presoner altra cop i empresonat a Nicea on va morir després del 1252.