Valentí Gnòstic
Valentí (Valentinus, Οὐαλεντῖνος) fou un famós gnòstic i heresiarca egipci del segle II.
Segons Tertul·lià no es van complir les seves expectatives de ser bisbe, i va crear una secta gnòstica. Va anar a Roma a ensenyar les seves idees en temps d'Antoní Pius (vers 140) on va romandre fins vers el 155 en que devia morir. Els seus seguidors principals foren Heracleó, Ptolemeu i Marc.
Va escriure l'Evangeli de la Veritat.
Creences
El perfecta eó, Abisme, preexistent, va concebre la idea (Ennoia) de emanar, i per medi del Silenci donar a llum a un parella de eons: Ment i Veritat, donant lloc a la Quaternitat primordial. La Ment i la Veritat, volent glorificar al Pare Abisme, continuaren les emanacions donant origen a una nova parella: al Logos i la Vida, que a la vegada engendren al Home i l'Església, donant lloc a la Quaternitat inferior. El procés segueix fins un total de trenta eons, el últim dels és Sophia (saviesa). Queda així complert el Pleroma diví, tan sóls el primer dels eons (el Nous o Ment) pot contemplar directament a l'Abisme, experimentant així un plaer infinit.
Peró la Saviesa tingué la passió de conèixer al Pare i fou expel·lida del Pleroma a l'espai vuit (Kénoma). Quedà sola, subjecta a tota mena de passions; tristesa, temor, desesperació i ignorància, aquesta última arrel de tot mal. Els eons del Pleroma supliquen al Pare que lliuri a la Saviesa. Aquest ordena una nova emanació: el Límit, que frena el desordre de Saviesa i la manté en la serenitat; o, segons una altra versió, l'Esperit (Pneuma), que instrueix als eons inferiors en el coneixement del Pare. En gratitud per tan gran benefici, la pluralitat dels eons aporta cada un el més perfecte de sí mateix per produir el fruit perfecte: Crist, també anomenat Salvador, Gran Sacerdot..., que es enviat amb els seus àngels per reintegrar al eó exiliat, es a dir, a la Saviesa, lliurant-la de les seves passions.
De la Saviesa, per altra banda, ha sorgit una substancia psíquica, de quina primera mostra és el Demiürg; mentre que les passions s'han endurit constituint la matèria (substancia hylica). El Demiürg, impel·lit secretament per Sophia, organitza el món, pensant que el crea per sí mateix. Sophia, al ser lliurada dels seus sofriments, s'entusiasma veient al Salvador i els seus àngels. Concebuts per la seva imaginació dona a llum nous sers a la seva imatge: llavors pneumàtiques o espirituals que passen al alè del Demiürg sense que ell ho percebi. Quan Sofia crea la part terrena de l'home i posa en ella la part psíquica, és a la vegada instrument inconscient de la inclusió del pneuma (esperit) en alguns homes (pneumàtics, escollits). La tasca del Salvador seria la de recollir aquestes llavors disperses i conduir-les al Pleroma. Per fer la seva missió s'ha de revestir d'aquesta substancia pneumàtica que ha de salvar. Pren també substancia psíquica de aparença corporal. D'aquí una cristologia doçeta i dualista, que distingeix entre un Crist pneumàtic, que tornarà al Pleroma amb els escollits (las llavors pneumàtiques, que ascendirà en syzygia amb els àngels del Salvador), i un Crist psíquic, fill del Demiürg, que ascendirà amb aquest i els psíquics sols fins la zona llindar del Pleroma (Ogdoada). El Salvador descendir sobre ell (Crist psíquic) en el Baptisme per apartar-se poc avanç de la crucifixió. En la consumació final tot element hylic (matèria, dimoni, condemnats) serà aniquilat pel foc.