Tugíbida
Els banu Tujib o tugíbides (en àrab بنو تجيب, banū Tujīb que significa descendents de Tujib) foren una família andalusina d'origen àrab, establerta a l'Àndalus poc després de la conquesta islàmica. Controlaren la vall de l'Ebre durant els segles X i XI en competència amb els seus enemics els banu Qassi. Aconseguiren esdevenir els representants del poder omeia a la Marca Superior i van acabar expulsant de Lleida i Balaguer l'últim banu Qassi el 927 (Muhàmmad ibn Llop ibn Muhàmmad).
En l'època dels regnes de taifes, alguns dels primers emirs dels emirats de Làrida i Saraqusta foren d'aquesta família.[1]
Origen
Segons Ibn Hazm els tugíbides o tugibites de l'Àndalus descendeixen del germà d'Amira ibn al-Muhajir; aquest fou un personatge membre de la tribu Banu Tujib que va venir amb Musa ibn Nusayr i fou governador de Barcelona durant dos anys en els primers decennis del segle VIII; el seu germà és deia Abd Allah ibn al-Muhajir i serie el tronc de tota la família; un altra branca de la tribu dels Banu Tujib, coneguda com els Banu Salama, va exercir el poder local a Osca fins que foren enderrocats per una revolta popular el 798.
Al segle IX la família es desenvolupava a la vall de l'Ebre però els Banu Qasi exercien el predomini i el 852 arribaven al govern de Saragossa. L'emir Muhàmmad I va recórrer a la família dels Banu Tujib per ser els seus delegats a la Marca Superior (vers 880); llavors la família tenia com a cap a Abd al-Rahman ibn Abd al-Aziz ibn Abd Allah; l'emir va fer restaurar o fortificar diverses localitats del sud de la Marca entre les quals la principal fou Daroca, que probablement era on ja estaven assentats; foren encarregats de combatre pel govern a canvi d'una retribució de cent dinars per campanya; això va debilitar als Banu Qasi i els tugibites amb Abu Yahya Muhammad ibn Abd al-Rahman, conegut com al-Ankar, es va imposar a Saragossa el 890.
Governadors autònoms
El poder central fou restaurat per Abd al-Rahman III que el 935 i 937 va fer expedicions per arrabassar als tugibites el control de la Marca. En la primera expedició els caps tugibites de Daroca, Yunus ibn Abd al-Aziz), i de Calataiud, foren fets presoners i executats, però mig centenar més de membres de la família que també foren capturats, foren amnistiats. En l'expedició del 937, Saragossa va estar assetjada tres mesos i el cap local, Muhammad ibn Hashim va acabar per rendir-se i va acceptar trencar els seus contactes amb Ramir II de Lleó, però a canvi de conservar el govern local si be com a tributari del califa de Còrdova. Entre els més propers al governador hi havia el cadi, Maan ibn Muhammad que era un tugibita potser de la branca anomenada Banu Sumadih (en la que apareix el nom de Maan, poc freqüent).
El 939 Muhammad ibn Hashim fou fet presoner pel rei de Lleó a la batalla de Simancas. A partir d'aquí el califa va deixar de intervenir a la Marca Superior i va acceptar una àmplia autonomia per les famílies locals especialment les branques tugíbides de Saragossa i Daroca; el 950 Muhammad ibn Hashim era nomenat visir i caid (cap militar) de la Marca Superior. Al Muktabis d'Ibn Hayyan apareixen gaudint d'aquesta autonomia els anys 970-975 quan Yahya ibn Hashim portava el mateix títol de visir que Muhammad. Algunes vegades foren cridats per la guerra al Marroc sembla que per allunyar-los de la Marca i impedir la consolidació de projectes autonomistes.
El 980 el conflicte entre Ibn Abi Amir (Almansor) i el general Ghàlib ibn Abd-ar-Rahman as-Siqlabí, governador de Medinaceli, es va resoldre a favor del primer; els tugibites es van dividir entre els dos. Abd al-Rahman ibn Yahaya hauria pres part en el complot de Abd Allah (fill d'Amansor) contra el seu pare, i els dos implicats foren executats però la influència tugibita devia ser prou forta que un membre de la família va ocupar el càrrec de governador de Saragossa; era un nebot d'Abd al-Rahman de malnom Sinadja; un altre tugibita, Maan ibn Abd al-Aziz conegut com "el campió dels àrabs" (Faris al-Arab) fou conseller d'Almansor encara que al final fou eliminat.
No se saben la major part dels noms dels governadors locals a la Marca Superior durant el període d'Almansor, però segurament els tugibites van tenir part destacada; el 1006 un tugibita governava Osca (que al segle anterior havia estat en mans dels muwallad Banu Shabrit) i pertanyia a una branca separada, la dels Banu Sumadih; el seu nom era Muhammad ibn Ahmad ibn Sumadih. No se sap fins quan Sinadja va ser governador a Saragossa però més tard apareix al càrrec un altre tugibita, descendent de la branca de Daroca i de Yunus ibn Abd al-Aziz, executat pel califa el 935/936, de nom Mundhir I ibn Yahya, que era general i governador de Tudela el 1005/1006 i hauria aconseguit el nomenament del califa Sulayman al-Mustain el 1013.
Reis
Posteriorment el califat va desaparèixer i Mundhir va quedar com a sobirà agafant els lakabs d'al-Hadjib, al-Mansur i Dhu l-riyasatayn; potser fou investit pel primer califa hammudita Alí ibn Hammud an-Nàssir (1016-1018); va expulsar d'Osca al seu parent llunyà Muhammad ibn Ahmad ibn Sumadih que es va haver d'exiliar a València i el fill del qual Maan ibn Muhàmmad , fundarà més tard la dinastia Banu Sumadih a Almeria. Sota pressió dels navarresos es va aliar al comte de Barcelona i al comte de Castella, aliances segellades per sengles matrimonis.
Yahya, fill de Mundhir, va regnar poc temps, del 1023 al 1029, amb el mateix lakab d' al-hadjib i el propi d' al-Muzaffar. Va ser el primer sobirà d'una taifa (excepte els califes) a encunyar moneda; primer va reconèixer al califa hammudita al-Qàssim ibn Hammud al-Mamun i després d'un cert Abd Allah que no se sap qui era però podria ser un califa titella, i finalment del darrer califa de Còrdova Hixam III al-Mutadd. En les monedes el propi Yahya apareix simplement com Yahya l'hadjib i mai com al-Muzaffar.
El va succeir el 1029 el seu fill Mundhir II (1029-1037) que va portar el lakab de Muizz al-Dawla, i va reconèixer primer al califa Hixam III, que fou expulsat de Còrdova (1031) i es va refugiar a Lleida (Larida) on va morir sis anys després (1037). En la primera coneguda després d'això (del 1038/1039) torna a aparèixer el desconegut Abd Allah, però el nom d'al-Mundhir II ja apareix amb el lakab d'al-Mansur. El 1039 fou assassinat per un altre tugibita, Abd Allah ibn al-Hakam que va al·legar com excusa el fet que Mundhir II no havia volgut reconèixer al fals califa omeia Hixam II proclamat a Sevilla pels abbadites (1035) del qual alguns reis de les taifes havien acceptat la nominal sobirania. Abd Allah ibn al-Hakam pertanyia a la branca dels governadors de Saragossa del segle X (Muhammad al-Ankar i la seva descendència) i això sembla que posava al descobert la lluita entre dos branques familiars; el Bayan informa a més que a al-Mundhir se li tirava en cara ser fill d'una dona berber del llinatge dels Banu Dhu l-Nun de Toledo.
Abd Allah ibn al-Hakam va reconèixer a les monedes al fals Hixam II, mentre ell mateix i apareix com hadjib; però l'assassinat d'al-Mundhir havia causat molta hostilitat; el oncle matern del difunt, Ismail ibn Dhi l-Nun i el governador de Lleida i Tudela Sulayman ibn Hud van marxar a Saragossa; després de 28 dies de regnat Abd Allah es va refugiar a la fortalesa de Rueda de Jalón i a l'octubre de 1039 agafava el poder Sulayman ibn Hud obrint la dinastia dels Banu Hud o Hudites (Húdides).
Dels tugibites a la vall de l'Ebre no s'en torna a parlar. Es creu que els membres de la família es van refugiar amb els seus parents d'Almeria on, segons el Bayan, a la mort de l'emir Maan ibn Sumadih el 1052 fou substituït pel seu fill Muhàmmad ibn Man al-Mútassim sota influència dels "seus cosins tugíbides". Una família notable d'àrabs que en certa manera ocupava el paper predominant dels tugibites, els Banu Abi Dirham, van conservar el càrrec de cadi durant tot el segle XI a Osca.
Vegeu també
Notes
Referència
- R. Dozy, Essai sur l'histoire des tudjibides
- Evarist Levi Provençal, Historia de la España Musulmana